The dream of the blue turtles

He comprat un llibre de poesia. Un altre. Els llibres de poesia tenen quelcom d’oasi (real o miratge, tant se val). Fet amb paper aspre, de quartilla plegada que cal tallar amb un obrecartes, té quelcom de misteri amable, sense el neguit que ens causa allò inconegut. Una mica com el que ens passa amb determinades persones que ens provoquen ganes de persistir en la descoberta a mesura que les anem llegint entre les pàgines del dia a dia. Ara que hi penso: no sé com es diu l’acció de tallar els plecs dels llibres editats així. Hi ha un verb dedicat expressament? Segur que sí, però ara mateix no el sé trobar. Hi hauria d’haver diccionaris inversos en què introduíssim una descripció de l’acció que es realitza i ens diguessin el verb corresponent. Ben mirat, aquesta possibilitat es podria fer extensiva a totes les paraules, no només als verbs. Encara que això, a la llarga, ens duria a dir les coses pel seu nom. Un drama, vaja. Més val que no.

Ps: el llibre te’l regalo després i li talles els fulls que queden. O els cises, o els ciselles, o els guillotines, no ho sé pas!

Mesures i atzars

Surt el sol rere uns ulls inesperats i cal inventar un nou joc de mesures i atzars, donar nom a tots els colors del verd, definir pentagrames on encabir la llum dels matins. Recordes quan “T’estimo” era un joc de miralls que només reflectia el teu nom? Viure a la república del gest compartit, de la mirada còmplice s’aprèn a poc a poc perquè no hi ha millor improvisació que la llargament assajada. Ara, però, hem domesticat totes les isòbares i anem amb el vent a favor. Passegem descalços per la nostra biografia compartida, aquesta platja que va de tu a mi, en una tarda esfèrica d’escuma i bossanova, mentre deixem petjades d’estiu sorra enllà.