Què Qui Com

Llegeixes Mario Benedetti i Miguel Delibes i sembla que les seves novel·les estiguin escrites en idiomes diferents. Què ho deu fer? Segurament la musicalitat que hi ha rere les seves paraules: no té res a veure l’accent dolç de Sud-amèrica del primer amb l’idioma castellà, cantellut i sec del segon. Així doncs, no només importa allò que es diu, sinó com es diu. Val la pena prestar-hi atenció perquè –n’estic convençut- la majoria de malentesos que es donen en l’àmbit digital i per escrit vénen donats per aquest darrer motiu.

Reinventar-se

La por, aquest virus que una vegada inoculat ens paralitza i ens torna mesells. La por, el principal actiu dels bancs a l’hora de vendre’ns plans de pensions, per exemple: “Pensi que si ara tot plegat pinta gris més endavant pot ser negre: preocupi’s pel futur!”. I ens neguitegem encara més, callem i fem poques preguntes. Algunes de ben essencials, com “Qui té el pinzell?” o “Estan ben repartits, els colors?”. El mirall de progrés en què es miraven els nostres pares s’ha trencat i ara ens diuen que cal “reinventar-nos”. D’acord, no ens tanquem a res, però per començar podríem fugir de tòpics com aquest darrer. Tant d’esforç per poder ser una cosa i a l’arribada ens diuen que n’havíem de ser una altra. Posats a refer, refem els valors dels que ens han dut fins aquí. I em ve al cap la frase d’Unamuno, també reinventada: “¡Que (se re)inventen ellos!”.

Experiència

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre el que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc, sovint amb forma de prejudici. Certes persones, determinats comportaments, se’ns tornen un “déjà vu” que amb el temps pren un aire eixut i bròfec. Llavors tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i, com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua”, se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes, tornar a ser una mica ingenus, una mica infants. Potser llavors aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”*. Només cal voler-ho, de tant en tant...

Un escrit de fa gairebé deu anys. Encara que amb una dècada més d'experiència practicar la ingenuïtat gairebé és un art.

*El poeta és Miquel Martí Pol, menystingut actualment per alguns escriptors joves. La impostura i el de Roda de Ter fan de mal combinar. És una sort.

Dissabtes Ipad

Dissabte, quina calma. No despertador, no tren, no rellotge: time is on my side, que cantaven els Rolling Stones. Tothom dorm. És el moment de treure l’Ipad i llegir una mica el diari. Cobertura? Ah, és que en aquest racó del menjador no hi deu arribar prou bé el wi-fi (però al mòbil “marca no Apple” sí que hi arriba, és curiós). Potser més cap a la dreta. No. A l’esquerra. Tampoc. Al mig del passadís. Ah, sí, perfecte. Una mica incòmode però no es pot tenir tot. Baixar aplicació? Ah, esclar. Contrasenya d’Itunes. Ai, em sé la d’Amazon, l’altra no. Potser era aquesta? Error. Aquesta altra? Error. Seran les majúscules? Error. “Sembla que té problemes amb la contrasenya. Li enviem un mail per restablir-la”. Ok. “Error de connexió”... i, amb tot plegat, bateria baixa. XXXXX!! Surto al carrer, la fem petar amb el quiosquer: t'ha arribat ja el darrer número de Science&Vie? Compro el Harper’s Bazaar -per a ella- i el diari. Al bar del costat demano un tallat. De la taula estant, mentre fullejo les publicacions, observo com passeja la gent i juguen els nens i nenes a la plaça del mercat. Fa un dia espectacular, blau i clar. Talment com si estigués reflectit a l’Ipad amb pantalla d’alta definició que ara mateix dorm apagat en un calaix de la meva habitació.

