Els diccionaris són plens de paraules gratis

A vegades el diccionari ens roba paraules. Les busquem al de l’Institut d’Estudis Catalans, per exemple, i obtenim com a resposta que “No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca”. Al Vallès si una persona va deixada, mal afaitada, diem que és o va “xaix”. Trobo que a més és un mot que fonèticament dóna molt de si. Si algú et diu amb contundència: “Agon ta vas amb aquesta barba de xaix?!”, corres a afaitar-te perquè et fa l’efecte que tothom et mirarà pel carrer. Que diran “Pobre, com s’ha empotolit!”. Ai, no! Que empotolir, segons el diccionari, tampoc existeix.

El Matrix català

Parlo amb partidaris aferrissats de la independència de Catalunya i em fa l’efecte que viuen en un Matrix català, un país fet a mida del seu imaginari construït a la vegada amb l’èpica i el lirisme d’uns jocs florals una mica tronats. Però, els agradi o no i com a la pel·lícula, el gat se’ls apareix un parell de vegades fent la mateixa acció i evidencia una esquerda en el sistema, un error en el programa. Aquí el felí pren la forma d’un riure sardònic davant les càmeres en saber-se impune o de disculpa avergonyida d’un pal de paller més corcat que no ens pensàvem. Tant parlar d’oasi català i resulta que en realitat la metàfora era una pel·lícula americana. Abans de fer algun altre pas estaria bé que algú ens la passés sencera amb el metratge dels darrers trenta anys. Segur que hi ha més d’un fotograma en mal estat.

Una vida llarga i plena

A l’estiu costa trobar notícies i els diaris s’omplen de reportatges, entrevistes, etc. de caràcter més lleuger i amè. Tard o d’hora apareix un text referit a un avi centenari i la inevitable pregunta “I com s’ho ha fet per viure tants anys?”. L’home, que va estudiar econometria a la seva joventut, busca algun factor que hi estigui correlacionat per tal de poder donar una resposta. Normalment es troba en la beguda: “Sóc abstemi” o bé en el tabac: “Fumo poc”. Però és veritat que hi ha hagut casos de grans bevedors, fumadors empedreïts que també han viscut molt. Si observem la biografia d’uns i altres veurem que tots sense excepció han tingut , malgrat les inevitables maltempsades, una vida plena d’aficions, projectes... o sigui que posats a treure conclusions podríem dir que el que mata de debò és la falta d’il·lusió. Si voleu, a escala quotidiana, l’avorriment. Cada vez que bostezas muere un gatito en Instagram.

Llagostes

Segons alguns estudis sembla que perdem capacitat de concentració. Podria ser. Llegim un text i ho fem en diagonal, a batzegades. Què ho deu fer? Com a senzilla anàlisi sociològica agafeu la llista de contactes del vostre WhatsApp. Sí, farem de veïna xafardera 2.0. En força usuaris, independentment de l’hora que sigui, observarem que s’ha fet servir l’aplicació els darrers 60 minuts. Un mostreig aleatori al llarg del dia mostra que hi ha casos d’autèntica compulsió. Escrivim més que no pas ens comuniquem. A força de salts, se’ns està configurant un cervell de llagosta.

Stop me if you’ve heard this one before…

Ah, sí, pareu-me si aquesta ja l’heu escoltat alguna vegada. I és que arriba una edat en què som conscients que ens repetim. El nombre de vivències és limitat, el públic també i els records tendeixen a esvanir-se. Tot plegat esdevé una confluència fatal que ens porta al límit del repapieig. La propera estació deu ser aquella en què, a més de repetir-nos, no trobem les paraules adequades. Com diu el Rafael Vallbona amb sornegueria quan no li ve un nom enmig d’una conversa, “Te’n recordes de quan parlàvem seguit?...”.

Jo vaig fent footing, footing

El títol és manllevat d’en Pere Tàpias, el cantant-gourmet de gorra i bigoti que també anava en moto-xu-papà. El footing era l’avi del running actual i per practicar-lo només calien un pantalons esllenegats i la samarreta vella que havies fet servir per pintar el pis l’estiu passat. Amb la mala consciència dels tecs de les darreres festes la gent sortia a passejar les panxes pels carrers. Entre esbufecs i xiulets bronquials, tornaven a casa al cap d’una estona d’haver marxat al ritme del hit del cantant grassonet. Ara que la crisi ha fet donar de baixa del gimnàs molta gent, els diners de la quota s’inverteixen en tota la parafernàlia necessària: funda per al mòbil, bambes especials (“perquè tu...prones o supines?”), etc. Si es té parella es pot comprar l’equip a joc i tot plegat fa molt més goig. És una sort que la moda del footing dels anys 80 i 90 hagi passat avall, tot ple de rabassuts i galtavermells amunt i avall que païen tiberis familiars. I és que ja es veia que tanta abundància ens duria a mal borràs. Actualment ens hem aprimat per totes bandes i corren arreu els escanyolits, les vaques magres, amb pantalons de disseny multicolor. I és que  amb això del running, on vas a parar?, estem molt millor.

