Divins

Per poc que ens mirem la història de la Humanitat, podem arribar a la conclusió que des dels seus orígens sempre ens hem empescat alguna deïtat per tal d’explicar tot allò que s’escapava de les nostres mires i capacitat de capir. La venus de Willendorf, Thor, Ra...éssers del més enllà que ens menaven. Del seu humor en depenien els nostres destins i se’ls retia homenatge en els més diversos altars. Actualment, però, hi ha lloc per a tothom. Un ampli ventall de creences comparteixen espai i mitjans: tenim campanyes endegades per ateus i e-cristians, respectivament. Autobusos del mateix color i amb missatges del tot oposats circulen lliurement pels nostres carrers. En el fons, però, tant li fa perquè la vertadera divinitat del segle XXI sembla ser una altra: el diner. I els experts en economia, els encarregats de predicar la seva paraula. La resta, els escoltem embadalits. No fa massa vaig sentir un economista que en la seva anàlisi preveia que en el context actual “la borsa pot seguir baixant o començar a pujar”. Atès que la borsa, com a mercat de valors que és, no pot fer altra cosa; és a dir: pujar o baixar, sembla que ens trobem davant d’una veritat d’aquelles que en castellà s’anomenen “de perogrullo”, una afirmació òbvia i evident. La sala, lluny de queixar-se, assentia amb el cap. I és que el nom no fa la cosa però gairebé, i ara mateix la paraula “economista” vesteix molt. Us imagineu per uns instants que els meteoròlegs fessin el mateix? Que el Tomàs Molina aparegués a les nostres pantalles amb alegria catòdica (o leds de colors, per als que ja tenen pantalla plana), tot dient que “demà farà sol o bé plourà”? Indignació general. Núvies amb vestit llarg plorant. Empresaris perplexos. Cartes al director a tots els diaris. Insultaríem al pobre passerell. “Però vostè em pren per ximple, o què?!”, li deixaríem anar amb una barreja d’orgull i enuig en creuar-nos amb ell pel carrer.

"Per motius personals"

És clar que hi tenen tot el dret i hi ha circumstàncies vitals del tot ineludibles que impedeixen la dedicació al càrrec però, en general, les persones que accedeixen a llocs públics i que al cap d’un temps de gestió dimiteixen per “raons privades” em desperten certa animadversió. Em fan pensar en aquella frase de l’Enrique Tierno Galván que deia “Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal”. Per què els partits polítics, que en el seu moment fan públics en àmplies campanyes electorals tots els motius pels quals els hauríem de votar, quan un dels seus representants plega permeten que se’ns pugui despatxar amb un breu “per raons personals”? “Per raons personals” comença a ser una explicació massa fàcil i lleugera, una mica com aquelles frases de circumstància que deixem anar quan realment no volem saber els motius de debò, mostrar què pensem o implicar-nos massa, i que no fa altra cosa que augmentar la sensació de desconfiança de la ciutadania vers els partits polítics. “Per motius personals” és una frase que ni els gestors públics haurien de dir tan a la lleugera ni els votants hauríem d’acceptar tan fàcilment.

Que si naps, que si cols...

Dinar cada dia de restaurant és una d’aquelles coses que, a la llarga, passa factura. Un any de sobreviure a cop de menú ens converteix en un inventari ambulant de descompensacions orgàniques i correm el risc que al laboratori d’anàlisis clíniques ens cobrin un recàrrec per abusar. De cop i volta, a més, la varietat d’olis, sals, espècies i horaris que gastem posen en evidència un seguit d’incompatibilitats alimentàries que mai no haguéssim pensat. Incompatibilitats que, fins i tot, apareixen recollides en diversos llibres una mica a cavall entre la ciència, l’auto ajuda, la quiromància i el Dr. Jiménez del Oso. Es veu que la majoria vénen donades pel grup sanguini al qual es pertany. Així, si som O+, ens trobarem que aliments com la carn de porc (adéu peus amb suc, adéu galtes a la brasa) o les cols de Brussel·les són del tot inadequats per al nostre benestar i equilibri interior. Per a cada grup sanguini, doncs, podem trobar una llista d’aliments incompatibles, nefastos, rigorosament prohibits per al cos. I aquí és on rau el problema: n’hi ha prou amb què ens neguin quelcom que de seguida notem com ens envaeix un estrany sentiment de desig cap a la cosa prohibida. Mai no m’havien agradat les cols de Brusel·les: menudes i llefiscoses, de gust massa fort i pitjor pair, sempre les evitava. Ara, des que sé que no en puc menjar, em criden des del verd de les pissarres dels menús, em xiuxiuegen “menja’m” a cau d’orella a les portes de cada restaurant. Les demano vençut, després de repassar la carta una vegada i una altra. Les frueixo amb delectació, petites perles verdes (!!) amb el gust de tot allò que ens és prohibit...