La donna è mobile

Durant una temporada vaig fer classes d’economia (comptabilitat, fiscalitat, màrqueting, etc.) a una escola de turisme. Entre el grup no hi havia ni un sol home: eren tot noies. Crec que elles van assolir alguna habilitat que més endavant els va servir per al mercat laboral, però qui realment es va treure el màster (en psicologia femenina), vaig ser jo. Fer una llista del que vaig aprendre durant aquelles classes seria molt llarg. Això sí, em va quedar clar un tret fonamental del caràcter: els homes no funcionem per cicles. Som, en aquest aspecte, d’allò més regulars. A tot estirar un dia podem estar alterats si el nostre equip ha perdut el partit, per exemple, però tot plegat no va a més, som força lineals. Elles, en canvi, fluctuen a cop d’hormona i cal estar al cas perquè les muntanyes russes poden ser importants. Al final del curs me n'havia fet força a la idea, d’aquest fenomen i ja feia broma: “No patiu, que ja me’n faig al càrrec. A aquestes alçades ja sóc “una” més de vosaltres!”

"Modus vivendi"

Més enllà del català, el llatí ens ha deixat la possibilitat de tenir “lapsus” o fer del futbol el nostre “modus vivendi”. És, doncs, una llengua morta que encara belluga. No fa massa vaig trobar-me la meva professora de llatí i vam estar parlant dels temps en què tots plegats repassàvem els escrits de Cató o Sèneca. Entre d’altres qüestions em va comentar que, d’un temps ençà, ha notat un interès renovat per aquesta llengua. “Potser és que amb la crisi de les humanitats certa gent té ganes de saber d’on venim culturalment...”. És possible. Per si de cas, ja he començat a repassar les declinacions, que tal i com està tot no se sap mai com t’acabaràs guanyant la vida...

"Que tot està per fer i tot és possible"

A la facultat de Ciències econòmiques de la UAB la llista de professors infumables era llarga com un dia sense Internet pa*. Professors d’empresa que feia segles que no hi estaven vinculats, il·luminats que només anaven de classe al despatx o personatges que semblava que només vinguessin a fitxar. Quan hi estudiava, en arribar al límit de l’esperpent, anava a l’Abacus de la Plaça Cívica i comprava un llibre de Miquel Martí i Pol. Junt amb diverses biografies (L’Arrel i l’escorça, El llarg viatge, etc.) crec que els tinc tots: Estimada Marta, Llibre d’absències, La fàbrica, Paraules al vent, Llibre de les solituds, Després de tot, l’Àmbit de tots els àmbits... d’aquest darrer, publicat l’any 1981, se’n repeteix sovint el vers "Que tot està per fer i tot és possible" en referència a Catalunya. Miquel Martí Pol, un ferm defensor del nostre país, n’estaria orgullós. Ara bé, segur que amb el seu tarannà reflexiu també es preguntaria què s’està fent malament si, al cap de més de trenta anys de ser escrit, encara hem de llegir el poema “Ara mateix” i emocionar-nos a la darrera línia. Trenta anys més tard encara repetim que “tot està per fer i tot és possible” com un mantra que ens consola. Després de tant temps potser hauríem de canviar de poeta, llegir “La vaca cega” (en comptes de demanar als partits polítics que anteposin el país als seus interessos, per exemple). Acabar els mítings amb un sonor i dramàtic “Brandant lànguidament la llarga cua”, que potser alguna cosa ja s’ha fet, i ja no tot és possible.

* Ara segur que ha millorat i el seu professorat és excel·lent. 

Napoleó tenia cent soldats

Diuen que Napoleó considerava la música com el “menys molest dels sorolls”. Sense anar tan lluny, tinc algun familiar que pot classificar sense cap rubor “Les quatre estacions” de Vivaldi com “aquest nyigo-nyigo pesat”. Efectivament, hi ha gent sorda per a la música, que afirmen que els deixa indiferents. Als que ens agrada molt, però, no ens en sabem avenir. Quan els ho sento dir m’envaeix una sensació de desassossec total, com si em caigués l’ànima als peus tot fent una bona trencadissa pel camí. Penso “Com pot ser que es deixin perdre la guitarra encesa de Jimi Hendrix, la gravetat del Rèquiem de Mozart, les fugues de Bach com catedrals de notes, el pop calidoscòpic dels Beatles, el nervi –encara ara!- dels Rolling Stones? El blues, el jazz...?”. I jo que, si tingués més talent, tocaria tots els instruments. Però ep, cadascú cap allà on l’enfila i el mateix es pregunta molta gent sobre qüestions que a mi tendeixen a avorrir-me sobiranament. Deuen arribar a casa i, tal com jo explico les meravelles de l’últim disc que he descobert, ells parlen amb la parella sobre la darrera edició del Pla General Comptable que els ha arribat. Comenten, engrescats, que si és millor FIFO, LIFO o Preu mig ponderat.

