"Triar és renunciar"

“[…] Com que l’exercici de triar sempre significa una renúncia […]” llegeixo al diari més xaró però amb millor disseny del país i em ve al cap un dubte: triar és renunciar? Sovint, perquè la nostra maleta vital té una capacitat limitada per molt que ens agradi tot. A vegades triar és trair, perquè encara que l'alfabet sigui sempre el mateix amb els anys tendim a ordenar-lo diferent, potser tenim clars els principis però ens neguiteja la incertesa d’alguns finals? Triar és fer un passeig d’equilibrista pel fil prim del temps amb la maroma dels costos i les oportunitats, per això hi ha tries que -ben mirat- només són un compendi de renúncies; d’altres són pur atzar i només unes quantes –menys de les que estem disposats a acceptar- fruit de la nostra voluntat.

Degustacions

Entro en un bar que no conec, demano un cafè i –sorpresa- el serveixen juntament amb un got d’aigua. A Catalunya això no es dona massa sovint i és una llàstima. La funció d’aquest petit got no és la de fer passar la set, sinó que vol refrescar-nos la boca, fer un Control+F5 gustatiu, per fer una analogia informàtica. Perquè, amb el cafè, el glop que reconforta és el primer. L’últim, depèn com, fins i tot deixa un pòsit massa amarg. Poder beure una mica d’aigua de tant en tant ens permet recomençar el tast, assaborir millor la infusió. Degustar, encara més intensament, els propers cinc minuts. Costaria molt servir el cafè amb una mica d'aigua? Sembla que sí, què hi farem?

Pensament fractals

Cementiris d’elefants, paquiderms mudats. Dinosaures que fan la viu-viu, tortugues que no paren quietes, formiguetes gegants. Tornes que no fan el pes, penyores que surten massa cares, botiguers mesells. Malson de Darwin, digestions pesades d’anys massa lleugers, fatigues i dispèpsies, faig inventari del buit. Sínies, simis, xais i cadells. Harmonies dissonants en to menor. Pensament fractal, tautologies a preu fet, atzucacs, cabdells. Fitxo amb la fitxa i torno a començar.

Un bany de realitat

Debat amb Marta Rovira (ERC) i Inés Arrimadas (C’s) de cara a les properes eleccions del 21 de desembre. En algun moment del tràfec d’arguments i acusacions es posa en evidència que ambdues desconeixen la taxa d’atur del país que volen governar. Em sorprèn que, ocupant el lloc que ocupen, no sàpiguen dades essencials de l'economia catalana. Però em sorprèn relativament: la bombolla del poder, l'engranatge de la política, a la llarga et fa perdre de vista la realitat del carrer. Potser les dues haurien de fer cua durant tot un matí en una oficina de l'INEM o enviar currículums sense rebre resposta durant una bona temporada, rebre un bany -millor una dutxa, que cal estalviar- de realitat.

"Fer-se totes les il·lusions possibles"

Fa 36 anys que va morir Josep Pla i cada llibre nou que apareix amb el seu nom s’esgota a les llibreries al cap de pocs dies. “Fer-se totes les il·lusions possibles? El de Josep Pla? L’hem de tornar a demanar. Vols que t’avisem quan arribi?”. Reculls de retalls, apunts, notes a peu de pàgina de llibretes de viatges, divagacions nocturnes d’un vell solitari escrites a mà en quartilles esgrogueïdes, paràgrafs que no van passar la censura, exabruptes auto descartats. Aquests reculls d’última hora em fan una mica de por perquè penso que, si no van ser publicats en el seu moment, deu ser per algun motiu. A vegades són fluixos, no passen de ser meres anotacions per a ús personal que, si bé serveixen per entendre una mica més l’autor, al final s’arriba a la conclusió que potser no calia. Sempre fa de mal pair constatar que un gran artista, científic, polític, etc. és a la vegada un poca-solta en un altre àmbit de la seva vida. Hi ha biografies massa fosques, i més les dels homes i dones genials, que fa l’efecte que excel·lien en un camp per tal de cobrir alguna mancança en altres. Sembla, però, que aquest darrer volum de Josep Pla és força interessant, amb la mala bava i verb esmolat que el de Palafrugell acostumava a gastar. Afegeixo, doncs, un altre llibre a la llista dels pendents per llegir. Diuen que Pla, a punt de morir i des del llit estant, se sorprenia que el seu editor li confirmés que el seus llibres se seguien venent bé. No sé què diria si veiés que, trenta-sis anys més tard, encara és un dels autors més llegits a casa nostra.

"Jo passo"

Molt bé. Em trec el barret que no duc. Un deu per al responsable de l’anunci de La Grossa d’aquest any. I és que l’home – o dona- en qüestió ens ha pres la mida de dalt a baix, sap el peu que calcem. Perquè per Nadal som llar de foc, rens carregats de regals i estels plens de bons desitjos però també el veí que mira el televisor a un volum massa alt i no et deixa dormir, la veïna que no recull els excrements del gos, el que aparca el cotxe malament i fa nosa, el viatger que no cedeix el seient a l'àvia fatigada o a la dona embarassada; cadascú amb els seus egoismes particulars. L’home o dona sorruts que pensen “A veure si tocarà La Grossa a tota aquesta colla i jo em quedaré pelat sense ni cinc. No, no, no, per aquí no hi passo!”.

Paciència

Aquests dies quedo parat amb la quantitat d’experts, analistes, etc. que escriuen a mitjans de reconegut prestigi (bé, ara ja no tant), amb formació universitària (historiadors, politòlegs, filosofia, etc.) i que fan unes tergiversacions increïbles, unes manipulacions informatives que, de tan exagerades, es desmunten per si soles. Moltes vegades només cal anar a les fonts originals o haver rebut una formació com la seva, entendre-hi una mica, per veure la mentida d’una hora lluny. Al final arribo a la conclusió que no importen els estudis, que els nets i netes dels guanyadors de la Guerra Civil espanyola també van anar a la universitat i van cursar postgraus i màsters però a l’hora d’opinar, malgrat voler aspirar ser uns Sèneques moderns, els surt la ideologia i les maneres del que van mamar a casa, alguna cosa més semblant al fundador de La Legión, Millán-Astray, que no pas al pobre filòsof cordovès. Paciència.

