Absència

De bon matí i tot d’una, al mig del vagó de tren, una estranya sensació de buidor. Es palpa per dins i tot és absència. Observa la resta de viatgers que, plàcidament i absents, l’acompanyen. Ell - ja ve de lluny aquest neguit- se sent diferent, no és com la resta. Busca i rebusca endins però aquí també, com a fora, tot és negra nit. Finalment constata l’evidència, la crua realitat: amb les presses, i encara mig adormit, s’ha deixat el telèfon mòbil a casa.

RAW!

El cafè sense descafeïnar, i les fotografies sense compressió.

El Cafè d'en Litus

*Fotografia: Carles

El geni del gramòfon

Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 rpm va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada.- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...!”. “Em sembla que has llegit molts contes, tu" -va contestar el geni- "però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”. “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”

*Fotografia: Carles

Circ

Al Circ de l’Enyor l’ínclit domador de bigotis negres i esmolats fa creure els records a cop de fuet. Flas! Flas! Per damunt de tots els caps, Nostàlgia es gronxa lleugera i suau a l’espera de fer un altre triple salt mortal del qual la recollirà Futur, el fornit atleta que substitueix Esperança (darrerament es marejava amb les altures). Memòria, l’elefant, deambula per una racó de la pista, amb gest feixuc i pesat. A la sessió d’avui, però, només hi ha un únic espectador que menja crispetes de temps a l’espera del proper número.

Sense partitura

Surt el sol rere uns ulls inesperats i cal inventar un nou joc de mesures i atzars, donar nom a tots els colors del verd, definir pentagrames on encabir la llum dels matins...

*Fotografia: Carles

Llum

Entre el record
i el somni,
malda per sorgir.
Pels descosits de la realitat,
entrant pels badalls
o el son.
Pell de gira-sol,
lentament i clara,
la llum de la tarda
llisca pels teulats.


*Fotografia: Carles

All you need is love

Amor maternal, amor filial, amor fraternal, amors platònics, amors que maten, amors “ni contigo ni sin ti”, amors “with or without you” que cantaven els U2, amors “amantes de Teruel”, amors apassionats, amors com aquell qui fitxa els dilluns a l’oficina...quants tipus d’amor hi ha? A vegades és amor o és que senzillament estem enamorats de la idea d’estar enamorats? “It was love or it was the idea of being in love?”, que cantaven els Pink Floyd. Sovint ens deixem enlluernar pel projecte, les il·lusions, bastim castells de colors en l’aire i després resulta que al final el príncep no era tan blau, que tendia a granota o, fins i tot, gripau. M’estimo la meva rosa per rosa o perquè és meva? Ja s’ho preguntava el Petit príncep. Sigui com sigui, sembla que per damunt de tot som éssers socials, que no podem restar aïllats i sense amor. “All you need is love”, John Lennon, els Beatles. Camilo José Cela, potser millor Nobel que persona, ja ho deixava clar amb la seva contundència habitual: “Hay verdades que se sienten en el cuerpo, como el hambre, el sueño, o las ganas de orinar”. Un sentiment tan endins que es fa físic, sí. Ah, la gana, les ganes. Quan surti en DVD no deixeu de veure “18 comidas”, deliciós mirall del laberint sentimental, el trencaclosques que ens fa ser, al capdavall.

Una dona de bandera

Una dona de bandera, de bust categòric, cames infinites, enfilada en un talons de vertigen, pneumàtica, atòmica, mirada de maragda, cabellera Lady Godiva, camina amb pas ferm Passeig de Gràcia amunt. Tremolen les rajoles, els edificis modernistes emmudeixen, els homes –i alguna dona- es giren al pas. Desig, lascívia, enveja malsana. Fembra ferotge, l’hermosura andando, xiulets, lloances, algun comentari procaç. En girar la cantonada, un bastaix al damunt d'una bastida, perspectiva privilegiada, l’apama de dalt a baix. “¡Qué buenas que están las mujeres!”, exclama de cor tot tesant la corda d’una corriola mentre ella passa, contundentment i rotunda, pel seu davant.

No hi ha color

Ho veig a venir. De fet, no falta pas massa: amb el temps el meu cap esdevindrà un aiguabarreig d’idiomes. I si bé allò que compta és el significat i no pas el significant – al capdavall les paraules només són la pell de les coses- no puc evitar que les llengües em creixin a dins com floreixen les plantes al jardí. Francès, anglès, castellà, italià, portuguès i fins i tot el dur alemany em ressonen a vegades en una mena d’orgue de gats internacional. De cadascun en prendré el que més m’agradi en funció del moment, la persona, o la cosa. Va com va, però sempre he pensat que entre “gajos de naranja” o “grills de taronja” no hi ha color.