Fotografia: Carles. Terrassa. 

Forever young

“Ser jove no té res a veure amb l’edat: és un estat d’ànim!” És clar, anem pel món amb consignes, eslògans apresos de cor, i així ens va. No, si posats a viure de frases fetes, podem fer-ho amb el pilot automàtic: des de la núvia que proclama que “aquest és el dia més feliç de la meva vida”, passant pels “Experts de reconegut prestigi” dels polítics, per acabar als “Escenaris dantescos” dels periodistes. Amb els tòpics acumulats de la nostra societat actual podríem per una pila que faria ombra a més d’un pic de l’Himàlaia. Ser jove és un estat d’ànim però aquest dolor que tinc a l’esquena des que m’he aixecat, què és exactament? A partir dels quaranta, per altra banda, ja es veu a venir “la magnitud de la tragèdia”: que això anirà, inevitablement, a més. Ser jove és un estat d’ànim? Mira, no: “gent jove, pa tou” i això només passa quan tens vint anys. Perquè si bé pot semblar el mateix, res no és igual dues dècades més tard. Com a molt es pot mantenir certa actitud, fer com deia Mafalda quan veia la seva mare tenyir-se el cabell: “¿Qué, disimulando los “ya” para que parezcan “todavía”? La resta és fer passar bou per bèstia grossa, donar una volta més a la rosca de la nostra capacitat d’auto engany. Sigui com sigui, millor fer cas del savi cordovès, que amb bon seny afirmava : “No deixeu massa coses per a demà i gaudiu la vida, cada dia un glop, que al final del got l’únic que hi queda són morques!”.

De psiquiatre

Cop d’ull a la llista d’escriptors que han signat el Manifest a favor de la consulta i la independència.  En el número 45 hi apareix Maria de la Pau Janer. Sí? No deu ser pas la mateixa Maria de la Pau Janer que va formar part de les llistes del Partit Popular per Mallorca a les eleccions autonòmiques del 2007? Perquè si ho és, aquesta noia o bé té la mateixa consistència intel·lectual del recuit de Fonteta, o pateix trastorns greus de personalitat. Convé que busqui al més aviat possible un professional, que la tracti un bon psiquiatre, que el freqüenti, que el vegi cada dia... que s’hi casi!

Grinyols

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital, ni als funerals. Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment, calma. Pensa, recorda: “Quan em mori vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar..., impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Encara sóc a l’hospital (radiografia? TAC?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora). 

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu: 

Pensar greixar corrons 

cinta forn incinerador.

Grinyolen.

"A la minoría, siempre"

Els de poble només agafem el metro de tant en tant. Ara bé, cada vegada que l’agafo m’apareix el mateix dubte: si la majoria som dretans i fem entrar el bitllet al corró amb la mà dreta llavors el més lògic seria que se’ns obrís la porta de l’esquerra. Però no és així i, per tant, ens veiem obligats a entrar com de gairell, amb la mà creuada. Nosaltres mateixos ens impedim el pas, ens fem nosa. No hi va pensar ningú de TMB, en això? Potser és que el dissenyador era esquerrà i va fer com els de “Sabadell, que només miren per ell” (dita popular del Vallès, sense acritud). Potser és que es va sensibilitzar amb els més dèbils i les minories i aquest detall no li va importar (“els avis, els nens i els esquerrans primer!”). O potser és que l’enginyer o enginyera de TMB en el fons era de lletres i fan de l’autor de Platero y yo, Juan Ramón Jiménez. Aquest potser va ser l’argument definitiu. Efectivament, el de Huelva sempre signava així els seus llibres: “A la minoría, siempre”.

