Poesia al tren

Repartir llibres de poesia al tren és, a aquestes alçades, un acte gairebé subversiu. Però de tant en tant –creieu-me – això passa. Enmig de la lectura negra i pessimista dels diaris, una noia amb cues rosses deixa a la falda del passatge un petit quadern amb versos il·lustrats. Alguns somriuen i compren el petit fulletó pel mòdic preu d’un euro, coneixedors de la diferència entre valor i preu, conscients que repartir poesia al tren ja és de per si un acte prou poètic. D’altres retornen el petit llibre amb cara de no entendre res. I jo em dic que val, que en aquest món tots hi cabem mentre desitjo que n’hi hagi un altre de millor; i que això hagi estat, mig encobert, un discret procés de selecció.

Algú ho havia de dir

Las películas de Rohmer deberían venderlas en los herbolarios, junto con las galletas integrales y los libros de Bucay: son progres, blandas, bienpensantes, amables, banales, educadamente sensuales, superficialmente cultas (...) paradigma perfecto de la subcultura light llevada al cine. Y aquí, El rayo verde como ejemplo modélico; con el dudoso mérito de haber construido el personaje femenino más estúpido que se ha visto en la pantalla en las últimas décadas. Me pone de los nervios, ¿se nota?

Be kind, rewind

Si hi ha alguna cosa que ens deixarà en evidència de cara als més joves serà quan, d’aquí a uns anys, els expliquem que hi va haver un temps en què tot era analògic. Als viatges ens hi emportàvem un parell de carrets, tres a tot estirar –el darrer comprat in situ al costat de l’enèsim monument de torn. Les pel·lícules les vèiem només en un sol idioma, emmagatzemades en cintes magnètiques amb noms com VHS o Betamax i que calia rebobinar abans de tornar-les al videoclub. Pel que fa a la música, res d’Ipods o mp3: discos de vinil i cassets d’una hora i poc més a tot estirar. Haver de deixar anar l’agulla del tocadiscs en el punt exacte, Cara A, Cara B, Fast forward, Rewind. Passar-se una tarda sencera per fer una recopilació de les nostres millors cançons. I entregar-la a la nostra parella, amb un punt de vergonya i orgull, tot dient-li “té, escolta això...”.

Marques i màrqueting

... i a voltes encara amb el Mitsubishi Montero, que ens porta amunt i avall pels enrevessats camins del màrqueting. Perquè heu de saber que, si bé aquesta branca de l’economia ha gaudit de grans troballes com la de l’anunci del post anterior, també ha patit grans fracassos. Sense anar més lluny, el mateix Montero deu el seu nom a un canvi que van haver de fer per comercialitzar-lo a Espanya, atès que a la resta del món va ser batejat com a “Pajero”. Aquí, és clar, l’escarni estava més que garantit. És curiós que les companyies no tinguin un assessor en aquest àmbit que les orienti pel que fa a significats, jocs de paraules o homofonismes que duen a equívocs tals com els de la colònia “Eau d’Eté” que en castellà ens engegava sense voler a fer punyetes. Els manuals de màrqueting també recullen el cas del cotxe NOVA, que als Estats Units va tenir un èxit relatiu però que el mercat sud-americà va rebutjar de ple, perquè és clar: qui compraria un cotxe que NO VA? Ara, per a mi una de les grans errades del màrqueting la va protagonitzar l’empresa tabaquera que va voler introduir la seva marca “Silk Cut”. A l’anunci es veia una tela de seda lila esquinçada, una traducció literal de la marca anglesa, “Tall de seda”. Ara bé, a sota de l’anunci hi apareixia el nou advertiment del Ministeri de Sanitat en què s’avisava que el tabac era perjudicial per a la salut. Doncs bé, en una enquesta posterior duta a terme per l’empresa per comprovar l’èxit en la introducció de la marca es va demostrar que gairebé el 100% de les persones entrevistades associava l’anunci amb la campanya endegada pel Ministeri de Sanitat i cap el va vincular amb el producte que es volia vendre. Quin tall per als dissortats fabricants de “Silk Cut”!

"I de què treballeu?"

Expliquen que una vegada el llavors President de la Generalitat de Catalunya va convidar a Palau els components de La Vella Dixieland, grup nostrat que toca jazz a l’estil de Nova Orleans. Es veu que durant la conversa en Pujol els va deixar anar: “Escolteu, nois, sou molt trempats...i de què treballeu?”. Pagaria per veure la cara de tots els membres del grup (sobretot la de l’Artur Regada).

A continuació un mail enviat per un empresari, que com l’ínclit expresident de la Generalitat, també menystenia una mica l’ofici de músic. No us perdeu la resposta!

