3 x 3

Paulocoelhejant 

La frontera entre un llibre de filosofia actual i un d’auto ajuda a vegades no queda massa definida. Potser la millor manera d’establir-ne la categoria és que, mentre els primers generen més aviat preguntes, els segons pretenen donar respostes.

The meaning of life

A mesura que faig anys trobo menys absurd l’humor dels Monty Python.

Sobre la relativitat del temps 

Més enllà del que digués Einstein, els grecs diferenciaven entre “temps passat” i “temps viscut”. Hi ha dies amb millors ràtios que altres. També estaria bé analitzar la mitjana. I el biaix horari.

"Carta de ajuste"

Ja fa temps que tots els canals de televisió emeten de manera continuada, però els que ja tenim una edat recordem el moment en què s’havia acabat tota l’escaleta de la programació i, després d’escoltar l’himne espanyol amb la fotografia reial, apareixia la “Carta de ajuste”. La carta, com el seu nom indica, servia per fer els ajustaments pertinents de color (si n’hi havia), definició, tons de gris, etc. als tècnics. Ara ja en sabem el seu ús però de petits era un misteri insondable, un missatge en codi fet de quadrets de diferents mides, circumferències i ratlles que calia desxifrar... però no en vaig treure mai l’entrellat. Només la satisfacció d’haver estirat una mica més la corda dels pares i pensar, ja estirat al llit, “Òndia, avui sí que he anat a dormir tard...”.

Granita di limone

Intent mental d’atrapar la bellesa. És cursi, però és així. I ja posats, no la bellesa, sinó la BELLESA (en plan ideal platònic, saps què vull dir?). Però és com agafar aigua amb un colador o fer-se una provisió d’aire del Montseny amb un caçapapallones: impossible. Se m’escola sempre: un instant de llum, una pampalluga al cap, una espurna que fa pessigolles... i després ja està. Als catàlegs de les agències de viatges el Ponte Vecchio de Florència és d’allò més pintoresc però a la realitat és ple de venedors top manta que venen robotets de plàstic Made in China. Malgrat tot, viatge mental: la magnificència de la cúpula del Duomo, El David de Miquel Àngel, el naixement de Venus de Botticelli... a més: els records no paguen entrada ni fan hores de cua al sol. Ben mirat, qui no es consola és perquè no vol.

Equilibrismes

Algun dia deixaran de circular els cotxes per la ciutat i després, quan respirem l’aire net, ens semblarà increïble que ho fessin, igual com ara ens sorprenem que poguéssim estar cent cinquanta persones en un soterrani fumant sense parar. L’endemà, a la dutxa, el fum es liquava i se n’anava amb un remolí gris i pudent eixidiu avall. Pel que fa a nosaltres, algun dia trobarem la manera d’anar més enllà de la rutina sense haver de llegir en una pàgina del diari les declaracions d’algú que diu “[...] des que vaig superar la malaltia que ho veig tot diferent”. Algun dia, amb una mica de perseverança, trobarem el nostre temps i ens semblarà increïble que, com si fos un fum grisós, l’haguéssim perdut massa sovint així.

TIC...TAC

Me’l miro de lluny abans de dir-li hola i me n’adono que és un manat de tics que abans no tenia. Amb el temps aprens a mirar els icebergs per la part de sota i el tapissos per la trama i l’ordit. Les aparences confonen els altres però un mateix, a la llarga, no es pot enganyar.

Good vibrations

Si agafem un diapasó de forquilla i el fem vibrar veurem que ho fa a 440 Hz, és a dir: ens dóna la nota “La”. Aquest és el referent que es pren arreu del món per afinar els instruments musicals. Com els diapasons, les persones també emeten “vibracions”: unes ho fan amb ones sinuoses i harmòniques, mentre que les d’algunes altres són cantelludes i dissonants. Amb les primeres qualsevol grup de gent sonarà afinat perquè tenen empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i actuar en conseqüència. Amb les segones només obtindrem un orgue de gats, música tòxica de persones amb el diapasó trencat. Els Beach boys ho tenien clar: Good vibrations i platja per poc que es pugui, que més sovint del que ens pensem el núvol el posem nosaltres. Fer sortir el sol és una actitud.