L'Urna de la Señorita Pepis

Ahir ja vaig veure la primera pila de torrons al supermercat. Segurament un estoc de l’any passat al qual cal donar sortida. Sigui com sigui, es fa estrany voltar amb màniga curta i llegir “Suchard les desea Feliz Navidad”. Com que una cosa porta a l’altra, m’ha vingut al cap una imatge de la meva infància: aquell any en què els Reis em van portar una “Urna Catalana de la Señorita Pepis”, una joguina d’allò més educativa i democràtica, segons afirmava el seu fabricant. L’Urna, com els Juegos Reunidos Geyper, era plena de possibilitats i permetia fer consultes populars de tota mena, referèndums per pertànyer o no a organitzacions internacionals, votar per a eleccions al Parlament, al Congrés, al Senat (d’aquest darrer hi havia el joc amb uns ninots de cel·luloide que feien molt de goig), fer eleccions plebiscitàries, per decidir si es feia el nou pavelló amb capacitat per a 5.000 espectadors a St. Pere de Vilatorta (30 habitants), etc. El joc també permetia guanyar per majoria simple, absoluta, aplicar la llei d’Hondt, etc.... En el cas de perdre, si s’esqueia, hi havia l’opció de guanyar per tongo, comprar regidors, alcaldes, endollar la família, amics... Tot plegat un joc molt complet. Però hi vaig jugar poca estona, el temps que va trigar el meu germà a desembolicar el seu regal: una disfressa espanyola de Cap de govern amb tots els seus complements d’òrgans d’Estat. Després d’una bona enrabiada, l’urna va acabar en un racó. Però al dinar, elis, elis, putxinel·lis, a ell li va tocar la fava i mi no.

Armaris d'IKEA i mobles auxiliars

Tots els coneguts homosexuals que tinc han sortit de l’armari. És ben normal. “A quien le importa lo que yo haga, a quien le importa lo que yo diga...”, ja ho va dir en Berlanga, no el de Bienvenido Mr.Marshall, sinó l’altre, el de l’Alaska y Dinarama, que també era d’allò més lúcid. Ara, ves a saber per quins motius, hi ha qui tria quedar-se a viure a l’armari i, com que a la llarga el moble s’ha de fer estret per força, s’amplia i es redecora. Normalment casant-se amb una dona. “Carinyo, aquest dissabte al matí podríem anar a l’IKEA, que he vist uns complements nous per a armaris...”- diu ell. “Ui, al matí impossible, que tinc pelu, però si vols hi anem a la tarda, tu, jo i els nens”. Potser no sempre és fàcil, però em costa entendre la gent que decideix tancar una porta i després es complica la vida amb mobles auxiliars i complements.

"Que ho fa bé, oi?"

Tornen a fer Lucia di Lammermmor al teatre La Faràndula de Sabadell després d’una colla d’anys de la darrera representació. Per als que no hi entenem massa, una òpera és una successió de recitatius més o menys pesats amb àries que fan de bon escoltar. Tota ària, alhora, té el seu punt àlgid. I, de totes, sempre hi ha aquella nota de la més coneguda que fa esclatar els espectadors en bravos, bravas, i una manta infinita d’aplaudiments eixordadors. Jo em trobava en el començament d’una d’aquestes àries, la més esperada, quan la partitura es va veure trepitjada per un caramel de menta, l’embolcall del qual no s’acabava de desembolicar mai. Violins i cel·lofana, timbals i cel·lofana, soprano i cel·lofana: quin horror! El moment culminant, la fita on es troba aquella nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes, va ser totalment anul·lada per la veu rogallosa i a tot volum d’una àvia sense Sonotone que, enduta per l’emoció, li va dir a la seva anciana amiga “Que ho fa bé, oi?”. Bravo! Bravo!! Bravo!!!