Email enviado por un restaurant a Igor

Hola Igor

Junto con saludarte, te cuento que somos un local nuevo y pequeño dedicado a la gastronomía con interés en la música y su difusión. Te queremos ofrecer nuestro espacio para que promuevas tu trabajo y tus cd's a través de tu música y tu bajo, eso si más bien smooth jazz y música más ambiental y suave para que la gente pueda a la vez comer..., siempre manejamos una muy buena cantidad de público con los cuales podrás promover tu música. Si luego de algunas visitas vemos que la acogida es buena estamos en condiciones de ofrecerte un arreglo económico muy atractivo para que vengas cada cierto tiempo a nuestro local a deleitar nuestros oidos...

Esperando tu respuesta se despide atentamente,

Felix Martinez E.

Contestación de Igor

Hola Felix

Junto con saludarte, te cuento que soy un músico experimentado con una casa muy grande con interés en las artes culinarias y su difusión. Te quiero ofrecer mi espacio para que promuevas tu trabajo y tu restaurant a través de tus platos, eso si más bien cocktail, y platos livianos para que mis invitados puedan a la vez escuchar música en mi casa..., siempre tengo una muy buena cantidad de invitados con los cuales podrás promover tu comida y tu restaurant. Si luego de algunas visitas vemos que la acogida es buena estoy en condiciones de ofrecerte un arreglo económico muy atractivo para que vengas cada cierto tiempo a mi casa a deleitar nuestros paladares...

Esperando tu respuesta se despide atentamente,

Igor Saavedra V.

"Y el Madrid qué, otra vez Campeón de Europa, no?"

El judici contra el jutge Garzón i el silenci com a resposta a la trepitjada del jugador del Real Madrid Pepe a Messi del Barça fan pensar que, tristament, l’ombra de l’Espanya de Franco és ben allargada. Tot plegat m’ha recordat un antic anunci del tot terreny Mitsubishi Montero on un pastor s’assabenta, gràcies a un viatger que ha arribat a la seva remota cabana, que Franco ha mort. Pel que sembla, a l’Espanya actual encara li fan falta uns quants turistes, viatgers en 4x4, que arribin als racons més perduts de la península i expliquin, ben explicat, que “Franco ha muerto”.

*I ja posats, que diguin que no, que el Madrid no és el Campió d’Europa.

"Hijos de la gran puta"

De tant en tant m’agafa la vena castissa i llegeixo articles de l’Arturo Pérez-Reverte. Sempre m’ha sorprès la llengua inflamada d’aquest home i val a dir que, a vegades, l’encerta de ple. Ara bé, quan ha de parlar dels “nacionalismes” – ell només és un “patriota espanyol”- toca més quarts que hores. Ni l’Albert Rivera de Ciutadans el guanya en demagògia. M’agradaria saber quina mena d’article escriuria si hagués de veure com l’Estat li trosseja la seva estimada llengua espanyola en castellà i andalús, per exemple. Posaria el crit al cel, ens regalaria un article ple de “cáspitas-pardiez” i “hijos de la gran puta”. En canvi els catalans hem d’aguantar estoicament la separació entre català i valencià que, amb tota la mala idea del món, es fomenta des de determinats àmbits públics. Això i, de tant en tant, un article seu escrit des del tòpic més arrelat, assegut còmodament a la cadira del seu despatx de Madrid, amb “Ánimo de ofender” però sense haver trepitjat de debò “Territorio comanche”, escrivint caricatures del far west on, com tothom sap, els indis eren els dolents. (H)au, Arturo!

Grinyols

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital, ni als funerals. Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment, calma. Pensa, recorda: “Quan em mori vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar..., impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Encara sóc a l’hospital (radiografia? TAC?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora).

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu:

Pensar greixar corrons
cinta forn incinerador
Grinyolen.

La mala sort

De tant en tant no puc evitar el pensament de “sempre plou fang quan he dut el cotxe al túnel de rentat”. De fet, aquesta deu ser una percepció compartida amb la majoria de persones propietàries d’un vehicle. Sembla que Murphy també tingués prevista una llei per a aquelles ocasions en què al cap d’un dia o dos de circular amb el cotxe lluent hagi de ploure una pluja d’arenes fosques dutes per un vent traïdor des del desert. Ben mirat, però, plou puja tèrbola força sovint i és només quan duem el cotxe net i polit que hi parem atenció. Potser sí que algun dia, camí del túnel de rentat, punxem una roda que ens fa perdre la direcció i ratllem el cotxe just quan havíem deixat de pagar l’assegurança a tot risc. Aquí, potser, sí que podríem sospitar que el Sr. M és al darrere d’aquesta casuística fatal, però hem d’admetre que sovint tot depèn d’una percepció subjectiva i egoista: volem que totes ens ponguin i en tot moment i això, només per una qüestió de probabilitats, no pot pas ser. Admetem-ho: la majoria de vegades Murphy som nosaltres.

Mossos d'Esquadra

Quina tropa...