Sildàvia

Sildàvia només es troba al Google Maps de la nostra adolescència. El país on, segons la lletra de la cançó, “no hi havia deserts ni falsa passió”. Sildàvia és feta de records i només es pot veure els dies clars si ens enfilem nostàlgia amunt. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia que ni el sentíem: semblava cristal·litzat entre la llum ambarina de les tardes de dissabte mentre rèiem asseguts amb la resta de la colla en un banc despintat. Sildàvia va desaparèixer per tornar força anys més tard, quan ja havíem recorregut més d’un desert inhòspit, havent tastat ja l’aspror que deixa a la boca la falsa passió. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia i, malgrat tot, ja fa més de trenta anys de la cançó.

Benasque - Benás

Dissabte, 5 d’agost de 2017. Un rètol a la carretera ens informa que hem deixat Catalunya enrere i ara ja fem via per terres aragoneses. De totes maneres les fronteres, com totes les demarcacions territorials en general, no són més que un artifici, línies dibuixades damunt d’un mapa en funció dels interessos més diversos al llarg del temps. De fet, la vegetació és la mateixa i encara diuen “Bon dia” als pobles, però a mesura que avancem l’idioma es difumina en un parlar de transició. El procés es fa evident quan veiem els noms dels pobles amb la doble nomenclatura, la castellana i la que els seus habitants anomenen “patuès”. Benasque, per exemple, també és “Benás” i el que allí es parla és un aiguabarreig curiós d’diomes. Com si algú hagués agafat una partida d’Scrabble en castellà i una altra en català i les hagués posat al mateix sac. “Istos hospitals a peu de puerto ieren com uns refugios a on els caminantes s’hospedaban y els atendeben de lo duro que estaba el crussar els puertos de muntanya”, podem escoltar en un reportatge anomenat “Breve historia del Hospital de Benasque”. Ara bé, als carrers empedrats de Benás, que són plens d’Álvaros, Alejandros i Pablos que es criden entre ells amb l’accent xaró de les escoles de l’Opus, el que més s’escolta és el castellà de Madrid. Al “patués” li queden quatre dies mal comptats, un vestigi de temps passats, l’idioma d’un parell d’avis asseguts en un banc. És tard i pugem al cotxe per tornar. S'acosten uns núvols grisos amb el ventre carregat de pluja i pedregada, una tempesta que fins i tot en parlaran els diaris i que no ens enxampa de ple per pocs quilòmetres. I és que les tempestes tampoc entenen de fronteres.

Talarn

Diumenge 6 d’agost de 2017. Tot baixant del Pont de Suert ens aturem a dinar a Talarn. L’Anna hi havia parat feia trenta anys per anar al restaurant Ca la Lola i li venia de gust tornar-hi. Com ens va dir la cambrera un cop ja a taula: “Està bé, però heu de venir més sovint”. Talarn és un nom curiós, que ja es veu que s’allunya etimològicament de tots els topònims que hem vist aquest cap de setmana al Pirineu aragonès i català, la majoria d’origen bascoide, notes al peu de pàgina de la història que ens parlen d’un passat èuscar d’abans de la romanització: Bisaurri, Navarri, Sesué, Ramastué, etc. Talarn prové del celta “talos”, que vol dir “front”, al qual s’hi ha afegit el sufix –“arnos”, força comú en la creació de topònims al Pallars. Tot plegat vol dir “el lloc del front”, imatge que es fa força evident si venim del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera. El gentilici dels 689 habitants censats no és “Talarnencs” ni cap derivat per l’estil, sinó el de “Calces roies (roges)”; també tenen el malnom de “gavatxons”. Sembla que la història i les seves escaramusses militars els va batejar més enllà del nom celta original, però ves a saber. Segur que algun “calça roja” em sabria explicar el perquè. 

Entrem a Ca la Lola, cuina casolana, ambient de fonda de poble no apte per a lectors del Time Out i altres revistes culturals del Barcelonès. Fil musical entranyable que inclou des de ranxeres amb trompeta fins a grans èxits del anys vuitanta. Plats consistents i abundants. Embotits típics del Pallars: bona girella a la planxa, sobrassada casolana, cargols amb suc, gelat de ratafia i cafè. Tot ben cuinat i rematat amb un “passi-ho bé” en aixecar-nos de la senyora tot endiumenjada del costat que em sona a glòria al costat dels comiats de la capital. 

Volta ràpida a la Plaça major (“Va, no t’encantis, que tinc ganes d’arribar”, em diu la pilot). Edificis majestuosos de temps passats i una pedra que em crida l’atenció a la llinda principal d’una casa: “Perseguidos mas no vencidos”. Sembla que algú va voler deixar el seu orgull esgrafiat a la pedra per a la posteritat (més tard m’assabento que aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa, propietat del Baró d’Eroles, després de l'atac i saqueig que patí, amb incendi inclòs, l'any 1822). 

Talarn també és conegut per la seva acadèmia militar amb diverses instal·lacions castrenses com una piscina coberta de tres carrils amb el lema al fons “España servir hasta morir” (http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/11030/lider/joventuts/pp/lleida/entre/tancs) i no em puc estar de pensar que jo seria força mal patriota perquè a partir de les deu piscines ja començo a estar cansat d’anar amunt i avall. Què hi farem.