Per un grapat de tulipes

De fet el títol d’aquest post té un punt de paràfrasi, una manera més amable de fer referència al títol de la famosa pel·lícula, protagonitzada per Clint Eastwood, anomenada “Per un grapat de dòlars”. I per què tulipes? Doncs perquè tant els dòlars com les tulipes han estat protagonistes d’alguna crisi en algun moment o altre, lligats a bombolles, cracks i comportaments irracionals dels inversors. Tenim notícies sobre cracks econòmics produïts ja fa quatres segles i els intents de predir el comportament d’aquest mirall llunàtic anomenat “borsa” que reflecteix l’economia han estat d’allò més variats: trobem models basats en determinats actius de les empreses que hi cotitzen, en les figures que dibuixen les gràfiques que mostren l’evolució dels valors, fins i tot hi ha qui ha fet models que mostren com la llargària de les faldilles (??!!) anticipa futures caigudes de borsa. Així, just abans del “crack del 29”, la moda era dur faldilles llargues, mentre que l’economia del país anava millorant a mesura que s’escurçaven. Arribats a aquest punt, però, potser caldria tenir en compte la frase de Leopold Fechtner “Quan a les revistes del cor es parli de Borsa, ven-ho tot”. 

El que sembla clar és que, tal i com explica Oriol Amat al seu llibre “Eufòria i pànic”, les persones actuen en determinades situacions amb comportaments irracionals que es repeteixen de manera cíclica, els quals generen les bombolles econòmiques que, tard o d’hora, acaben per esclatar. La primera d’aquestes bombolles tenia, curiosament, forma de bulb: a Holanda, a partir de l’any 1630, hi havia una borsa en què es negociaven bulbs de tulipa, fet que va coincidir amb la moda que tenien les classes altes de plantar tulipes als seus jardins. Com a conseqüència d’aquesta moda els preus van començar a pujar i moltes persones es van començar a fer riques: es tractava de comprar una caixa de bulbs per posteriorment vendre-la a un preu més alt. Els qui guanyaven diners ho explicaven a amics i familiars que, al seu torn, volien entrar a la roda convençuts que sempre hi guanyarien, atès que sempre podrien trobar algú disposat a pagar un preu més alt. Es van arribar a fer operacions com canviar un bulb per 4.600 florins, un carro envelat i dos cavalls per dotze acres a Amsterdam, o per la pròpia casa. Fins i tot el propietari d’una fàbrica de cervesa va arribar a canviar-la per tres bulbs. Enmig d’aquesta situació de cobdícia col·lectiva un mariner es va menjar un bulb en confondre’l per una ceba; davant els intents de linxar-lo, la policia va optar per empresonar-lo. 

Ja en aquell moment hi havia qui es qüestionava si tenia sentit invertir d’aquella manera en tulipes o si els preus tenien alguna racionalitat. Fins que un dia una partida de tulipes no es va poder vendre. Llavors es va passar de l’eufòria a la por, a la histèria i al pànic. Així va començar la caiguda i en pocs dies es va produir l’esfondrament total. Molts nou rics que tenien tota la seva fortuna en bulbs de tulipa es van arruïnar i la crisi es va estendre per tot el país, que va trigar uns quants anys a recuperar-se. No costa massa trobar similituds de la crisi dels bulbs de tulipa amb les crisis actuals: des de la bombolla de les “punt com”, les hipoteques subprime, l’empresa ENRON, l’inversor Bernard Maddoff o el mercat immobiliari del qual, malauradament, penja la nostra economia en gran part. Tots han seguit el cicle irresponsable d’ambició de riquesa, endeutament excessiu, ceguesa, bombolla i, finalment, crisi. Ja fa un temps que es parla de la responsabilitat social de les empreses, d’introduir un vessant ètic al comportament perquè ja no n’hi ha prou en obtenir beneficis sinó que cal veure com s’han aconseguit. Cal començar a canviar determinades actituds perquè, a diferència d’aquell treballador que contestava amb sornegueria en ser preguntat per què no tancava mai el llum del seu l’escriptori: “Així sempre sembla que hi ha algú!”, arribarà un dia en què ja no podrem fingir més. 

Un escrit de fa 5 anys. No hem millorat massa...

