Un gota

Al museu del "Temps perdut" la gent s’agombola al voltant de la vitrina, tot seguint la guia que amb el banderí vermell els ha menat amunt i avall pels passadissos. Protegida amb vidres d’alta seguretat, alarmes i sensors, allí es troba la peça estrella del museu. Cristal•lina, compacta, totalment translúcida i clara, solcada per un feix de llum que en el seu interior es torna irisada, perfecta com una llàgrima. “...i aquí la tenim” –fa la guia- “la joia de la corona, la peça estrella del museu: La Gota Que Va Fer Vessar El Got...la gota que colmó el vaso”. Ohhhh! – exclama el grup a l’uníson. I un esclat de flaixos al seu voltant la torna més lluminosa i diamantina que mai...

Els lladres del banc

- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! I no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…
L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...
- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, que són moltes virolles! S’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...
....
- Jo – deia el tercer lladre, ja fora del banc, tot gratant-se la clepsa – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!

Pronòstics

...ara que, un pacte "a la basca", PSC+PP, seria tota una sorpresa, eh?

I el teu pronòstic, quin és?

Juventuddivinotesoro

Tenir vint anys i escriure bé no té cap mena de mèrit.

Sense brides

Ara per ara, encara no hem après a posar brides al desig; o una mordassa. Ficar-lo, ben desat, en vasos canopis mentre esperem una altra vida. Guarnir-lo amb coll fort i corbata dins despatxos de midó. Bastim quimeres, de tant en tant, projectes seductors, però irrealitzables; idees vanes que només són el producte de la imaginació; il.lusions de porcellana, boniques i fràgils. Les oblidem, les abandonem a qualsevol racó com els infants abandonen les joguines velles, com andròmines. Floreixen lilàs i rosasses de cristall als marges dels camins, maragdes, calidoscopis, clavellines als cims més alts de les branques dels arbres, suc de magrana, aromes d’espècies: clau, canyella i nou moscada, però ens entestem a seguir l’home del banderí vermell com turistes a preu fet, cada cop més exiliats i lluny de casa: corrues de xais, adotzenats i mesells. Mentrestant, pel fil musical, John Lennon ens canta com una fiblada, a cau d’orella, allò de “Life is what happens while you are busy making other plans”. La vida és allò que passa mentre fas plans per a la vida.

Repeticions

“El plaer és en la repetició”, que diuen. Repetir-se per trobar-se, per reconèixer-se. Les mateixes paraules, les mateixes cançons, una vegada i una altra per fer-les ressonar dins nostre i que el seu eco ens doni la mesura del que som.

I a tu, què t’agrada repetir?

Matís

Ves a saber el perquè, m’ha vingut al cap aquella frase que ens explicaven a la Facultat d'Econòmiques i que deia “l’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu”. Crec que, uns anys més tard i vist com ha anat tot plegat, hi faria un matís: “l’egoisme individual porta a l’òptim DEL col·lectiu”. Que quin col·lectiu? Doncs el de sempre, home, el de sempre...

Una professió de futur

Una falta d’ortografia és un sotrac a l’autopista de la comunicació, una interferència, una taca en el vestit, una pedra a la sabata, en estrip en el llenç de les paraules. Tristament, i pel que fa al català, sembla que la màniga és prou ampla i que, més o menys, tot s’hi val. Diria que en castellà això no passa tant. Entre la generació dels nostres pares, que els el van robar, i la dels joves que sembla que se’l deixin prendre, el català té mala peça al teler. Felicitats, però, a tots els correctors per als propers anys, perquè de feina no els n’ha de faltar.

A deshores

Podríem endarrerir el rellotge, fer recular les busques i concedir-nos uns moments de més. Però llavors perdríem tots els trens o els autobusos. Arribaríem tard a la feina i el cap ens retreuria que quines hores d’arribar són aquestes. Quedaríem per dinar i, amablement, s’excusarien en fer-nos saber que la cuina ja és tancada i a la tarda, a la guixeta del cinema, la venedora ens diria que la pel.lícula ja fa estona que ha començat i que la següent sessió no comença fins força més tard. Al vespre, ens esperarien en va per sopar davant d’un plat que, de mica en mica i junt amb els amfitrions, s’aniria refredant. I així, a deshores, ens n’aniríem a dormir quan ja fóra ben tard. I és que algú ha establert que només podem fer anar les busques del rellotge amunt i avall el dia D i a l’hora H. Llavors tot encaixa i res és sobrer: de cara a l’hivern el dia és més lluminós de bon matí i es fa fosc més aviat, però tret d’això tots els trens arriben a l’hora, no perdem cap autobús, el cap de l’oficina ens saluda amablement, tenim temps de comprar begudes amb crispetes al cinema i en sortir podem anar a sopar tranquil.lament. Tot plegat fa l’efecte que la realitat no és més que un acord, un pacte, i tots els pactes tenen quelcom de renúncia. Però pactem perquè ens cal agafar el tren i no perdre l’autobús, perquè ens cal no fer enfadar el cap de l’oficina i sempre és millor no fer esperar els amfitrions per sopar. De tant en tant, però, ens plau endarrerir per compte propi el rellotge, trencar el pacte, desfer l’acord i badar sense rumb pels carrers, observar com giren les rodes dels cotxes, els molinets de vent dels balcons, les portes giratòries dels hotels, els penells dels teulats, les busques dels rellotges aliens...mentre imaginem que un tren sense renúncies ni pactes ens espera a l’andana del temps.

