Where have all the flowers gone?

Doncs sí, tal i com diu la cançó a vegades també ens preguntem on han anat a parar totes les flors. Perquè esperem trobar-les als marges dels camins, entre les atzavares, com la ginesta o la flor de Sant Joan. I no. Where have all the flowers gone? Que sí, que on són les flors? Quan érem més ingenus també cantàvem allò de “Si yo tuviera una escoba...” i ara que les escombres fa temps que van arribar al poder ens adonem que ens amaguen les flors sota l’alfombra. Per a quan una escombra 2.0 per arreglar tot aquest desgavell al nostre jardí?

Fotografia: Carles

Strange fruit

Hi ha àmbits on la solitud és més present, com si es fes més densa i gairebé es pogués tocar: les habitacions dels hotels, els diumenges per la tarda...o a dalt d’un escenari. A dalt d’un escenari només hi ha foscor i el públic es converteix en una mena d’animal expectant del qual només en podem sentir el seu panteix. A dalt d’un escenari estem sols. De vegades el risc és poc. Som només un entertainer, un bufó. D’altres el risc és alt perquè hi ha en joc molt més. I ella ho sabia quan va pujar a l’escenari amb les seves flors de magnòlia. Des de dalt estant només es veien les llums petites de les taules quan les primeres notes de contrabaix van començar a sonar:

Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root,
Black bodies swinging in the southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for the trees to drop,
Here is a strange and bitter crop.

(Estranys fruits pengen dels arbres del sud
Sang a les fulles i sang a les arrels,
La brisa del sud gronxa cossos negres,
estranya fruita, la que penja d’aquests pollancres.

Escena pastoral del sud galant,
Els ulls botits i el gest torçat,
Essència de magnòlies, dolça i fresca,
I llavors la sobtada olor de la carn que crema.

Vet aquí la fruita perquè l’esquincin el corbs
Perquè la reculli la pluja, perquè se l’empassi el vent,
Perquè la podreixi el sol, perquè caigui dels arbres
Vet aquí una estranya i amarga collita).

Vet aquí els fruits del racisme i la intolerància... i ningú com ella els va saber cantar. Billie Holiday. Strange fruit.

Perruquins

Els perruquins sempre m'han cridat l'atenció. Hi ha altres pròtesis, esclar, però són molt menys evidents i curioses. A més, aquesta mena d’apèndix entren dins la categoria de “prescindibles”. Vull dir que una pròtesi d’una articulació o una vàlvula, per exemple, són del tot necessàries per anar tirant, més o menys. Ara bé, un perruquí no ho és gens. El seu propietari podria lluir una calvície ben orgullosa com el Salvador Macip. Ser un Yul Brinner quotidià i aquí pau i allà glòria. Però no: hi ha homes que s’entesten -mai millor dit- a portar un manyoc de cabell aliè al cap. A cofar-se amb una toia estantissa que els delata d’una hora lluny. L’avi sempre deia que “allà on hi ha pèl hi ha alegria” però els usuaris d’aquesta mena de pròtesi pilífera més aviat produeixen una mena d’angúnia i rebuig. Greixosos, malgirbats, i encarcarats... Perruquins, potser el mirall més evident que reflecteix a fora del cap el que s’hi cou per dins.

Botigues on el temps s'hi ha aturat

Una botiga d’una altra època on el temps sembla que s’hagi agafat vacances d’ell mateix. Deu ser que les hores, carregades de minuts i la seva corresponent xavalla, els segons, també necessiten descansar. Això sí, per apaivagar la mala consciència, al seu dia van decidir fer-ho en una rellotgeria de la Rambla de Sabadell. Allí, rodejades de cucuts i rellotges amb pèndol, podien passar desapercebudes i jaure mandroses tota l’estona que els semblés. Només així s’explica el fet que mentre a fora el segle XXI ja fa estona que ha tret el nas, el XX encara romangui a la botiga enredat a les busques d’un rellotge aturat. La botiguera –també d’una altra època- intenta arreglar-lo sense pausa però sense pressa. Sap que a la seva botiga el temps hi fa vacances i que, posats a tenir, té tot el temps del món...

Pintures de guerra

Aquest pou sense fons que és a vegades la bossa de mà d’una dona: mai no saps del tot què en pot arribar a sortir. Ella hi duia un saló de bellesa ambulant on només hi faltava un assecador de peu i la tauleta per a les revistes del cor. La resta era tot allí. Tot. I així, asseguda al tren, m’ha regalat la vista amb una sessió en directe de maquillatge. I les seves galtes han abandonat la pal·lidesa de cera del matí pel desig encès només amb un parell de pinzellades. El mateix efecte ha fet una barra de carmí als seus llavis que, de sobte, han aparegut com un anunci fluorescent enmig de la nit. Les pestanyes s’han estirat fins a l’infinit gràcies a un aparell en forma de tisora cosí germà d’un instrument de tortura medieval, rematades per una dosi prou discreta de rímel que també ha sortit – alehop!- com un conill amagat al fons d’un barret màgic. Tot plegat amb la mà experta i diligent de qui està acostumat a repetir la mateixa coreografia cada matí. En acabat, tots els estris han tornat discretament a dins la bossa i jo a la meva lectura. Propera estació...

Girona

 

Sempre caminaré 

per l’espai efímer 

que ocupa 

la memòria de les flors.