Conductors

No entenc els cotxes. Mai no els he entès: el seu motor em sembla tot un misteri i m’estranya que tot aquella pila de ferralla i plàstic damunt de quatre pneumàtics no caigui desballestada més enllà dels 120 km/h. Per això, quan vaig obrir el capó del maleter i les vaig veure, no em vaig sorprendre massa. Un misteri més, vaig dir-me: allí, enmig dels triangles d’emergència i les eines, se m’aparegueren unes escales mecàniques que menaven maleter avall. Sorgien, ben greixades, de sota la roda de recanvi, amb un grinyol lleu i monòton. Pel gorg profund del forat s’hi escolava un lleuger corrent d’aire. Al fons, hi ressonava l’eco esmorteït i llunyà d’unes rialles. Encuriosit, vaig començar a baixar. Les escales, semblants a les dels grans magatzems, anaven a donar a una mena de soterrani vagament il·luminat. En un racó, dos homes jugaven a cartes (“En pillo dues”, “Dóna’m carta”, “jo passo”, “doblo”...). Vaig preguntar-los què hi feien allí i el més jove em respongué que eren els tècnics, els encarregats de girar a la dreta, a l’esquerra, frenar i totes les maniobres que fossin de menester. No em vaig poder estar de retreure-li que allò ja ho feia jo mateix. El més gran dels dos, un bastaix de bigotis esmolats que fumava una cigarreta de picadura, m’ho negà categòricament mentre m’explicava que tots els aparells del cotxe que un servidor manegava no eren més que un atrezzo, un decorat per anar tirant, que qui feia la feina, eren ells. Sorprès, els vaig deixar anar que potser sí, però que qui de debò triava el trajecte i el destí final, era jo. Els dos homes esclafiren a riure a la vegada, amb una rialla sonora i picades d’ull plenes de complicitat. Consternat, vaig enfilar escales amunt. Després de tancar el capó del maleter vaig engegar el motor. N’hi va haver prou amb un parell de cops de gas per trobar-me transitant com un bòlid pels afores del poble, enmig d’un camí de carro estret, cantellut, polsegós i ple de giravolts. Amb la mà dreta feia anar amb força la falsa palanca del fals canvi de marxes del meu cotxe. Almenys que penquin...!- vaig dir-me. 

Un escrit de fa gairebé deu anys per expressar l'angúnia de ser conductor sabent que les nostres regnes, en un altre nivell, les porta un altre. No sé si parlava de macroeconomia, política o l'atzar. Potser una mica de tot plegat.

El què i el com

[... però un autor és, abans que res, un ésser humà, present en els seus llibres, tant si escriu bé com malament, en definitiva poc importa, l’essencial és que escrigui i que estigui, efectivament, present en els seus llibres.]

Del darrer llibre de Michel Houellebecq, Submissió. Efectivament, la manera d’escriure, més enllà del que diem, també ens defineix. I molt. 

Encantats

El sol cau pla damunt els caps de tots els que passegem pels Encants de Sabadell. És diumenge i el mercat s’omple de venedors ambulants disposats a donar una segona vida a andròmines i llibres vells. En temps d’obsolescències programades i consum accelerat comprar segons quin aparell de segona mà té força mèrit, però sempre hi ha qui troba alguna ganga enmig de tanta parada. De tots el venedors ell és el més peculiar: una mica carregat d’espatlles i el nas esmolat, tocat amb un barret de copa amb lluentons daurats, jaqué fosc, una cadena aquí, un trau allà, tot de braçalets als canells i una mena de tassa de sommelier amb forma de mà que li penja del coll. Ven aparells òptics: màquines de retratar antigues, telescopis i projectors, principalment. Però també postals color sèpia i cromos. Tot ell sembla tret d’una altra època i no me l’imagino arribant a casa seva i engegant l’ordinador. Més aviat el veig donant corda a un fonògraf de fusta i triant pausadament una òpera d’entre una pila de discs polsosos; obrint una ampolla de vi i brindant –com un Blade Runner noucentista – amb una autòmat de cutis de porcellana i parpelles automàtiques a la salut dels que, als seus ulls, som ben estranys: sempre consultant el telèfon mòbil –ell que encara el té de baquelita!- , anant amunt i avall gairebé sense aixecar el cap. Mirant sense veure-hi. Atabalats.

Epidural

Hi ha coses que els homes, per qüestions biològiques, no podrem sentir mai. Una, el fet de sentir com creix una vida dins nostre, com canvia el cos durant aquest temps, donar a llum. En aquest darrer pas i tenint en compte que ens trobem en l’entorn segur d’un hospital sempre havia pensat que – per algun motiu- era obligatòria l’anestèsia. Al capdavall ningú mínimament cabal demanaria ser operat sense ella i d’aquí, pensava jo, la injecció epidural. Però ja fa temps que sé que no, que qualsevol dona pot triar no posar-se-la. Per què, doncs, acabar l’embaràs anestesiada, sense sentir del tot? Tan insuportable és el dolor? Se suposa que l’anatomia femenina, a còpia d’anys d’evolució, ja té en compte tot el procés i, en principi, tot hauria de seguir el seu camí. Com que sóc un home no en sé la resposta, només puc imaginar com seria el meu part si fos una dona. Especular sobre si, en el moment de néixer el meu fill, voldria no ser-hi tota.