So long, Daniel

L’actor Daniel Day-Lewis es retira. És una mala noticia perquè a totes les pel·lícules on apareixia ens regalava una interpretació magistral. I és que l'actor treballava cada paper fins al límit. Així, segons ens informa el diari La Vanguardia, quan va encarnar l’artista discapacitat Christy Brown a Mi pie izquierdo (1989, Jim Sheridan) va passar vuit setmanes en una clínica de paràlisi cerebral de Dublín per aprendre sobre l’afecció del pintor i poeta irlandès i poder posar-se a la seva pell. A En el nom del pare (1993, Sheridan), sobre la condemna a Gerry Conlon per un atemptat de l’IRA en què no va participar, l’aplicació extrema del mètode Stanislavski va dur Day-Lewis a perdre tretze quilos, passar llargs períodes en una cel·la, fer-se interrogar tres dies per policies reals i demanar a l’equip que el maltractessin i li llancessin aigua gelada. Per preparar Gangs of New York (2002, Scorsese) va practicar com esquarterar un cadàver amb un carnisser londinenc. El 1999 ja va fer la temptativa d’allunyar-se del món del cinema i se'n va anar a Florència per aprendre l’ofici de sabater però ara sembla que va de debò i ja no en podrem gaudir més. A l'esmentada En el nom del pare ens regalava una línia d’allò més punyent sobre la percepció de la pròpia circumstància, com transcorre la vida si no s’omple de res: “El temps passa diferent a la presó. Et quedes mirant el degoteig d’una aixeta i de cop i volta han passat cinc anys”. Espero que a ell la jubilació no li passi tan ràpid perquè la té ben merescuda. So long, Daniel!

Adopta una cançó

A vegades, no se sap ben bé el perquè, una cançó decideix instal·lar-se uns dies en un racó de la nostra memòria. Hi va entrar en algun moment que la vam escoltar sense massa atenció (al cotxe, tot conduint; al fil musical d’un restaurant; a la sala d’espera d’algun metge, etc.) i uns dies més tard – o mesos; o anys- ella fa acte de presència. Volta pel nostre cap com un ocell en el moment més inesperat, quatre notes que s’han instal·lat còmodament amb sabatilles i bata incloses. Acostuma a ser una cançó tipus “guilty pleasure” de la qual no parlaríem mai bé d’ella en públic (“massa comercial; lletra poca-solta; cantant passat de rosca, etc.) o una composició que s’allunya força d'allò que escoltem diàriament -com s’arriba del jazz o el blues a Eric Satie?-. La qüestió és que tenim la cançó de torn ressonant com la gota que cau una vegada i una altra dins els nostre cap. Com va venir? Quan marxarà? És igual, deu ser que al nostre subconscient també li agrada la música i, de tant en tant, li ve de gust fer de DJ. Sigui com sigui, no hi donem massa voltes: ell té la darrera paraula pel que fa al nostre comportament. En aquests casos més val no preguntar-se si la cançó és xarona i de mal gust, sinó si la podrem ballar, perquè una cosa és segura: no deixarà de sonar!

Antics tòtems

Les cabines públiques de telefonia són, junt amb les bústies de correus, els grans damnificats per l’avenç de la telefonia mòbil i Internet. Cada vegada més absents al nostre panorama urbà, semblen antics tòtems d’altres temps emprats per els nostres avantpassats, talaiots, dolmens i menhirs. Les cabines de telefonia, per exemple, s’abandonen i es degraden i a moltes hi falta l’element més essencial: el telèfon. Semblen fornícules sense sant, espais per enganxar-hi propaganda i res més. El darwinisme aplicat als aparells s’anomena obsolescència i, darrerament, fins i tot la programem. Roman la necessitat de comunicar-se és només el mètode (fax, senyals de fum o telègraf) el que passa avall amb els anys. Bústies de correu i cabines de telèfon han esdevingut els nostres gegants de l’illa de Pasqua, espectadors muts del pas del temps.

La flor de Sant Joan

La meva escola era al mig del bosc. Tan al mig que encara ara, 30 anys més tard, hi segueix estant. Mirar per la finestra i veure oliveres, un ramat de xais o horts amb tomaqueres ens havia de configurar, per força, una manera diferent d’entendre el món de la que pogués tenir un estudiant al mig de qualsevol ciutat. Crec que molts, sense ser-ne massa conscients, teníem dos calendaris: l’oficial, ple de dates marcades amb etiquetes com “examen” o “festiu” i un altre, més subjectiu però igualment vàlid, que es regia pel que vèiem des de l’ampit de la finestra de la nostra classe. Així, quan floria la ginesta, volia dir que al cap de poc canviaríem els pupitres per piscines, els llibres per bicicletes i que la pissarra verda esdevindria ben aviat una taula de ping-pong. Era un compte enrere perfumat i tacat de groc, molt millor que el blanc inodor dels fulls del calendari que penjava de la paret. Ara, el que ja ens feia veure el rètol d’ARRIBADA amb lletres multicolor, pensar en la festa, coques, petards i tot el que vindria, era l’aparició de la flor de Sant Joan als marges dels camins. Ara sí que teníem a tocar dos mesos llargs de vacances amb regust de clor i síndria. No podíem – tampoc ens calia- demanar massa més.

Ahir vaig veure les primeres flors de Sant Joan al costat de les vies del tren i vaig pensar en els dos calendaris, l’oficial i el “florit”. Actualment aquest darrer no m’és tan vàlid, no es poden fer cites “per a quan floregi la ginesta”, però a mi encara em serveix per començar a desitjar aquest tros de cel que és el blau de les piscines a l'estiu o un bon tall de síndria fresca en treure’m les sabates feixugues, una mica cansades, després de caminar tot el dia sota el sol sufocant de la ciutat.

L'univers interior

Quan la malaltia el deixà mut va ser dels primers a fer servir la veu digitalitzada d’un ordinador per comunicar-se amb tothom. Era una parla maquinal i neutra, amb un ressò robòtic, però ell la sabia humanitzar amb una ganyota que tothom interpretava com un somriure mentre l’aparell anava desgranant el que havia escrit prèviament. Amb el temps la tecnologia va millorar i els mateixos enginyers que van desenvolupar el programari inicial de la seva veu li’n van oferir una de més fluïda i vellutada, també feta de 0 i 1 però amb més matisos. Semblava un canvi per a bé però ara a les conferències que feia ningú l’identificava com l’eminent astrofísic que era, com si a la tarima hi hagués un impostor parlant de supernoves i forats negres en comptes d’ell. El mateix ocorria amb els seus fills, que afirmaven amb neguit “aquesta no és la veu del papa”. Fins i tot la seva dona, que ja s’hi havia acostumat i la sentia com un jersei vell de llana que el temps i l’ús ens han fet a mida, estava incòmoda. Finalment el científic va optar per tornar a la seva veu antiga, que no era la que s’entenia més bé, ni la més humana, sinó la més metàl·lica i robotitzada però que, a diferència de la nova, feia tant de temps que l’acompanyava que ja formava part d’ell.