Il·lusió

Els pràctics n’hi diuen “objectiu”; els cretins, “target”; i, si ens agrada la prosa edulcorada, n’hi podem dir “somni”. Sigui com sigui, més enllà de com l’anomenem, és clar que poca gent podria viure sense una il.lusió. D’il.lusions n’hi ha de totes mides: grans anhels, aspiracions a llarg termini que esdevenen, en alguns casos, gairebé dèries. Il.lusions petites i amagades que creixen com perles irisades enmig dels plecs de la rutina. Il.lusions breus, efímeres: una postal, una trucada...il.lusions de cap de setmana i viatges, il.lusions amb mirada sorpresa d’infant, il.lusions amb regust de vi i rialles, il.lusions inventades (“Això era i no era quan reia la pomera”, “dibuixa’m un xai”). Il.lusions quotidianes a l’abast de la mà o il.lusions pouades enmig de mines fosques, tant se val. La il.lusió com una espurna que ens encén per dins, una raó per pintar tots els fulls del calendari de llampant color vermell, una festa al calaix de l’escriptori, un motiu per dir que demà, més.

Blame it on the boogie

De tots els acudits, els que més m'agraden són aquells que defineixen determinats tarannàs, certes actituds o punts de vista. En definitiva, els que mostren per quina banda ens apreta la sabata i, en general, el peu que calcem. Com aquella humorada del boig que circula per l'autopista i sent a la ràdio que un tocat de l'ala va contra direcció per la mateixa via. "Un no, tots!"- exclama el nostre guillat. I és que per a certes persones sempre són els altres els qui ho fan malament. Incapaços d'assumir les conseqüències dels seus actes, en última instància la culpa és sempre, com diu la cançó, del txà-txà-txà.

Je voudrais que quelqu'un m'attende quelque part

Em costa entendre la moguda, francament. En fi, com que veig que el pal és de demanar perdó pels errors comesos en el passat (“Perdó per haver-te cremat viu, perdó per haver-te tancat en un llòbrec calabós fins que la humitat et va desfer els ossos, perdó per haver-te obligat a emigrar i a viure en el desterrament, perdó per haver-te perseguit, perdó per haver-te arruïnat la vida, per haver-te acollonit, per haver-te afusellat...”), doncs demanem perdó. Principalment, i pel que fa a la qüestió, a la meva catequista: perdó per haver-te desmanegat la majoria de les classes que fèiem a la Parròquia amb la voluntat d’haver volgut anar més enllà d’allò que tu en deies “Fe” i que a mi només em semblava la porta que amagava la més absoluta de les vacuïtats, la pedra de toc de la ignorància. Perdó – la cosa va anar a més- per intentar evitar qualsevol mena de dogma en general, sigui religiós o laic. Perdó, en definitiva, per voler fugir del gregarisme recalcitrant i cec. Perdó, perdó, perdó. I que no, que jo tampoc t’espero.

"No m'escoltes..."

- Sí? Digui’m?...- demana l’home pel telèfon.
- T’engraparé la polla...et masegaré els ous...- fa una veu de dona a l’altra banda del fil.
- Òndia! Una trucada obscena? Assetjament sexual, potser?- demana ell, encuriosit.
- Bé...– dubta. S’escura la gola- obscena sí...assetjament, encara m’ho he de rumiar, saps?– deixa anar la dona, amb un aire forçat de seguretat.
- Ah, val...és curiós, però – diu ell, divertit.
- Curiós? Per què curiós?
- Oh, perquè el normal és que aquesta mena de trucades les faci un home, no?
- Ah, normal, normal...i què és normal, eh? –pregunta ella, mig mosca- què és normal?
- Ai, no ho sé...- s’excusa ell- normal és el que fa la majoria, no? Normal és...què sé jo?!...
- Doncs no senyor, no senyor! Les dones també podem fer trucades obscenes...que ho sàpigues, espavilat!
- Ah, sí, sí...si no dic pas que no, és només que...
- Que què, eh? - el talla- que no tenim igualtat de drets, eh?
- Sí, sí...i tant...i tant...jo només volia dir...
- Oh, oh! I encara cobrem fins un 20% menys per fer la mateixa feina – li retreu ella.
- Sí, sí...és injust, del tot injust...- fa ell, tot excusant-se.
- Ah, i després arriba a casa i au! L’home al sofà, sense fotre ni brot i...saps com em fa sentir tot això, eh? Ho saps?...
- D’acord...d’acord...- fa ell, mig estabornit- així doncs...estàvem amb que m’engrapaves la p...
- Això! Jo et parlo de sentiments i tu em surts amb el sexe! Si és que tots sou iguals, home!...que sempre penseu en el mateix!
- No...si jo no....només volia....
- Sí, sí...ja ho sé què volies tu: el mateix que tots, volies!
- Que no, que no...- s’excusa.
- Que no escolteu – somica- que no escolteu mai!...
- Escolta, que jo no....
- Imbècil!!
- Escolta? Ei?...Escolta?...
- Tit...tit...tit...tit...

99 red balloons

Ben mirat, potser és una sort que algunes coses mai arribin a ser del tot completes.