"Rujar"

Ara tots i totes vomitem però, quan era petit, jo rujava. “Mareeeeee... he rujat!” cridava des del llit estant. Efectivament: una vànova feta amb les restes del darrer sopar cobria el llençol i mitja estora. Com que era un nen malaltís de mena, el xou es donava de tant en tant. Paciència, què hi farem? Però, etimològicament, d’on venia aquest “rujar”? Diria que de l' “arrojar” castellà, d’aquí a “arrujar” en català, hi ha només un pas. Ara que ja estem força normalitzats gairebé ningú no roja i tots vomitem, que es un verb que fa més fi. El DIEC, però, podria acceptar el primer en els casos en què el subjecte estigués més que fart d’algunes coses i el cos es revoltés tot ell, permetre que el verb s’emprés quan vomitar es quedés curt. Segur que més d’un rujaria ben de gust.

Qui és sabater, que faci sabates

Corre per Twitter un compte del cuiner Ferran Adrià. És real? Sigui com sigui omple el TL amb unes piulades que tranquil·lament podria signar qualsevol gurú new age tipus Paulo Coelho o Jorge Bucay: obvietats envernissades amb una pàtina de manual ianqui de recursos humans o amb un punt críptic que escora sovint cap la bajanada. Les respostes que li fan, per contra, són per fer-ne una antologia. Mala llet i punteria a palades. “Y pensar que antes todo esto estaba en la cabeza de la gente...”. Doncs sí. A la xarxa hi ha molt dropo però també ments molt agudes. No sé si la intenció d’aquest compte és la de ser una extensió de la Fundació Ferran Adrià, en qualsevol cas es podria dir allò de “qui és sabater, que faci sabates” perquè excel·lir en una activitat no et converteix en un geni per a la resta. I, posats a citar refranys, podríem refer-ne un parell en versió 2.0. El primer: “Una piulada fora de la mà no se sap mai on va a parar” i sobretot, sobretot, pensar que “Twitter el carrega el diable”. Massa piulades fora de lloc i la nostra imatge pot quedar greument tocada, que una cosa és piular i l'altra és "esferificar", que no sempre els escrits surten tan rodons com voldríem.

Fotografia: Carles

Fent punteria... o no.

"El mayor problema para la mayoría de personas no es apuntar demasiado alto y fallar, sino apuntar demasiado bajo y acertar".

Vist a Twitter. Se'n diu resignació, suposo. També és veritat que, a vegades, "no hay más cera que la que arde".

Fotografia: Carles. Cap de Ruc, un vi bo i barat. Disponible a la majoria de supermercats.

Analítiques

Em disposava a rebre els resultats de la darrera anàlisi de sang i la sensació que tenia era la mateixa amb què m’acostava a les llistes de notes que penjava aquell professor tan dur de la facultat: després d’un estiu d’excessos gastronòmics, el del colesterol era un examen difícil d’aprovar. El metge, després repassar un parell de folis amb valors màxims i mínims amb noms inextricables per un llec com jo en medicina, se’m va quedar mirant amb posat greu. “Ja està, ara sí que m’empastilla de per vida. Que això cal vigilar-ho, que amb l’edat el colesterol s’ha de controlar...”. És el que vaig pensar d’entrada. Però no. “Miri vostè és jove encara i no passa res però cal estar al cas...”. El problema no era a la sang, sinó la sang mateixa, que s'estava tornant un líquid desproveït d’ànima, esllanguit i liquat, amb un color pàl·lid i un sabor sense sal, fat, gairebé dolç. Efectivament, la meva sang estava esdevenint orxata. Primer vaig acceptar la notícia amb certa resignació (“És normal, amb el temps i els desenganys...”) però en sortir vaig pensar que havia de fer alguna cosa immediatament. Després d’uns dies de gestions es podia dir que era un home nou, engrescat una altra vegada:  vaig arribar a un acord amb els de Colmado Quílez  per vendre-la en ampolles de litre i actualment  estic a punt de tancar la distribució amb HORCHATAS LA VALENCIANA per a la resta del país. Salut!