Orfes de sèrie

El vertigen de la darrera pàgina i després el no res. THE END. Fosa en negre. PRINTED IN. “Aquest llibre es va acabar d’imprimir [...]”. “Més llibres del mateix autor: [...]” en el millor dels casos. Adéu al món de ficció que ens havia acompanyat tants viatges en tren, a les sales d’espera, al menjador de casa, al llit. Se’n van els personatges: l’heroi, el malvat, l’assassí, la filla innocent, el policia bo -i el corrupte-, el veí xafarder, l’advocada eficient. Tots s’evaporen sense remei en passar el darrer full.

Amb les sèries ara ens passa el mateix: deixem entrar un grapat d’actors i actrius al menjador de casa i patim pel que els pugui passar. Els guionistes la saben llarga i ens collen cada dia amb trames ben lligades, desenllaços sorprenents que ens fan desitjar un capítol més. Fins que s’acaba. Per la pantalla desfilen noms d’artistes, productors, compositors de bandes sonores i directors. I després què? A la recerca d’un altre llibre, una nova sèrie. Nous personatges en una altra realitat. Perquè és clar que amb la nostra, la del dia a dia, no en tenim prou.

"Filosofia popular"

La veritat és que si Einstein hagués dit realment totes les frases que se li atribueixen no hagués tingut temps ni d'escriure la seva famosa equació E=MC2, i mira que és curta...

"Veuràs que tens més pocs anys dels que comptes"

“I bé: crida a comptes la teva existència: compta quina part d’aquest temps se t’ha endut el creditor, quina l’amiga, quina el rei, quina el client, quina les baralles amb la muller, quina la correcció dels teus esclaus, quina les caminades per la ciutat en compliment dels oficis de cortesia: afegeix-hi les malalties per tu mateix provocades i encara el temps transcorregut inútil. Veuràs que tens més pocs anys dels que comptes”.

Sèneca, La brevetat de la vida.

On pares, Josep?

Cada dia llegeixo una mica de Josep Pla al tren i no deixa de sorprendre’m com l’endevina pel que fa a múltiples qüestions: des de l’evolució futura del turisme a Catalunya, passant per la construcció, fins la indumentària femenina. Tot ho dissecciona i en treu conclusions. Què en pensaria Pla, del “Procés”? Que tot plegat és una “pura il·lusió de l’esperit”? Titllaria molts dels nostres polítics “d’eixelebrats i barrets de rialles”? O se’ls creuria? Hi ha algun escriptor que hagi continuat l’obra de Pla? No parlo de trobar una bèstia grafòmana com ell, però algú amb una capacitat d’anàlisi i síntesi com la seva m’aniria molt bé. On pares, Josep?

"D'aixonsis porti'm el d'allonsis!"

Salvador Espriu explicava que a l’època més fosca del franquisme, per tal de sobreviure, feia de passant amb un notari. Aquest darrer era, i malgrat tots els estudis, un tanoca de cap a peus. Això no és cap sorpresa i sol passar. Sovint el nostre registrador anava atabalat i no encertava a dir ni què requeria ni el nom de l’ajudant a qui volia demanar l’encàrrec. Perdut en el seu embolic mental i per desesperació del pobre Espriu, l’home de lleis li deia: “D’aixonsis porti’m el d’allonsis!”. A vegades ocorre que ens trobem algú que, per haver-lo tractat amb freqüència, hauríem de saber el seu nom, però la memòria juga males passades i la calaixera dels records de tant en tant no es vol obrir. Tot fa pensar que la cosa anirà a més, què hi farem. Quan el cas es dona intentem salvar la situació tot fent alguna giragonsa verbal una mica esperpèntica que ens permeti salvar el mal pas. Tinc un conegut que, malgrat els anys que fa que ens anem trobant, és incapaç de retenir el meu nom. Una altra persona es neguitejaria però ell ho resol amb una forta abraçada i saludant-me amb convicció: “Què tal...” amb el primer nom que li ve al cap. Llavors jo el corregeixo i ell fa com que sí, que ho tenia ben present, que quin lapsus. I fins la propera trobada.

Prejudicis

Anàvem tots asseguts al tren, sis persones davant per davant, llegint el diari amb la tinta encara fresca del darrer atemptat. I ell entre nosaltres amb la seva pell cedrina, els cabells negres i arrissats, vestit amb una la gel·laba ratllada i una bossa de niló a la falda. Tothom el mirava de reüll quan, com un nàufrag que s’aferra al darrer tros de fusta de la nau que s’enfonsa, es va agafar més fort a la saca i va començar a resar. Mirades de perplexitat entre els viatgers, suors, cares blanques. Per megafonia: “Propera parada...”. Dubtes, neguit. El cel? L’infern? Sant Cugat? L’àrab es va aturar a mig rés sobtadament i ens va observar a tots amb aire sorneguer. L’únic que va esclatar al vagó va ser la seva rialla de murri, una petita explosió controlada que no va causar danys més enllà d’alguna esquerda als nostres prejudicis racials.

