Pròlegs i epílegs

Mans a l’esquena que són balses després del naufragi del malson. “Bons dies” que són pròleg i que jo em guardaré a la butxaca durant tota la jornada com un amulet de la bona sort, fins que arribi al vespre i et pregunti com t’ha anat tot. Més tard, asseguts al sofà, mirarem aquella pel·lícula que tenim a mitges o aquella sèrie americana que t’agrada tant.  Llavors treuré discretament el teu “Bon dia” per deixar-lo a la taula del menjador perquè ens faci també d’epíleg fins a demà, quan en sonar el despertador em posis la mà a l’esquena i em diguis “Bon dia” de nou.

Pèche à la mouche

Tant anar contracorrent per quedar sovint esgotat i panteixant a uns metres de la mateixa riba de qui senzillament s’ha deixat dur per les circumstàncies. Ah, però senyora! Quin regal, l’experiència! Amb els anys no només s’aprèn a nedar i a guardar la roba, sinó que a més sabem fer de pescador i truita de riu a la vegada. Tenim el do de la ubiqüitat i podem bufar delicades bombolles de sabó a qui convingui tot arremangant-nos els enagos i ballar el cancan en un planeta llunyà. Màsters en pèche à la mouche sense mosca ni canya passem hores riu avall sense despentinar-nos. Què li sembla aquest silur, senyora? Segurament el més gros que haurà vist mai...

Sant Tomàs 2.0

Va, deixem-nos de partitures, que tot és als discs o a les sales de concerts. Learning by doing, caminante no hay camino se hace camino al andar. Prou manuals de natació sincronitzada amb il·lustracions a tot color. La llum dels dissabtes queda dissecada al Facebook i no em convenç l’engany dels filtres digitals. Busco cabanes de pastor al Twitter i no en trobo, deus d’aigua fresca, joncs, pinyes i pinyons; no hi són. Sant Tomàs 2.0 amb wi-fi: cal tocar per creure però, sobretot, per viure. Tanca el mòbil, l’ordinador i surt amb els amics, la parella... baixa’t ja l’aplicació!

De bona tinta

Quan donem a algú una informació de la qual en volem fer constar que prové de fonts contrastades diem que “ho sabem de bona tinta”. Però, quina tinta? Perquè els diaris ja no són el que eren, plens de pseudoperiodistes i becaris que es limiten a fer copy/paste de textos aliens. Però sobretot perquè la tinta i el paper cotitzen a la baixa empesos, paradoxalment, pel pes d’aparells digitals cada cop més lleugers. Malgrat tot, quan volem dir que no dubtem de la qualitat del nostre informant seguim fent referència a la tinta. Una d’aquelles expressions amb un origen que es perd en el temps i de la qual només en roman el significat. El mateix ocorre amb “estar com un llum de ganxo”: si bé ja fa anys que no ens il·luminem amb la volàtil llum d’aquestes espelmes (d’aquí el nom), l’expressió encara perdura. Potser ara hauríem de dir que “ho sabem de bon Twitter” o que algú és “més inestable que el Windows”. Però, ep! No perdem l’oremus, amb tanta tecnologia! O són els drivers, el que tendim a extraviar? "Treure de polleguera" és el mateix que “se ha producido un error inesperado y el programa debe cerrarse”? O és precisament al revés? Uf, quin embolic...

Felicitat

 

No és un geni, ni un superdotat, però la genètica l’ha ficat a la cistella del grup amb “altes capacitats” i el cert és que al cap hi té un Ferrari amb el motor molt ben greixat. Sortir-se de la mitjana és perillós, sobretot quan vénen revolts vitals, perquè ja se sap que les masses són cegues i costen de frenar: la inèrcia del gregarisme, ja se sap. Alerta, que et poden atropellar! Les dues cares de la moneda: “aquest nen pot fer el que vulgui” però “tindrà problemes amb l’autoritat”. Res de nou, per aquí ja hi hem passat. “I quan sigui gran què estudiaré, Carles?”. “El que t’agradi, el que t’acosti una mica a aquest banc assolellat que anomenem felicitat.”

Engranatges

Sembla mentida la desafecció que es pot arribar sentir per determinades persones o situacions.  Al final te les acabes mirant com qui contempla un quadre vulgar de pensió barata, com una closca de nou buida, una pelleringa exànime, un tocadiscs sense agulla, look what the cat brought in. Res a fer-hi, més enllà d’abocar-hi un “Bon dia...” educat, una mica estil english way, hanging in a quiet desperation, tan descafeïnat com el cafè que ara mateix omple la meva tassa. Per sort hi ha una coreografia social apresa per tothom, uns hàbits, i és fàcil rebre un “bon dia” de característiques similars, llençat a l’aire amb el pilot automàtic de la rutina. Salutacions epíleg de llibres en blanc, l’educació és l’oli que greixa tot l’engranatge social.