Monterroso revisited

Quin fàstic, ara que s’hi havia fixat: tot el terra de Passeig de Gràcia estava esquitxat per les mateixes taques negres, xiclets llençats, emplastrats, i assecats al llarg d’anys i anys. Milers de gomes multicolors amb gust de maduixa, menta o fruites tropicals escopides per una colla de porcs que a força de trepitjades havien esdevingut una llenca endurida i encastada a totes les rajoles.  Indignat, va decidir dur a terme la seva pròpia croada contra el xiclet i va sortir al carrer amb la seva mànega a pressió, la Kärcher que feia servir per netejar la façana els estius i la va apuntar furiosament contra la primera taca. Van passar els minuts, les hores i la massa no es movia. La rajola, però, el famós panot hexagonal dissenyat per Gaudí amb relleus vegetals i marins, es va començar a desfer. Va insistir, ara era la primera capa de sorra, la que es fonia als seus peus. Va topar amb canonades, canalitzacions elèctriques i de gas, va arribar a la capa freàtica i l’inundà l’aigua salada del Mediterrani. Va foradar l’escorça, capes de basalt i granit, el mantell superior, l’inferior, les dues capes del nucli fins aparèixer a l’altra punta del món, entre un coala, un eucaliptus i un aborigen de galtes botides que, tot eixarrancat, tocava el didgeridoo. Quan va despertar, el xiclet encara era allí.

El parèntesi més llarg... se m'ha fet curt

Anar de part i no voler parir. Excitar-se en un enterrament. Escriure un conte sobre la guerra civil amb una dona nua roncant sobre teu. Perdre el cap estenent la roba. No acabar mai més la llista de la compra. Els disset contes d'aquest llibre plantegen situacions quotidianes, irreals, còmiques, emotives, amb un to que va de la ironia mordaç a la revelació íntima. Tina Vallès és una narradora dotada d'una gran perspicàcia en l'observació, que detecta l'imprevist quotidià i capta l'emoció secreta, que acompanya el lector parlant-li amb una senzillesa que sedueix. El parèntesi més llarg és un llibre de contes i també un llibre de pauses, d'escapades agraïdes, de moments de treva que acaben  generant un canvi. 

Tina Vallès (Barcelona, 1976). Filòloga, de formació. Escriptora, traductora i correctora, de professió. Lectora, de devoció. Autora dels reculls de relats L'aeroplà del Raval (2006) i Un altre got d'absenta (2012), i de la novel·la Maic (2011).

Plus Ultra

La foto, presa recentment a València, fa una mica de por. Si aquests personatges fossin reals estaríem força espantats si haguéssim compartir país amb ells. Però cal fixar-se en les coses, els petits detalls. I si observem la senyora veurem que a la bandera, brodat a les columnes, hi diu PLUS ULTRA, o sigui: més enllà en llatí. Són ens fantasmagòrics, procedents d’una altra realitat, un fotograma descartat del NO-DO o la darrera pel·lícula de Torrente. Espectres plus ultra, o sigui: del més enllà. No cal patir, doncs.

Tenir fills

La presidenta del Cercle d’Empresaris diu que prefereix contractar dones que no tinguin fills. Normal, és que avui en dia tenir fills, amb la que està caient, és una barbaritat. Fills, així, en plural. Quina bestiesa! És per això que les parelles (amb això dels embarassos acostuma a haver-hi implicat un home) que són una mica espavilades decideixen tenir-ne, segons les darreres estadístiques, un i mig. Amb un sembla que fas curt i amb dos la presidenta del Cercle et renya (perquè ella parla de fills, eh?). És clar, que has de fer? Ni teves ni meves: 1,5 fills, que està molt bé a l’hora de pagar el menjador i les activitats extraescolars, perquè el mig nen o nena mengen, òbviament, la meitat i pel que fa a les classes extraescolars de maraques, per exemple, amb una ja fas. El problema és que amb aquesta mitjana fem una mica curt de taxa de reemplaçament generacional i la població es va envellint. Això, a la llarga, representa un inconvenient perquè la força laboral és cada vegada més petita i es produeixen menys recursos per a un percentatge cada cop més elevat de població jubilada. Però en això la senyora Presidenta potser no hi ha pensat perquè ella no deu ser economista, sinó empresària. Estigues al cas a la propera entrevista laboral si ets dona i amb la teva parella voleu tenir fills en aquest país, a veure si no et contractarà. Que ja et dic jo: tenir fills! Quina barbaritat...