Refregits

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I sospito que la dona també ha tingut alguna vegada problemes d’equilibri per culpa d’un roc mal posat al mig del camí. Equivocar-se i repetir el mateix és una característica endèmica dels Sàpiens. Potser aquí hi ha l’error: la resta d'animals són més intuïtius; a un gat escaldat, per exemple, no se’l pot enredar dues vegades seguides. Per contra, els Sàpiens pensem massa i ens sembla que, potser a causa de l’etiqueta que antropològicament ens hem penjat, som més espavilats. Tot això ve a tomb pel nombre de restaurants ubicats al centre de Barcelona que després d’un periple de diverses provatures acaben abaixant la persiana. Ras i curt: fan fallida. Al seu lloc i ben aviat n’apareix un altre amb característiques similars que es torna a capbussar en un mar de números vermells al cap de poc. Que no analitzen quina mena de públic tindran, aquests emprenedors gastronòmics? Per molts aires de grandesa que tinguin el sou d’un administratiu –la seva principal clientela- no dóna per a massa alegries. El preu del menú entre setmana ha de ser ajustat. Per altra banda, fa temps que allò de la copa i el puro ja no s’estila perquè anem a cop de rellotge, hem de fitxar. No s’hi val a encantar-se entre plat i plat però encara hi ha cambrers que entren a la cuina, queden abduïts, i apareixen de nou a la taula vint minuts més tard. Ningú n’aprèn i el centre de Barcelona no para d’omplir-se de restaurants idèntics i coixos del mateix peu que acaben tancant al cap de poc . Sembla una ruïna però ben mirat la majoria hi fa negoci: els fusters, els paletes, els guixaires, els decoradors... Tothom en treu profit, sobretot l’amo del local, que cada mes passa el rebut puntual.

Europe's new normal

No, no m’acostumo a la “nova normalitat europea”, segons la definició del The Economist. Europe’s new normal. Sí, ara ens són quotidians els cotxes de policia a les places més concorregudes, als carrers més cèntrics de les grans ciutats. Són habituals les furgonetes blindades, els uniformes militars entre els turistes que pregunten. Es barregen màquines de fotografiar i metralladores. Les primeres no paren de disparar, les segones – afortunadament- gairebé mai ho fan. Ara els diaris diuen que blindaran els peus de la Torre Eiffel amb uns vidres gruixuts a través dels quals no hi passaran les bales. Europe’s new normal, la nova normalitat d’Europa, quin remei. Per al record em queda una nit de París cremada entre rialles i cervesa al Barri Llatí que va acabar estirat als peus de la mateixa Torre Eiffel. Les llums de París reflectides al Sena, estrelles al cel. Silenci, solitud. I els reblons sense vigilància de la torre per coixí. Aquest darrer una mica incòmode, però força més tou que els que ens trobarem ben aviat: vidres blindats i metralladores. És per la nostra seguretat, diuen, però a aquest coixí no crec que m’hi arribi a acostumar mai.

Un parell de botes velles

Per territori Tom Waits i Joaquín Sabina condueixo sol. La copilot sempre decideix baixar on comencen les veus i les nits massa trencades, on acaba l'autopista del pop. Aquest parell gasten impostura de la que passa factura: són el que semblen, o pitjor. Atzar o genètica, n’hi ha que semblen blindats contra els cops dels excessos i aprofiten les nits en blanc per fer-ne fulls on escriure noves cançons. 

"Aigua ensucrada"

El 1980 Apple, fundada pocs anys abans, tenia tant d’èxit que Steve Jobs va buscar un nou directiu per ajudar a gestionar l’empresa. Va trobar John Sculley, un home de negocis jove i brillant que en aquest moment treballava per a Pepsi Cola. Com que en John dubtava a l’hora de fer el pas, el fundador d’Apple li va dir per convèncer-lo: "Vols vendre aigua ensucrada la resta de la teva vida, o vols venir amb mi i canviar el món?". És evident que d’ambició no n’hi faltava!

"Digue'm com fumes i et diré qui espies"

És clar que la Guerra Freda, l’enfrontament entre els països del bloc capitalista i els del bloc comunista, va afavorir l’espionatge. Individus perfectament entrenats s’infiltraven al país enemic per aconseguir informació útil de cara al futur. Ara bé, els detalls compten i, pel que sembla, més d’un va caure per aquest motiu: no n’hi havia prou amb parlar un perfecte anglès o rus, calia caminar, moure els braços, les mans... fumar com l’enemic. Sí, fumar, perquè mentre que els americans - segons llegeixo- agafaven majoritàriament la cigarreta entre el dit índex i el mig, els russos la sostenien amb aquest darrer i l'anular; és a dir, un dit més avall. “I tant! Sóc de Brooklyn, de tota la vida...” afirmava l’espia rus sense saber que, a cada calada, es delatava.

"A toro pasado"

Confessions a preu d’ascensor: “A toro pasado ara no hagués fet...”. Sí, a pilota passada tothom és savi. D’haver-ho sabut no hauríem estudiat aquella carrera, tal com ha anat tot ens hauríem comprat un pis. “Si ho arribo a saber no em caso!” o “No hagués tingut fills!”. Potser tot el contrari. Després de tot és clar que hauríem d’haver invertit els estalvis allí. O haver-los tret ràpidament. “Tant que prometia...”, “Qui ens ho havia de dir?”. A toro pasado no pujo al Titanic. Alguns diuen que “una vegada li has vist el cul és fàcil dir si és mascle o femella” i és veritat, el que costa és fer prediccions per tal de no picar-se els dits i haver de lamentar-se més tard. Ara bé, a força de braus passant qui més qui menys n’acaba aprenent. Potser és inevitable que de tant en tant aparegui un toro als nostres Sanfermines particulars –cadascú se sap el seus- però si el veiem venir segurament l’esquivarem amb més o menys gràcia. L’experiència és un grau.

La Santa Església de la Cafetera

Hi ha dies en què el despertador irromp al mig del son com un militar amb tricorni fent un cop d’estat al Congrés: “¡Todo el mundo en pie!”. S’ha acabat pesar figues, llençols avall, dormilegues amunt. Un cop de peu involuntari a la porta em desperta el jo irreverent. Res de talles policromades del segle XII. Escolta, posats a venerar icones, si hem de creure en alguna cosa, creiem en la cafetera. En som devots i la tenim a l’altar de la cuina, entre Santa Panificadora i Sant Termomix. Fem ofrenes a Santa Nespresso de bon matí, ritual en càpsules multicolor: Roma, Ristretto, i aquella edició especial amb cos i tot aroma. Oracions a Juan Valdez i al cafè de Colòmbia, esperem miracles a curt termini - “Llàtzer, aixeca’t!” – que ens facin tornar a ser persones i ens donin esma per agafar el tren o el cotxe, portar la canalla a l’escola a corre-cuita i fitxar a temps. Amén.