L'apunt

Passejo pels Encants de Sabadell, piles de paper que esperen una segona oportunitat. En un racó, un assaig: "ETA nació en un seminario". Podria molt ben ser. I em faig una pregunta que l'admirat Joan Barril escriu al cap d'uns dies al Periódico: "¿Qué pasaría si en una Catalunya tradicionalmente pacífica surgiera el germen de la violencia?". Enlloc no trobo, però, un llibre amb la resposta.

"Mort, qui t'ha mort?"

Sembla ser que, fins no fa massa, quan a Andorra hi havia hagut una mort violenta el jutge de pau havia d’acudir al lloc de l’assassinat i, tot tustant el cap del cadàver, preguntar-li tres vegades “Mort, qui t’ha mort?”. El motiu d’aquest procediment ve de lluny i és aquella mena de fets que amb el temps no se sap si es realitzen per tradició, si hi ha algun motiu ocult o tot plegat perviuen perquè hi ha ganes de no remenar massa les coses: “Així ho hem trobat i així ho deixarem”, fins que algú diu que ja n’hi ha prou d’aquell color i s’acaba la broma.  Anys i anys d’estudiar lleis per acabar picant la closca d’un pobre Llàtzer que, a diferència del de la Bíblia, no hi haurà Déu que el faci reviure per respondre la pregunta. Toc, toc... “Mort, qui t’ha mort?”. I és que a vegades amb el sou hi va una mica de comèdia. Inevitablement, haver de fer el xou.

Fa vint anys que tinc vint anys

Efemèrides que ens esclaten a les mans en girar la cantonada anunciades als pilons informatius, als grans magatzems, a les botigues de discs: ja fa vint anys que es van editar un grapat de cançons que han esdevingut la banda sonora de la nostra vida: Smells like a teen spirit, Where the streets have no name... Ràbia i èpica adolescent que van fer diana al nostre mapa sentimental. Llavors vint anys eren gairebé tota una vida i ara, amb la perspectiva que dóna el temps, han esdevingut senzillament un tango. Quina sorpresa descobrir, com cantava Carlos Gardel, que “veinte años no es nada”. Al capdavall, l’important és que no pari la música. Balles?

Instagram

A les vores de les rambles i torrenteres, pels riberals, hi creix una calma perenne, verda i esvelta, de fulles amples i flors agrupades en una panícula, com un pom. Una mena de plomall que quan és abundant –diuen- és el signe inequívoc que s’acosta un hivern esmolat i fred. El vent bressola les canyes a la vora del riu que, al capvespre, esdevé una vànova líquida d'espurnes de llum. El sol de tardor encara escalfa i ens omple les mans d’una llum tènue, càlida, i el reflex dels arbres es confon en un aiguabarreig esmeralda i blau que oneja plàcidament. Les ombres s’allarguen i el dia, com l’aigua, sembla que davalli cap al mar.

Un escrit de fa força anys, un record d'uns dies a Deltebre. Abans, com que Instagram encara no existia, ho havíem d'escriure.

Lectures

He finalitzat l'Altra, de Marta Rojals. No m'ha agradat tant com l'anterior llibre. Si fos un espectacle de màgia diria que al prestidigitador se li veuen els trucs. En aquest cas la biografia de l'autora treu massa el nas entre les pàgines. Regust tòxic i al fons del cap una veueta que a cada entrevista assegura que "és tot literatura". Per aquí ja hi hem passat.

A punt de finalitzar El Quadern gris, de Josep Pla. No cal patir, després encara queda teca. Volums i més volums ens esperen a la lleixa. 29.000 pàgines, diuen que va escriure el de Palafrugell. Grafòman. Expliquen que, poc abans de morir, va preguntar sorprès "I és veritat que els meus llibres encara es venen?".

Als encants compro Una pedra sura, de Jaume Subirana. Tot un premi Gabriel Ferrater per un euro. Val força més del que costa, llàstima que les plusvàlues poètiques no serveixin per pagar lloguers.