Amor de pagès

“Una relació és com un hort: s’ha de regar”. Oh, i no només regar. S’ha d’esponjar la terra amb la fanga, s’ha d’arpellar, s’ha d’adobar, s’han de fer els xargalls amb el xapo, s’han de fer les parres amb les canyes, s’ha de flitar quan és temporada pel pungó, s’han de treure les males herbes amb el magalló…

Fotografia: Carles. Vallgorguina

Vintage

Ara resulta que es porten les llaunes de sardina “vintage”. Sí, sí, en diuen així, de les llaunes envellides. De debò, que les serveixen als restaurants de París i en fan pagar una fortuna. Es veu que, com els vins, les conserves de sardina milloren amb els anys. Lluny d’oxidar-se, l’oli les va amorosint, les deixa tendres i saboroses, amb una paleta de gustos que no tenen les acabades d’envasar. Quines coses! Potser podríem obrir un restaurant amb l’Antoni, aquell que la mare sempre diu que va tan xaix i que em va treure fa uns dies dues Coca-coles de Barcelona 92. “Antoni, i aquestes anelles? Ui, és que eren al fons de l’arquet i és clar...”. També podríem servir una mica d’aquell pa eixut que gasta i unes llenques d’aquella pota resseca de pernil que va portar un Nadal el seu tiet de Sant Joan de Vilatorrada, que va treure un grapat d’euros de la bitllera i va dir: “Mireu, els primers! Acabats de sortir del caixer. Adéu pesseta, hola euro”. Amb aquella entranyable família, els Garcia, que ens deien que els preus no pujarien, que només era un canvi de moneda. Els recordeu? Per postres podríem servir algun iogurt una mica envellit, també. Com que actualment no caduquen, rai. Ara que hi penso, a la inauguració hi podríem convidar els Garcia. “Coman, coman, que está todo muy rico. Las moscas dice? Son "vintage", también”.

Correctors

- … ui, no, no… aquí hi haurem de passar el corrector, eh? Aquest text no pot ser. 

- Oi que no? Jo ja ho deia... aquest català és... 

- Sí, sí... és que assusta i no fa risa ni res. És carrincló, queco, sembla una sitcom de la iaia, tu... per començar m’hi poses uns quants “Buenos” a cada principi d’intervenció. “Haver de”, no. Millor “Tenir que”, que és més de Barcelona. I això de “A prendre per”... mmm... millor dir “A tomar”. Ha! Sí... sóc un crac!

 - ???

Dinosaures

A les redaccions de l’escola, quan m’adonava que havia desenvolupat el tema “Què t’han portat els Reis?” o “Explica les teves vacances” més enllà de l’inventari de fets i adjectius de rigor que el professor esperava (“bonic”, “divertit”...), acabava per justificar-me al més pur estil Monterroso: “I quan va despertar-se, el dinosaure encara era allí”. I és que a força de nits en blanc per culpa gràcies a l’asma vaig acabar per llegir-me mitja biblioteca de casa i per alguna banda han de sortir els somnis quan no es dorm. Encara ara em passa a vegades, que penso coses rares. No fa massa, per exemple, vaig somiar que assolíem la independència de Catalunya i que ràpidament s’organitzava tot. Per raons d’un llinatge antic que se m’escapa la Núria Feliu esdevenia la nostra reina. Arrepapada en un tron de vellut vermell acariciava un gat de somriure sardònic calcat al que dedicava Fèlix Millet als periodistes cada cop que entrava als jutjats, mentre no paraven d’obrir-se organismes a l’estil Monty Pyhton amb el seu Ministeri de Caminars Estrambòtics on s’hi endollaven “amics e amats” -per allò dels clàssics- i familiars fins a la 4ª generació. I jo pensava “Té, amb el que ens ha costat la independència i ja hem de començar la revolució”. Quan vaig despertar, el dinosaure encara era allí.

Un escrit de fa més de dos anys que ha esdevingut un altre cop actualitat. De moment, podrem votar? Sigui el que sigui és allò que els experts en la teoria de decisions en diuen "Win-win". Fem el que fem, hi guanyem. Que podem votar? Fantàstic. Que no? Queden ben retratats. A vegades pitjor és millor.