The Young Pope

De tots els nens i nenes que avui faran classe de catequesi només un terç qüestionaran allò que se’ls explica. La resta s’empassaran la lliçó, ompliran les fitxes, les pintaran amb colors i no diran res. D’entre els que faran alguna pregunta gairebé el total en tindran prou amb la resposta que se’ls donarà, sovint vinculada a qüestions com la fe i altres intangibles. Finalment, només un alumne, dos a tot estirar, no es quedarà satisfet i voldrà anar més enllà. Serà la peça que no encaixa dins el trencaclosques gregari que conforma la majoria d’estudiants mesells. Potser fins i tot el professor es lamentarà en veu alta (a la mare, al director) perquè l’alumne en qüestió li desmunta les classes, el burxa amb qüestions, el porta fins a atzucacs dels quals no en sap sortir. Segurament Paolo Sorrentino va ser un d’aquests alumnes. Seguint amb la seva línia, ens ha escrit i filmat “The Young Pope”, el Papa jove. La sèrie té una durada de deu capítols, però el cert és que amb els deu minuts del primer ja es mereix un lloc a la història del cinema. La podeu veure a HBO. Boníssima, creieu-me. Tingueu fe.

Boicot infantil

Els pares i les mares tenen uns plans. Uns plans adults, és clar, que són una barreja de compromisos socials (un dinar/sopar a casa de...) i expectatives culturals (visita a...) . O pura logística (s’ha d’anar a comprar...). Uns plans que, malauradament, no sempre coincideixen amb els de l’hereu/pubilla. Ell o ella pensaven passar-se el dia enganxats a la tablet / llibre / ordinador i els adults, amb el seu tarannà erràtic, incomprensible, ple de marques en vermell al calendari, li han aixafat la guitarra. Comença el drama. Males cares i negatives pel que fa al lloc, els motius i el moment (“A on??”, “Per què??, “Ara??”). Boicot. Petits cavalls d’Atila que s’ho emporten tot per davant: àpats, sortides de cap de setmana, vacances... Els grans -quin remei- comptem fins a cent mentre anem donant voltes al rodet de la paciència. Penitents involuntaris – “si ho arribo a saber ens quedem a casa”- iniciem resignats el nostre Camí de Santiago particular. Ommmm...

¿A qué huelen las nubes?

Fa uns anys hi havia un anunci de compreses que començava així: “Uh-pi, ¿A qué huelen las nubes?” I és que els de màrqueting se les saben totes. La pregunta t’enganxava al moment, et quedaves pensant i tu mateix/a te la responies: escolti, que els núvols no fan olor de res! I precisament això és el concepte que ens volia comunicar l’empresa fabricant. Els productes per a higiene femenina sempre han tirat d’aquesta mena de metàfores: un núvol, un pètal de flor, què sé jo… l’alternativa, per òbvia, queda descartada al moment a qualsevol despatx de publicistes. Tampoc és que hàgim avançat massa des del Fa i los limones del Caribe, aquí. Però, i canviant de sector, quina olor fan els llibres digitals? “Uh-pi, ¿A qué huele el Kindle?” Doncs resulta que tampoc fa olor de res, és totalment asèptic. Per no tenir tampoc tens el tacte dels fulls al passar, són fets de núvol, també. Jo ho trobo a faltar, això. Entrar en una llibreria i sentir l’olor de paper als prestatges, fullejar, tocar… no hi ha color. Deu ser per això que, malgrat tots els intents, el meu lector digital – i la pila de llibres que tenia incorporats- ha passat a mans de l’hereu. Ell, de moment, n’està encantat. No troba a faltar res? El nas dels de la Generació Z ensuma diferent? De què fan olor els 0? I els 1? Potser ells, sempre més avançats, ja saben com olorar-los i els de la Generació X ens hem quedat, definitivament, enrere.

Estereotips

Fugir de l’estereotip femení que s’espera en l’àmbit familiar reforçant estereotips -sovint amb tics masculins- en l’àmbit laboral em sembla un error. D’aquí a uns anys hi haurà dones que es preguntaran què han fet malament, per què no estan bé a cap dels dos àmbits i, sobretot, amb elles mateixes. És molt més senzill fer que l'home planxi les seves camises, vagi a buscar els fills o s'encarregui de la compra, per exemple. Tasques que, en gran part i pel que veig, encara fan elles majoritàriament. Mentre això no passi les dones faran el paper de Superwoman, amb el doble de feina, menys sou segons les estadístiques i una lleugera sensació de presa de pèl sota la seva capa. Amb un darrer afegit: bombardeig estètic total i masclista des de revistes, televisió, etc.: "No t'oblidis d'estar sempre guapa!".

"Antes muerta que sencilla"

Camina de bon matí pels carrers encara foscos de la ciutat enfilada a dalt d’unes sabates impossibles. Talons-talaia altíssims i prims com una agulla de cosir, fils de xarol que fan de xancle i l’eleven a alçades poc recomanables perquè per a segons quines acrobàcies no tothom val: una girafa amb ferradures a les peülles es mouria amb més estil. I arriba la prova de foc, unes escales de formigó que fan baixada, dures, cantelludes i no aptes per a vianants que fan tard. L’avanço amb les meves Reebok lleugeres i a mitja escala sento un crec de turmell que em fa esgarrifar. A continuació, la noia protagonitza una rodolada d’escales digna de ser filmada per a la segona part del Cuirassat Potemkin o Els intocables d’Eliot Ness. Al final de tot, uns gemecs. Algunes sabates femenines haurien de dur, com les peces de llana, uns quants advertiments a la seva etiqueta. Un avís semblant al de les caixetes de tabac: un logo amb uns graons i a sota seu una frase lacerant: “Antes muerta que sencilla” - a poder ser amb un interrogant.