Miau!*

Els gats americans tenen tots nou vides. En canvi, els gats europeus en tenen “només” set. El perquè és un misteri. Imagino que els gats vells europeus –que se les saben totes- emigren tots cap a Florida a gaudir del sol i de les dues vides extra. No se sap què passa amb els gats americans que vénen de visita a Europa atès que hi ha un cert buit legal. És probable que les dues vides restants quedin confiscades a l’aeroport, junt amb un grapat de navalles petites, tisores i altres estris prohibits pel reglament...

És llavors quan el personal de duanes, conscient del valor del material confiscat, fa contraban de vides de gat entre els humans quan es fa fosc i tots els gats són pardus, que diria l'Adrià Puntí. Per això hi ha individus difícils de pelar, amb tot de vides de recanvi acumulades: dones de mirada felina, homes d’urpes esmolades, parelles que es barallen com el gos i el gat. Mira al teu voltant i els veuràs. Miau.

*Meu! Per a gats catalans.

Refresh

Aquest matí m’he despertat tot pixelat. Com si fos una versió poc actualitzada de mi mateix. M’he acostat al mirall per veure’m els drivers però no hi he vist res d’anormal. I en palpar-me la panxa el sistema operatiu semblava funcionar correctament. Com que feia tard a la feina he optat per reiniciar-me en “modo a prueba de fallos” i ara, malgrat la precarietat, tot sembla rutllar més o menys bé. El cap del meu departament, però, és totalment analògic i avui li grinyolen els pistons. També – fa de mal dir- sembla que tingui la corretja de distribució enganxada. Quin mal humor! Si ho arribo a saber em quedo a casa a pentinar-me els bytes. I és que hi ha dies en què no pararies de fer F5.

Houston, Houston...

Rellotge-lluna, hores ingràvides que llisquen entre busques selenites, temps quart creixent amb voluntat de deixar petjada. Allò de «un petit pas per a un home…», ja se sap. A aquesta hora la majoria dels i les astronautes no han fet cafè, tots els seus gests són feixucs, i floten encara dins els somnis. Morts de son i esperant en fila arriba el mòdul lunar amb aparença de vagó de tren. Houston, Houston: sembla que, a sobre, han apujat el preu del bitllet.

Degoteig de llum

Degoteig de llum,
làmpada nua,
incandescència de calendari,
dies-neó que cremen a la pira del temps.
Un núvol
amb vestit de tempesta
llisca suau pel palmell de la meva mà:
desig elèctric,
espurna de pol oposat.
Estesa de notes en fils d’estendre
i posts de telègraf.
Meandre de lluna en quart creixent,
autopista d’heura i gotes d’anís,
coleòpter ingràvid,
paracaigudes d’ala de papallona,
paisatge domèstic
embastat amb agulles de cap i cinta magnètica.
Fragments de mirall, trossos de nit.
Restes de somni escampades al llit.

Rellotges

Tantes rodetes, engranatges, manetes i ancoratges… no, no, els rellotges no estan ben fets: les hores mecàniques no s’ajusten a les reals, vet-ho aquí! Un rellotge com cal marcaria un temps flexible i seria més generós amb aquelles hores que passen lleugeres, com de puntetes...volant! “Ja és l’hora?? Ohhh...”. En canvi escurçaria aquelles hores plúmbies de minuts pesats que no s’acaben mai: cues a l’autopista, estones mortes en sales d’espera... farien de molt més bon passar. La qüestió de la mesura del pas del temps és gairebé tan vella com la Humanitat i s’ha basat en ginys de la més diversa mena: rellotges de sorra, d’aigua, ombres a les parets, espelmes amb marques, etc. però tots indicaven el pas del temps d’una manera rígida i totalment encarcarada. Ja va essent hora d’inventar el rellotge amb hores REALS que s’ajustin a la percepció de cada individu. Benvolguts Reis d’Orient, si no els fa res, enguany ja poden portar-me el primer prototipus. Gràcies.

* Fotografia: Carles

Els objectes ens criden

Hi ha determinats objectes que ens criden. Sí, en passar a prop seu ens xiuxiuegen un “vine, vine...” subtil, gairebé imperceptible que fa que ens hi acostem. No podem descobrir un caleidoscopi dins un calaix sense fer una ullada al seu interior, no podem desembolicar un electrodomèstic sense fer petar dues o tres bombolles de l’embolcall de plàstic que el protegeix, no podem passar pel costat d’una caixa de música sense fer anar la petita maneta i extreure’n unes quantes notes. Per a aquest 2012 que acabem d’encetar potser estaria bé disposar de 365 caixes de música, una per a cada dia de l’any, i fer passar els fulls del calendari a través del corró musical d’aquests petits ginys: donar ales als dies assolellats, fer una mica menys pesats els dies en què sembla que pinten bastos, que les crisis amb música ho semblen menys i tot just ara, si pares bé l’orella, sentiràs que estan tocant la nostra cançó. Shhhh....