De tornada

Per un dubte que ara no fa al cas, he introduït al cercador Google les paraules “Com es fa...” i ell mateix, abans d'acabar d'escriure, ja m’ha ofert un seguit d’opcions d'entre les més buscades: “com es fa el paper", "el vidre”, “el vi”...a partir de certa posició els catalans tenim tirada pels productes lactis: “com es fa el mató”, “el iogurt” i “el recuit”. Després ens tornem un punt exòtics i ens preguntem “com es fa el guacamole” i, finalment, per allò de la crisi, ens qüestionem si no paguem massa de factura elèctrica i busquem “com es fa el carbó”. En canvi, si fem la mateixa consulta en castellà, “Como (sic) se hace...”, el Google ens vol explicar, en primera opció, “Como se hace el amor” (??!!). Tanta fama que tenim els catalans de ser freds en el tracte i poc afectuosos en general i guaita! Resulta que pel que fa a la qüestió del sexe estem més que de tornada, que abans volem saber com es fa el paper, el vidre, o el guacamole. En canvi, pels àmbits hispans, tanta anomenada, i ja ho veus, quan arriba l’hora, no saben ni per on posar-s’hi! Si és que ja ho diu l’adagi: uns es guanyen la fama mentre d'altres carden la llana.

Abaixeu el teló

Conten que un reputat actor, veient el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.

El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!

L'hora del pati

¿A què juguen de grans, els que quan eren nens no jugaven a futbol? I les nenes que no jugaven a saltar a corda? A què juguen?

Tot escoltant: "L'hora del pati". Adrià Puntí


Fotografia: Carles

Globalització

*Fotografia: Carles

La bicicleta

No fa massa em vaig comprar una bicicleta. Al vespre, en sortir d’un local, vaig adonar-me que m’havien pres el seient. Passats la sorpresa i l’enuig posterior, vaig pensar que el millor que podia fer era no posar-m’hi pedres al fetge, que què hi farem, que les coses van com van i que no tenia cap sentit anar en contra del destí. Ben mirat, per fer més força, sovint pedalejo dret i el seient tampoc no m’és tan necessari. Al cap d’uns dies, després de fer una infusió en una cafeteria, vaig veure que la roda del davant també havia desaparegut. Menys sorprès i ja amb certa experiència, vaig raonar que prou que podia passar, a la manera de monocicle, amb una sola roda. Fet i fet, fins al centre no haig de pedalejar massa i fa baixada. Una setmana més tard era la seva germana bessona, la roda del darrere, la que desapareixia. I ja em va estar bé: sense roda del davant vaig adonar-me que m’era molt difícil, si no impossible de girar, atès que el manillar quedava del tot inutilitzat. Amb els peus era més fàcil. Al mes d’anar sense rodes, i després de fer unes fotocòpies, vaig veure que m’havien pispat el quadre. Si bé ara la bicicleta m’anava millor per pujar i baixar escales, el quadre sense rodes resultava ser més pesat que una mula en braços. Aquest cop, fins i tot em vaig alegrar del furt, pensant que algú més necessitat que no pas jo havia obtingut un bon recanvi. A la farola, lligat amb el cadenat, només hi restava el manillar. El que em sabria greu és que ara em robessin el timbre, amb el qual adverteixo als transeünts de la meva presència amb la bicicleta, i que més d’un cop ja m’ha servit per evitar un accident amb algun vianant despistat. No tinguéssim un disgust.

*Fotografia: Carles

Roba estesa

- Ara que hi penso, aquest deu ser l'únic cas en què el mateix símbol que serveix per demanar la pau fa alhora les funcions de camp de batalla...

- Pst! Que hi ha roba estesa...!

En clau de sol

Agulles d’estendre
al pic del migdia.
Gairebé un pentagrama
d’ombra
en clau del sol.

*Fotografia: Carles

Vénen turbulències

Baralla d'asos

Ensenyo les cartes abans que escapcis i em

repartiu a bocins que superen sempre el set

i mig. Ni ganyotes, ni marques, ni cartes a la

màniga no m'ajuden a guanyar. Baralla d'asos

que caduquen, que se'm panseixen a les

mans perquè no els sé jugar.

Traslladada

Encara no sé si tornar a l'origen suposa

renunciar al desordre, ni si trobaré l'ordre

i haurà caducat.

Sara Bailac. Vénen Turbulències

El trobareu a la Laie (BCN)

Amb safrà

Es diu que, l’any 1576, un deixeble del mestre Valeri de Flandes - el creador de les vidrieres del Duomo de Milà - va ser l'introductor del típic color groc dels plats d’arròs. Segons sembla, el jove es va enamorar de la filla del mestre flamenc, que com en totes les llegendes era tan bonica com rossa i pàl·lida. El deixeble va demanar en matrimoni la bella dama i no va trigar a casar-s’hi.

Durant la celebració el jove espòs va tractar de buscar la manera que l'esdeveniment fos el més solemne possible i va fer preparar un plat de la seva invenció que ajudés a aquest propòsit. El plat no va ser altre que l’arròs acolorit i per a això va utilitzar safrà. Segons sembla l'havia utilitzat per aconseguir en la pintura els torrats i daurats, però en descobrir que tenia un efecte innocu en l'home el va emprar també a la cuina.

Quan l'arròs va arribar a la taula els comensals es van meravellar d'aquella impressionant font de grans d’or vell, com els que llavors portaven els antics rius ibèrics.