Diabolus in musica

L’interval de notes que més tard va donar lloc a l’escala major era anomenat per l’Església, a l’Edat Mitjana, “diabolus in musica” pel seu to alegre i festiu. És en aquesta escala que s’han fet cançons tan “diabòliques” com “Oh, Susanna” o “Frere Jacques”…

Cercle viciós

- Y usted, ¿por qué sale por la tele?
- Porqué soy famoso
- ¿Y por qué es famoso?
- Porqué salgo por la tele

Jaume Perich

En busca del fuego

Passejo per la Gran Via, a Barcelona, i em trobo amb una altra perruqueria en què un dia es va acabar la pila del rellotge de paret i el temps ja no va avançar més. A l’interior el més modern són els seients, pur disseny dels anys setanta. Aquesta és també la mitjana d’edat del perruquer i del client que es deixa fer a cop de tisora.  Ris, ras, ris, ras, neva flocs grisos, conversa banal. A les lleixes s’hi troben, com en les ampolles de vi, tot de clàssics de la perfumeria masculina: colònia S3, massatge Floïd, etc. En un racó, apilats, els inevitables Intervius. Un altre client de cabell blanc i amb les ulleres a la punta del nas fa temps tot fullejant-ne un exemplar. Va llegint fins que arriba a les pàgines centrals. Penso “Aviam que fa...?”. S’hi atura i posa, amb els ulls esmolats, la revista en vertical. No falla. I és que els homes, per a segons quins instints atàvics, tots som iguals.

Noves tecnologies*

Qui més qui menys, tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador, etc. allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses, que llavors ens varen semblar tan importants, ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per qüestions de feina: ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos... aquest mateix text que llegiu, ha estat enviat mitjançant correu electrònic! Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta (tret que no sigui del banc, o una factura 1) sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal·ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman, etc. Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins i tot hi ha cartes perfumades! Les noves generacions ja no s’escriuran cartes, les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS 2. Les noves generacions es diran “t’estimo” per Internet, encara que per a mi, rebre una carta d’amor per e-mail, ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta 3.

* Un escrit de fa més de deu anys. Aquest, inevitablement, ha quedat obsolet. 

1. Fa temps que la majoria de papers que rebo només són del banc o factures. El Cavall Fort del nen és una nota de color enmig d'un mar de paper anodí.

2. Ara cal afegir-hi Facebook, WhatsApp...

3. El mitjà és el de menys. L'important és dir-ho, tant és si és en format digital. Send me an e-mail that says "I love you". Ja ho cantaven els Pet Shop Boys.

Res és per sempre, tot torna

No tinc prou paciència per escoltar òperes senceres. Encara no. El trànsit entre ària i ària se’m fa pesat. Els diàlegs, la veu impostada, els “Hahahahà!” forçats dels cantants. Don’t bore us, get to the chorus, vinga tireu pel dret! “Libiamo, libiamo..!”, “Nessun dorma...”, “Pagliacci...”. No m’agraden les recopilacions de rock simfònic perquè trobo que descontextualitzen les cançons i en canvi puc escoltar tranquil·lament un “Greatest hits” de la Callas. Deu ser que em falta cultura musical. Hauria d’haver escoltat amb més deteniment els discs d’òpera de l’avi, aquell de la Joan Sutherland, per exemple, que un mal dia vam llençar. “Amb això del CD no els tornarem a escoltar mai més, els discs de vinil!”. I a l’FNAC, vint anys més tard, aviat seran els que més es vendran. Res és per sempre. Tot torna. Narinant.

Sant Judes Tadeu

M’assec a la barra del bar al mercat municipal. Les parades fan goig i el tallat, entre els colors de la fruita, el renou de clientela i els botiguers, escates, herbolaris i carrets de la compra, fa un altre gust. Faig una llucada al Diari de Sabadell i, a la secció d’anuncis, m’hi trobo una petita perla, una carta a Sant Judes Tadeu, patró dels impossibles. “Resa nou vegades un parenostre i demana un desig impossible d’amor o de feina. Publica aquest anunci i als tretze dies se’t concedirà”. Està bé pensar que hi ha algun sant que pot intercedir per nosaltres, tenir fe, creure perquè sí. A mi no m’ha sortit mai, i ja a les classes de catequesi del poble la professora se’n queixava discretament. “Tots em fan les fitxes sense dir res, però el Carles fa massa preguntes, em desfà els arguments, no sé què contestar-li...”. Tot el món a vegades és una enorme classe de catequesi. Pinto les fitxes però no me les crec. En qualsevol cas posats a fer-ho, crec més en Woody Allen, que va dir allò de: “Ah, si Déu m’enviés un senyal de la seva existència, com un abonament d’un milió de dòlars al meu compte corrent ...”