El curiós incident de la tassa voladora

Indemnitzen una senyora a qui li va explotar un WC d’un bar a Barcelona. N’hi va haver prou amb l’espurna de l’interruptor per fer saltar la tassa pels aires. Hagués quedat més cinematogràfic que l’explosió s’hagués esdevingut amb el client ja assegut amb el pantalons al garró, mentre s’encenia una cigarreta, però això ja hagués estat massa. Sembla que la fossa sèptica era tan bruta que en fermentar produí el metà que feu saltar pels aires la indemnitzada mestressa. Ai, senyora, si vol saber de quin peu calça un restaurant (i qui diu restaurant, diu persona o empresa) no miri el que s'hi diu a la carta del menú, faci una bona repassada a l’estat dels seus lavabos: sovint són plens de detalls que revelen força intimitats! Un altre dia parlaré dels homes i la seva punteria pel que fa als afers de la micció, que també és una cosa que sovint frega la ciència-ficció...

Carta

Benvolguda A.,

No entenc perquè em diu que no li agraden les pel·lícules de suspens o de por. L’argument de “la vida a vegades ja és prou complicada, només falta que a sobre hi afegim més truculència” no m’acaba de fer el pes. Vull dir que després em recomana llibres on la protagonista és un individu una mica turmentat, ple de dèries i neguits, un puzle a mig resoldre. Ai, coi: no havíem quedat que la realitat ja és prou enrevessada? És que a més del contingut, el continent també importa? Potser és que una pel·lícula té un format més intensiu en el qual es viu una història condensada en dues hores, mentre el que llibre té un ritme més lent. Sigui com sigui, no en trec l’aigua clara. Me’n podria fer cinc cèntims, de tot plegat?

Atentament,

C.

Mandarines

Una mandarina, màquina del temps de butxaca. Grills taronges, somriures amb un punt àcid. L’olor de la seva pell roman als dits com un fil de memòria antiga. Sirena, pilota, hora del pati: mandarines per berenar.

Casa

Des del tren, tres pardals panxuts a l’ampit d’una finestra. Dia rúfol, plomes grises. Catenàries, atzucacs, finals d’estació. Rambla avall, devessall de notes a prop del conservatori, te i magdalenes i a la bossa dues claus: la del pis i la de casa.  

Llibres vintage

Com totes les coses importants a la meva vida, la darrera feina em va arribar per atzar. De fet, quan encara érem mig analògics, no hagués pensat mai que em dedicaria a això: ara que els llibres de paper ja fa temps que han passat avall -igual que les botigues on els venien i les seves lleixes plenes d’exemplars multicolors- em dedico a anar per les llibreries de vell i comprar llibres que, per algun motiu, actualment no són disponibles a cap dels grans catàlegs digitals. M’empasso molta paperassa però, de tant en tant, trobo alguna joia amb els drets d’autor més que caducats. Llavors, una vegada dissenyada una portada atractiva i polits uns quants serrells legals pel que fa la transcripció de l’original, el llibre torna a gaudir d’una segona vida. Una bona campanya de màrqueting el pot dur, amb l’etiqueta de “Llibre vintage”, entre les llistes dels més venuts. L’editorial, és clar, no ha de pagar drets a cap autor: negoci rodó. Sóc, doncs, una mena d’arqueòleg de la literatura que busca pacientment entre piles de paper. I és que en realitat no ens importa el format: només volem que ens expliquin històries, trobar altres camins a més del nostre, on poder ser.

Rellotges alternatius

Deixem-nos de candeleres, que si ploren o riuen: els ametllers ja són florits i els avis han tornat a les pistes de petanca a les places de la ciutat. Encara fa un fred que es fica els ossos però al cap, a sota de la gorra, ja hi brota la primavera. Després, és clar, vindrà el calendari a inaugurar oficialment l’estació dels ocells i el pol·len.  Nosaltres, però, ja farà dies que la durem secretament a la butxaca, a la bossa, entre les claus de casa, aquell llibre que som a punt d’acabar i la nota de WhatsApp que diu “Avui quan arribis pensa a comprar pa...”.

Lacasitos

Valset

Desaparegut entre la dictadura del 4/4, el vals només apareix després de Cap d’Any, des de Viena, i pel televisor. És una llàstima perquè els saltirons dels compassos ternaris sovint són exportables més enllà de la partitura només que hi posem una mica de bona voluntat. Balles, my dear?

When in Rome...

No té cap sentit anar al camp del Real Madrid a cridar “Visca el Barça”. Quan els de l’equip contrari són majoria és millor anar passant tot fent la viu-viu. Com diuen els anglesos: “Quan siguis a Roma fes com els romans”. I aquesta toga, francament, em queda prou elegant.