Tots som Laika

Els científics de l’antiga URSS encabien gossos als primers satèl·lits que enviaven a orbitar. Sembla ser que en una important prova, el quisso triat per a l’ocasió, un cànid que havia estat preparat durant mesos per resistir les dures condicions del viatge, just abans de ser pujat a la nau i en veure el camp obert, va fugir cames ajudeu-me. Atesa la urgència del moment, els científics van optar per encabir a l’andròmina còsmica un gos petaner que rondava per un dels barracons de la zona de llançament. La bèstia, és clar, va morir a les poques hores de l’enlairament. Actualment, el dissortat gos sembla ser la metàfora d'alguna cosa que em costa definir. No sé si a ell també el van acusar, a -40 graus centígrads que va arribar la nau, d'intentar viure per sobre de les seves possibilitats...

Girona: pont de "les peixeteries velles"

Si aquests dies de flors aneu per Girona, hi trobareu un pont que, potser sense ser-ne massa conscients, us remetrà a París: el Pont de les Peixateries Velles, que comunica les dues ribes de la ciutat, a banda i banda del riu Onyar i és un dels més transitats de la ciutat en unir la Rambla i el carrer Santa Clara. Gustave Eiffel el va dissenyar i construir el 1876, deu anys abans de la construcció de la Torre Eiffel de París. Ah! S’anomena de “les peixeteries” perquè en aquest indret, durant molt temps, hi hagué la llotja on es comprava i venia el peix.

Fotografia: Carles

Ommm....

De tota l’oferta televisiva actual de canals me n’agrada un que està en fase de proves. I és que de la rastellera que van passant en fer zàping aquest sempre en sobresurt... i enganxa! No pel que hi fan, al contrari: pel que no hi fan. L’única programació que s’hi veu són tot de gràfics digitals que van apareixent harmònicament a la pantalla envoltats d’una música hipnòtica. Entre el brogit atabalador de la resta d’emissions  aquest canal destaca per la seva calma. És un emissió zen, reconfortant com una tassa de caldo calent a l’hivern, un magma amniòtic. Ells diuen que “estan en fase de proves” però ja fa massa mesos que dura. En el fons saben que, com els altres canals, tenen el seu públic fidel que els segueix a totes hores, embadalit amb la seva “no programació”, uns fans que fins i tot pateixen pensant que algun dia el canal pugui anar a unes altres mans que tinguin la mala pensada de programar alguna cosa al “canal sense programació”. Esperem que això no passi.

Veïns

Ui, sí, el jazz. Ui, sí, la poesia. Però el veí de dalt és un energumen que per treure’s el carnet d’identitat va haver de copiar. Tant buscar sota terra la baula perduda de la Humanitat i resulta que es troba un pis per sobre teu. Quines coses, l’arqueologia! Quan llogues un pis imagines un veïnat amable que truca de tant en tant per demanar un ou o una tasseta de farina però, com sempre, les expectatives originals tendeixen a descolorir-se: la realitat és que, encara que la nostra espècie vingui catalogada als llibres de ciències com a Homo Sapiens, hi ha goril·les a la selva amb molta més classe. Crec que en la seva classificació, la Tina Vallès es va deixar per descriure el “veí primat”, aquell que tots hem patit i que, contradient Darwin, sembla que acabi de saltar de l’arbre. Angaua, Xita, angaua...!

"Rebobini, si us plau"

Ara et mires una cinta de VHS i sembla que contemplis una andròmina arqueològica en un museu. Acostumat a omplir gigues d’informació en targetes que ocupen l’espai d’una ungla, ara sorprèn que en tot aquell artefacte bobinat amb vocació de llamborda i color d’escarabat només hi càpiga una pel·lícula. Cent-vuitanta minuts, a tot estirar, i sense possibilitat de triar l’idioma. VHS, Betamax, Vídeo 2000... futures peces de museu on el guia explicarà com a cloenda de la visita: “...i als videoclubs hi havia rètols en què s'hi llegia “Rebobini les pel·lícules, si us plau... be kind, rewind”. Altres temps, altres formats.

Etimologia de tu

Etimologia de tu

més enllà de les paraules.

Sal i fulles de calendari.

L’espera que amb mecanisme dentat

furga tots els racons del cos,

rellotge de sorra d’hores passades.

El desig, però, sempre es vesteix de futur.

Jubilació

Diuen que  la paraula “jubilació” prové del llatí “Iubilare”, que volia dir “Cridar de joia”. Potser sí que més d’un ha cridat d’alegria en deixar de treballar, i més si tenim en compte que l’origen de la paraula “treball” és el nom d’un instrument de tortura que els romans anomenaven “Tripalium”. Però jo sé que en el fons, i malgrat les maltempsades i entrebancs que la feina comporta, al pare treballar li agrada. És més, si molta gent en el seu moment hagués fet la feina amb les ganes i el rigor amb què ha treballat el  pare durant tota la seva vida laboral, ara mateix no hi hauria ni rastre de la crisi que estem passant. Ens toca a nosaltres seguir amb la feina ben feta...

Una darrera cosa: si quan algú acaba els estudis a vegades se li regala una ploma estilogràfica o un bon bolígraf per començar la feina amb bon peu, també és normal que, a l’hora de jubilar-se, es regali l’eina més adequada per a la nova etapa que s’acaba d’encetar. No té el mateix preu que una Montblanc, però en aquest cas és més el concepte que l’objecte.

Bona jubilació i per molts anys!

Idees-taxi

Hi ha idees-taxi que circulen per l’autopista del pensament. Només cal estar al cas, fixar-se en quines no estan ocupades per algú altre i cridar-les al vol amb un gest ferm. Segur que de seguida vindran a nosaltres per portar-nos una mica més lluny: el món és ple d’idees amb la llum verda que esperen que algú les cridi. I a la pregunta de “A on el porto?” desitgen, amb el peu a l’accelerador, que el passatger els digui: “Cap al meu nou projecte, si us plau”. Idees-taxi, crida-les! T’estan esperant...