Des de llavors s'utilitza el safrà en l'arròs.

Sorra

La sorra de la platja fa compatibles Buda i Homer Simspon. També dóna per a una Sagrada Família a escala sense turistes. Estàtues a La Rambla, escultors a la Barceloneta. Passejo pel futur del meu passat una tarda blava. Músics de carrer, gelats en si bemoll, paelles McDonalitzades. Llogaria una bicicleta per hores per passejar plàcidament pels records: enyorar sempre ha estat més fàcil que estimar.

Ensenyats i educats

El nom fa o no fa la cosa? A vegades deu ser que sí, perquè és canviar de govern i mudar els noms d’algunes conselleries. La d’Educació, per exemple, que ara torna a ser d’Ensenyament. Si ens centrem en l’aspecte semàntic, el diccionari ens diu que “educar” és ajudar (a algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals, així com transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura, mentre que “ensenyar” és comunicar a algú una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc., donant-li’n lliçons. Filem prim, sí, el matís importa i ja tenim el ball de rètols i el debat assegurat. Sembla que “educació” tingui un significat més ampli, mentre que “ensenyament” potser se centra més en la qüestió tècnica de transmetre determinats coneixements. Tot i així encara no podem treure’n l’aigua clara, de tot plegat, perquè si bé hi ha qui defensa el mot “educació” atès que comprèn una visió més global i humanista, també s’argumenta, per altra banda, que potser es carrega de massa responsabilitat als docents, que se’ls requereix fer una funció que principalment recau als pares i mares dels alumnes. A més a més, per si fos poc, s’esperen retallades del 10% del pressupost en aquest departament, i si ens fixem en la despesa en educació en relació amb el Producte Interior Brut de Catalunya (del 3,09% el 2009) veiem que està per sota de la mitjana de l’OCDE (del 5,2%). En aquestes condicions el professorat pot tenir, per manca de recursos, dificultat per mantenir l’autoritat a classe o gestionar correctament la diversitat d’alumnes d’orígens immigratoris diferents. El seu reconeixement social també es veu afectat, a la vegada que es treballa en unes condicions de més rotació que dificulten el compromís personal i que no afavoreixen la seva tasca. Malgrat tot, cal tenir en compte que el professorat constitueix un element clau del sistema educatiu i que és una baula molt important del conjunt de factors que incideixen el la formació d’una persona, al capdavall la matèria primera de què està fet un país. No seríem els mateixos sense els bons professors que hem tingut al llarg de la nostra vida i que ens han ensenyat i educat, oi? Sigui com sigui, i deixant de banda alguns debats, gràcies per tot, mestre.

Il cielo è blu

Qualche volta sei qui, sì. Ma la tua mente inizia a volare. Lei fugge. In Italia, per esempio. Lei arriva nel bel mezzo di un mercato a Roma e chiede un caffè. Il cielo è blu e si sente la musica molto distante dei musicisti. Voi pensate che, oltre a cambiare il paese, si modifica la lingua: parole nuove da assaporare lentamente e gustare così come il caffè immaginario che hai appena inventato. Mmmm ....

In God we trust

Recordo que el primer dia a la Facultat d’Economia el rector de llavors, l’ínclit Lluís Barbé, ens va rebre més o menys amb el següent discurs: “Molts heu vingut a la facultat enganyats, us han dit que amb els estudis que aquí s’imparteixen podíeu fer molts diners. Els que així penseu encara sou a temps, l’any que ve, d’apuntar-vos a una escola de negocis confessional on rebreu l’adequada educació deformada pel corresponent esperit mercantilista i podreu assolir, així, un lloc d’alt executiu en qualsevol entitat regida pels acòlits de l’Orde”. Val a dir que em va semblar un discurs valent i honest, encara que d’allò més temerari, atès que la majoria dels que érem allí, lluny d’aspirar al saber en majúscules, hi havíem arribat, efectivament, per motius purament lucratius o, fins i tot, per la desorientació més absoluta. Passats els anys, les paraules del rector van esdevenir profètiques, tot i que només en part, ja que si bé ben aviat es va veure que cap dels que érem allí no ens faríem milionaris, el temple del saber que havia de ser la universitat va resultar ser una institució amb un professorat que, tret d’algunes excepcions, estava del tot desmotivat, amb ben poca vocació pedagògica i que convertia aquell edifici de formigó dur i gris en una trista metàfora de tot plegat. No fa massa, mentre repassava un llibre, vaig ensopegar amb el text d’aquella sessió inaugural i no vaig poder evitar preguntar-me, més que a quines institucions confessionals feia referència l’excel.lentíssim i magnífic senyor rector, quins eren els fils que aquestes institucions mouen i com aquests són de llargs. I és que si bé Déu no juga als daus ¹, sí que sembla, per a alguns, que jugui a la borsa. Tal com diu als seus bitllets, in God we trust ² .

1.“Déu no juga als daus amb l’univers”. Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)
2.“Confiem en Déu”, frase impressa als dòlars USA