Shout

La dèria de la guitarra és per culpa del solo que tocava Roland Orzábal al peu del penya-segat al vídeo Shout del grup Tears for fears, ara fa 30 anys. Vehement i fogós, ple d’energia. No fa massa llegia a "La Contra" de La Vanguardia que “sense passió no hi ha vida”. No hi fa res si la guitarra està una mica desafinada, la qüestió és anar tocant. I, sobretot, no feu mai “playback”*.

*a vegades és inevitable.

Digestius

S’asseu a la taula del costat i demana un rom. Són les nou del matí, l’hora en què els pirates es preparen per realitzar els abordatges més temeraris a Passeig de Gràcia. A l’edifici de la Borsa? En una immobiliària on darrerament només es parla rus? Ves a saber...“Calent però no cal que el cremis. Al vapor, només”, matisa, com si fos un James Bond (“agitado pero no mezclado” ) de Palamós. Els aromes de roure es deuen esvanir en l’aire i de la beguda esperitosa només me n’arriba una fortor d’alcohol densa, aclaparadora, i em pregunto qui pot beure rom, encara que sigui calent, a aquella hora. Sigui com sigui, hi ha gent que té tirada a aquests destil·lats i no falta qui amb bona fe, i després d’un bon àpat, ens serveixi una copeta d’aiguardent gelat. Alcohols d’alta graduació, despullats de matisos, no hi sé trobar els colors del vi. La glopada em crema a dins, coll avall, fins a notar una punxada a l’estómac que gairebé m’espatlla tot el dinar. “Com pot ser? Si precisament en diuen digestius...!” es riu de mi, burleta, qui hi està més avesat.

Cronopios i Famas

Si dius “Deixem de triar els paracaigudes. Per una vegada”, un dels versos del llibre Metamorfosi de colors, de Marta Bertran, molta gent es preguntarà astorada: “Quins paracaigudes?”, “Que els triem sovint?”, “De quin color els pinten, aquests paracaigudes?”. Són els Famas. A d’altres, en canvi, no caldrà que els expliquin res i ho hauran entès tot: són els Cronopios. Quan un Fama veu que se surt del guió pren decisions dràstiques i decideix fer-se abstemi, passar l’aspiradora de dalt a baix o renovar tota la roba de l’armari, fons inclòs. Quan a un Cronopio li toca fer de Fama s’avorreix com una ostra sense perla, com un caragol sense ermità i cada “o” dels seu nom (crO-nO-piO) esdevé un profund forat negre que el xucla sense remei. Els Cronopios poden entendre les raons dels Famas però no les comparteixen de cap manera. Els Famas no podran sentir mai les passions del Cronopios. Condemnats a no entendre’s, per això es van inventar els contractes mercantils, les hipoteques o els “Déu vos guard” per compromís.

Coses que porten cua

No entenc la cua de gent, mesella, gregària i bovina que es fa a les portes dels grans museus. Hi ha altres sales, altres quadres tècnicament tan o més bons que, pel motiu que sigui, no tenen tanta anomenada i que ens esperen -només a nosaltres!- sense aglomeracions i en silenci. Potser és que per a molta gent té més importància el “jo hi vaig ser” que no pas l’obra d’art en si. En qualsevol cas, i ni que aquest sigui el motiu principal, actualment hi ha altres llocs on poder comprar l’entrada i estalviar-se aquestes gernacions gallinàcies que es donen a París, Florència o Roma. Em costa entendre per què algú es pot passar mig matí a peu dret parlant amb el telèfon mòbil quan, des del mateix aparell, hagués pogut comprar els tiquets còmodament estirat al llit o tot fent un cafè al restaurant de l’hotel. Com pot ser que aquesta multitud es passi dues hores esperant davant d’una taquilla quan, fins i tot abans d’emprendre el viatge, la duien a la mà? “Desitja comprar el bitllet?”, un clic, i ja està.

"No sembla pas descafeïnat..."

A prop del mar, entre cases d’indianos i al peu de l’església, demanem un cafè. Hi ha dies en què el temps no compta i podem jugar a fer de bohemis modernistes, de Casas i Russiñol actuals equipats amb les nostres Nikon i Canon, respectivament.  Tarda tranquil·la, espurnes de llum, onades que vénen i van: la cafeïna avui tant ens fa. Però algú, dues taules més enllà, ha demanat un descafeïnat. Un dels dos cambrers prepara les infusions negres en tasses blanques. Al cap d’una estona sento com l’altre, en rebre’ls a la safata, pregunta: “Quin és el descafeïnat?”. Moments de dubte, tots dos són iguals en aparença i, és clar, és impossible poder-los tastar. Res a fer-hi: el cambrer enfila cap a les taules i ens serveix a mi i al dissortat client que sense saber-ho, i pel que fa al son de la nit, juga a la ruleta russa amb una tassa de porcellana. Se l'acosta als llavis i xarrupa:

- Noi, és bo aquest cafè! No sembla pas descafeïnat...

I el cambrer que es retira, amable, amb cara de no haver trencat mai un plat.