Pantone 448C

De tant en tant deixem que el nostre pensament es recolzi en crosses que ens estalvien haver d’explicar-nos massa. “No hi ha color!” és una d’elles. Però a quin color ens referim, exactament? De quina gamma estem parlant? De quin espectre, fins i tot? S’arriba a escapar a l’ull humà? És un color fred o calent? Vermell, blau, verd? És un color primari, doncs? Potser és que ens referim al blanc i negre. Però, ep!, que no hi ha grans obres d’art només amb aquests dos colors? Casablanca, les fotografies de Robert Capa o Chema Madoz, les sèries d’Alfred Hitchcock. Concretem una mica, si us plau! Potser ens referim al Pantone 448C, que és –segons els experts- el “color més lleig del món”. Un equip de psicòlegs australià afirma que aquest color provoca rebuig a la persona que el veu i és per això que alguns governs empaquetaran productes nocius com el tabac amb caixes pintades amb aquest to. Però com que sobre gustos no hi ha res escrit –una altra crossa!- podria passar perfectament que aquest pantone es posés de moda i tot plegat perdés el seu efecte. Fins i tot podria passar que augmentés el nombre de fumadors o que la temporada següent anéssim tots amb pantalons tenyits de Pantone 448C. El que a casa de tota la vida n’havíem dit fins ara – i per entendre’ns- color de “merda d’oca”. Coses més inversemblants han arribat a passar.

Are you talking to me?

Parles amb un adolescent i, dialècticament, ets en una altra galàxia. Almenys pel que fa a l’idioma. A ell el sol li “dóna” i “se” li cauen els pantalons. El crides i et diu “ja vaig” mentre espera que al xat no hi quedi “ninguna” persona. Tot plegat amanit amb una bona colla de “pues eso” i “a ver”, com una crossa constant. Per contra, els adults caiem a vegades en la hipercorrecció i acabem parlant com un diccionari. El cert és que sovint em costa trobar el terme mig entre el poc i el massa. Un equilibri entre el patuès castellanitzat i el català de vitrina carrincló que sembla que hagi d’anar directe al museu de les llengües mortes. Ai las! (pues eso, a ver).

Pollocks mentals

Garbuixos, regalims, camins de tinta que acaben enlloc, dreceres cap a taques que comencen on acaben unes altres, finals que són principis, sortides que són atzucacs. Sort de la perspectiva dels anys que permet sortir del quadre o, fins i tot, trencar el marc. 

Visita a San Pietro in Vincoli

Cau un sol de justícia a l’estació on espero el bus que em portarà a la basílica de San Pietro in vincoli, a Roma. Hi anava a peu però una senyora, en explicar-li amb el meu italià rudimentari on em dirigia, s’ha ofert a pagar-me el bitllet. A tot arreu hi ha gent amable i segurament en trobaríem més si no anéssim tan de bòlit i a la nostra. Què hi farem. El trajecte és breu i hi arribo aviat. L’ambient fosc i fred contrasta amb la calor aclaparadora i la llum que, al pic del migdia, s’escampen per tota la plaça. Sorprenentment, hi ha pocs turistes. Res de flaixos i aglomeracions al voltant de la peça que he vingut a veure: l’estàtua de Moisès, de l’escultor i pintor Miquel Àngel. I allà és, al fons, esperant-me. Un prodigi de marbre blanc, una obra mestra esculpida per un geni. L’anatomia perfecta, els plecs de la roba i els tirabuixons de la barba atorguen a la figura un realisme impressionant: 

- Hola Carles, què tal? 

- Òndia, Moisès! Quin ensurt... 

- Si mira, tenia ganes de parlar amb algú. Portava les “Taules de la llei” per ensenyar als israelites però tal i com està el pati, oi? Me n’estic. I jo que em vaig indignar perquè adoraven el jònec d’or. Ara ho veig tot força pitjor.

- Perdona, el “jònec”, dius? 

- Si, home, “el becerro de oro”.

- Ah, sí... no hi queia. Vinc una mica atabalat per la xafogor i els turistes. 

- Calla, calla... ja has vist les relíquies? Pensa que la basílica va ser construïda fa una pila d’anys (al segle V!) per guardar les cadenes amb què van lligar Sant Pere durant el seu empresonament a Jerusalem. Segons explica la llegenda, l'emperadriu Eudòcia, esposa de l'emperador Valentinià III, les va oferir com a regal al papa Lleó I. Quan aquest va comparar les cadenes amb les del primer empresonament de Sant Pere a Roma, les baules d'ambdues es van unir miraculosament... però no t’ho creguis, això no va passar mai. I, de fet, les originals es van perdre, aquestes les va comprar el bidell de la basílica a la ferreteria d’aquí al costat. 

- Home Moisès, què em dius ara?! 

- I què? Si ni s’hi fixen. Els turistes fan fotos a preu fet. La majoria de gent mira però no hi veu. Una pena.
- Si noi. Escolta, et deixo que després haig d’anar a visitar el Coliseu. Un plaer, eh? 

- El Coliseu, dius? Ui, posa’t a punt, ja veuràs quina cua. Ànims!

U2, encara.

El grup irlandès U2 ha començat una gira per commemorar el 30è aniversari del llançament de “The Joshua Tree”, el disc que va refermar la seva fama i que contenia èxits com “Where the streets have no name”, “With or without you” o “I still haven’t found what I’m looking for”. A la fotografia de propaganda se’ls veu igual: la mateixa fesomia i la mateixa actitud però, evidentment, més envellits: arrugues al front i potes de gall a la vora dels ulls. És normal, perquè ja tenim una edat. Em pregunto si en Bono ja ha trobat, tal i com deia a la cançó, allò que buscava. Potser sí, i ha descobert que no n’hi havia per tant. O potser no, i segueix amb la tasca. Diria que, una mica, les dues coses a la vegada, que massa certesa torna els cantants previsibles i cansats i als U2 sembla que els queda corda per a estona. Trenta anys més vells i encara hi som posats. El que sigui, abans que l'avorriment. Com deia el guitarrista Eric Clapton: "Quan he trobat allò que buscava deixa d'interessar-me". I així estem, trenta anys més tard. Encara.