Tenir fills

- I què, on tens el nen?

- A Andorra, amb el seu pare…

- Ah…

- (Ui, aquest “Ah…”, dels que porten cua. A veure…compte enrere. 3,2,1…

- I no en voldries un de teu…?

- No, ja sóc feliç així…

- Ja, però, un de teu…TEU.

- (Uf, va, passem a la segona fase. Traiem ferro. Acudit en 3,2,1…”Jo no li he posat el hardware però el software és gairebé tot meu, dona...!”.

- Sí, ja...però un fill... SANG DE LA TEVA SANG??

-  ¿¿?? Emm...doncs... (de debò que quan veig les motivacions que us mouen foteu -excuse my French- mitja por). 

A vegades sembla que tenir fills sigui més un acte egoista que no pas altruista. Que siguin només una prolongació de l’ego. Quins són els motius reals de la gent per tenir fills? Quina pregunta, oi? Tot i que el més interessant penso que són les respostes. Depèn com, quedaríem glaçats.

Periodistes de mena

És clar que quan entres a la Facultat de Periodisme, si n’ets de mena, la darrera cosa que penses és que acabaràs confegint teletips, fent traduccions copy-paste o llegint un teleprompter com un lloro o una cacatua. Ha de ser difícil, molt difícil, dir algunes veritats, mossegar la mà que t’alimenta. En qualsevol cas estaria bé que tinguéssim un Watergate nostrat, que algun periodista valent s’atrevís a desfer la troca embolicada del nostre Govern, a tibar bé del fil que un dia va aparèixer al Parlament i que duia per etiqueta  “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”.  

"Etiòpia: la vida en estat pur"

Un botiguer de Venècia es queixa al periodista del turisme massificat, un perfil que no estima la ciutat, viatgers de “bite and run”, foto, foto, foto...i adéu. Bonic collage a Instagram, selfies babaus, “on anirem demà?”. Viatges organitzats, seguiu el guia, a les nou a l’hotel. Però, ai, Europa dóna per al que dóna i amb això de la globalització a vegades no saps si ets a Barcelona, a Viena, o què... i Àfrica és taaaaan autèntica, no? I ja em tens les fotos a Facebook: pentinats exòtics, plats als llavis, sopars en cabanes, postes de sol ideals. De tornada, quedar amb la colla al restaurant de sempre, treure l’Ipad i repassar el viatge. Títol tipus Paulo Coelho: “Etiopia (sense l'accent), la vida en estat pur”. Comentari: “Tia, i els nens eren taaaan monos...” i encarregues un altre plat de secret ibèric amb una ampolla de vi blanc. Despite the extensive modernization of Ethiopia in the last 120 years, as of 2006 the overwhelming majority of the population are peasants who still live from harvest to harvest, and are vulnerable to crop failures. This is exacerbated by land grabbing. Ai, nen, si està en anglès… no s’entén res!

Botiga "La Moderna" - Castellar del Vallès

Era al costat de l’estació d’autocars de La Vallesana i tenia un rètol fet amb lletres vermelles on hi deia “La Moderna”. A la botiga La Moderna, malgrat el seu nom, el temps s’hi havia aturat feia una bona colla d’anys. Al seu aparador, fet de fusta amb motllures de color blau cel hi havia de tot: en una banda les revistes, de mides i temes absolutament variats. A l’altra les joguines, però ep!, només les petites: els cotxets de corda, les baldufes, els ninots (l’home-aranya compartia pis i aventures amb l’Astèrix, l’Obèlix, en Tintín i els Barrufets), io-ios, etc. Només les joguines petites, deia, perquè les grans eren a dins i penjaven del sostre amb filferros, com si haguessin estès la roba, però amb joguines. N’hi havia per a tots els gustos: nines, pistoles d’astronauta, barrets de cowboy, espases de pirata...ens hi podíem quedar embadalits una bona estona mentre esperàvem el nostre torn. “Què hi posarem?”, deien amb veu amable les dependentes o el dependent amb la seva llaçada vuitcentista al coll. Llavors, un caramel valia cinquanta cèntims (gairebé igual que ara!) i els tenien en pots amb tapes de color vermell. Feia goig de veure com s’anava omplint la bossa amb llaminadures de tota mena: pega dolça, confits, xocolata... Els cromos per a les col·leccions també els compràvem sovint allí. Hi havia col·leccions de tot, moltes de dibuixos animats però la majoria eren de futbol (jo em sembla que em vaig plantar a la Lliga 84-85, de llavors ençà, res de res). Però el millor de tot eren els “sobre-sorpresa” que hi havia en un racó. Valien cinc pessetes i eren en una pila on podies triar i remenar, encara que la majoria eren de soldats de plàstic, amb tancs i helicòpters que s’havien de muntar.

La Moderna ja fa anys que no hi és, tot i que per a mi encara hi sigui: roman al fons de la memòria. Un record, de quan la il·lusió costava cinc pessetes, els soldats eren de joguina i les guerres, imaginàries.

* Un escrit de fa deu anys, me'n faig creus! A aquest ritme aviat podré fer un escrit semblant dedicat al propi blog. 
 
Fotografia: l'Actual, Castellar del Vallès.

Biografies: Joe “Three shots” Malone, el gàngster amb trastorn obsessiu compulsiu.

 Joe “Three shots” Malone va començar fent petits “treballs” al barri: furts de quatre rals, alguna martingala, estafes del timo de la estampita... però es va anar envalentint i en veure’s les orelles aviat va començar a fer pela llarga extorquint el botiguers indefensos del barri. Més enllà del que digués l’autoritat, Joe “Three shots” Malone era l’amo de facto de tota la zona sud de la ciutat, un pot au feu d’immigrants italians, xinesos i hispans que ell feia anar com peces del seu tauler d’escacs particular. Un pas en fals i pam! pam! pam! La pistola de “Three shots” Malone t’acabava la partida. I per què sempre tres trets? Doncs perquè si hi havia alguna peça que el nostre home no havia arribat a controlar al llarg dels anys, aquesta era el seu trastorn obsessiu compulsiu. Sí, Joe Malone era un sac de tics que se’l cruspien de viu en viu. Els nouvinguts se sorprenien, però tots els seus col·laboradors habituals n’estaven al corrent i es feien l’orni cada cop que el veien tancar la porta del seu Ford negre repetidament (ara obro, ara tanco, ara obro, ara tanco...), girar la clau una vegada i una altra al pany del Club o anar per enèsima vegada al lavabo per rentar-se les mans. Pel que fa a les armes se n’estava una mica però, en relació amb els trets, sempre, sempre, sempre, en feia com a mínim tres: el primer (pam!), el d’assegurar (pam!) i el de rematar (pam!). Només així considerava que la “feina” quedava enllestida i marxava del lloc del crim abans no arribés la policia. I amb aquest modus operandi va anar passant fins que en una visita de rutina un dels seus “clients” es va negar a pagar i de les paraules gruixudes van passar als trets. Bé, al tret perquè aquell mal dia el revòlver de Joe “Three shots” Malone es va encallar i amb ell el nostre gàngster que s’entestava a aconseguir el seus tres trets de rigor. Quan va arribar la policia el van trobar palplantat en un racó, obsedit amb la pistola, joguinejant nerviosament amb el gallet i el carregador.

"És només literatura"

Ajaguda al sofà badalla mentre s’empassa aquella pel·lícula que la seva amiga li havia dit que era taaaan bona (“Nena, és que el cinema iranià té un ritme, una manera d’explicar les coses...”). Un ritme, diu. Bah, segur que ella també s’hi avorreix. Tot impostura, com el seu compte d’Instagram que...ai, el mòbil, que sona…on para?…aquí, aquí…

- Nena, que ja vaig llegir la teva entrevista al Time Out!

- I què, què et sembla...?

- Bé, bé...apa, que quina barra que tens, dir que tots els teus contes són literatura, que no hi ha res autobiogràfic...

- Ai, tia...

- Si hi has posat mitja vida! I lo de l’amiga cultureta que recomana cicles de cinema...si hi surto jo i tot, no?

- Mira, no m’atabalis, que no n’hi ha per tant!

- “És només literatura, només literatura...”. Ja has provat d’escriure un conte sobre una escriptora que aboca tot el que li passa als seus llibres i diu que és “només literatura”? Perquè la resta de la realitat ja la tens ben explotada!

- Va, va, no em ratllis, que tinc mal de cap avui...ei, ara em mirava la peli aquella que em vas recomanar. És bona, eh?...