Actualitzacions de Linkedin

M’agradaria poder dir que sóc un home reflexiu i que totes les decisions que prenc són fruit d’haver donat força voltes a cada qüestió, però no és el cas. Lluny d’analitzar pros i contres abans d’emprendre un nou camí, em llenço de cap a noves empreses de futur incert. Així va ser com un dia normal, tot anant cap a la feina, vaig veure la porta oberta de la nau lateral de l’església de la meva ciutat. Vaig tenir una mena de pressentiment, una llambregada que m’hi va fer entrar. Per l’hora que era del matí vaig suposar que la missa era a punt de començar i anava amb el temps just. D’una revolada, vaig amagar el maletí que duia a sota d’un banc de fusta corcada i vaig enfundar-me la casulla verda i blanca del capellà que penjava en una banda. Vaig enfilar-me d'un salt a la tarima i vaig recolzar les mans al faristol on hi havia les Sagrades Escriptures. El públic habitual ja seia tot esperant el sermó però com que em van educar en una escola rabiosament laica el meu cap va esdevenir una pissarra blanca a l'hora de començar a parlar. Va ser llavors, en un moment d’inspiració, que vaig recordar el que ens deia a vegades el director d’una important entitat bancària que alhora feia classe a la facultat d’econòmiques on em vaig graduar: “Bon dia... hoy tengo una importante reunión en Madrid y haremos la clase en castellano, así me voy adaptando”. Després d’un parell d’estossecs vaig començar: “Bon dia, avui tinc una important reunió a la cúria de Roma i, per anar-me adaptant, els parlaré en llatí”. De les classes de batxillerat, ja força rovellades, en vaig treure un “Neptunus tridentis inctu maria agitabat”. I amb aire greu vaig afegir: “Et procellas mulciebat”. Neptú agitava el trident dins el mar i provocava les onades. La inèrcia d’anys del públic va fer la resta: “Amén...”. Val, i què més? Si no ja havia begut oli. Beure oli? Ah, calla, el Rèquiem de Mozart: “Confutatis, maledictis...”. Penediu-vos pecadors... a partir d’aquí tot va venir rodat i unes quantes estrofes més tard la missa era acabada. En sortir, una àvia em va felicitar per la feina: “Ho ha fet molt bé, jove... és una sort que des del bisbat ens hagin enviat algú de menys de setanta anys. Després de la mort sobtada de l’altre mossèn ja patia per veure qui seria el nou capellà. A partir de certa edat, poc o molt, tots repapiegem”, va dir-me somrient. Vaig ajuntar les mans beatament i, tot fent una lleugera reverència, vaig dir-li a la bona dona que no passes ànsia. I que se n’anés en pau.

Londres, Sabadell i el sushi

Hem deixat passar massa temps d’ençà de la darrera visita a Londres i, és clar, la ciutat ha sofert canvis. Alguns força importants i sorprenents; així, per exemple, a la riba del Tàmesi hi han crescut uns imponents edificis moderns que, il·luminats durant la nit, fan molta patxoca. Un altre canvi, que al primer cop d’ull passa més desapercebut però que també ens sorprèn, és que l’escampada de restaurants japonesos que hi havia fa deu anys s’ha esvanit del tot: durant la nostra estada no hem vist cap lloc on poder menjar sushi. Què se n’ha fet, d’aquells establiments? Al seu lloc ara hi ha botigues de roba, bancs, perfumeries, etc. però l’arròs, el salmó i la tonyina crua han migrat, definitivament, cap a una altra banda. A Sabadell, em temo, on gairebé a cada cantonada hi trobem un restaurant on posar a prova la nostra habilitat amb els palets de bambú. A què es deu aquest fenomen? Anem endarrerits respecte dels britànics? Ells saben alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa? Hi seguirem reflexionant als nostres bars de sempre, aquells que els anglesos no tenen, entre gots de vi i un plat de tapes. 

Fotografia: Carles. Al pub The Swan, al costat de Hyde Park, Londres.

L'home del mercat

No sé si arriba a la categoria d’homenot, que diria Josep Pla, però és veritat que és un homenàs: alt i cepat, una mica carregat d’espatlles. És cada diumenge al mateix racó del mercat. Sempre porta el mateix vestit negre, duu tot de penjolls daurats al coll i un barret de copa alta amb medallons de plata al cap. Ven màquines de fotografiar antigues, microscopis i telescopis vells. És clar que el món només és un, però les maneres de veure’l són infinites i sempre ens calen nous aparells per contemplar-lo. Suposo que algú, de tant en tant, li’n deu comprar algun. Qui sap si ara mateix no hi ha un futur Santiago Ramón y Cajal o Stephen Hawking passejant per la plaça? Algú que ja de gran i amb una carrera prestigiosa, arrenqui les seves memòries dient: “Tot va començar un diumenge, en una parada del mercat, quan els meus pares em van comprar un microscopi de segona mà”. I el nostre venedor ambulant, que ho sap, no falla mai a la seva cita, no fos cas que per un oblit o un constipat ens perdéssim un futur geni de la ciència català.

What’s the frequency, Kenneth?

Havíem oblidat la freqüència del tot. Definitivament. Perduts en fils musicals de ràdios d’ones deixatades, cada cop més esllanguides. Notes i arranjaments copy-paste, ens hi havíem acostumat. Fins que un atzar -una mudança, una altra botiga de CD que tanca, un regal- ens fa redescobrir els discs vells del prestatge. Com és que vam deixar de sintonitzar la freqüència tant de temps, Kenneth? Com ens vam poder oblidar d’aquesta veu de mirada turmentada, d’aquestes tornades irresistibles, de les guitarres esmolades? Com és que no recordàvem que una vegada vam trobar la nostra religió tot perdent-la*, una nit, ja fa més de vint anys?

*  https://www.youtube.com/watch?v=xwtdhWltSIg