Una falta d’ortografia és un sotrac a l’autopista de la comunicació, una interferència, una taca en el vestit, una pedra a la sabata, en estrip en el llenç de les paraules. Tristament, i pel que fa al català, sembla que la màniga és prou ampla i que, més o menys, tot s’hi val. Diria que en castellà això no passa tant. Entre la generació dels nostres pares, que els el van robar, i la dels joves que sembla que se’l deixin prendre, el català té mala peça al teler. Felicitats, però, a tots els correctors per als propers anys, perquè de feina no els n’ha de faltar. "Una tassa de cafè és la certificació notarial que els pròxims cinc minuts valdran la pena" - Joan Barril
17/11/10
Una professió de futur
Una falta d’ortografia és un sotrac a l’autopista de la comunicació, una interferència, una taca en el vestit, una pedra a la sabata, en estrip en el llenç de les paraules. Tristament, i pel que fa al català, sembla que la màniga és prou ampla i que, més o menys, tot s’hi val. Diria que en castellà això no passa tant. Entre la generació dels nostres pares, que els el van robar, i la dels joves que sembla que se’l deixin prendre, el català té mala peça al teler. Felicitats, però, a tots els correctors per als propers anys, perquè de feina no els n’ha de faltar. 16/11/10
A deshores
Podríem endarrerir el rellotge, fer recular les busques i concedir-nos uns moments de més. Però llavors perdríem tots els trens o els autobusos. Arribaríem tard a la feina i el cap ens retreuria que quines hores d’arribar són aquestes. Quedaríem per dinar i, amablement, s’excusarien en fer-nos saber que la cuina ja és tancada i a la tarda, a la guixeta del cinema, la venedora ens diria que la pel.lícula ja fa estona que ha començat i que la següent sessió no comença fins força més tard. Al vespre, ens esperarien en va per sopar davant d’un plat que, de mica en mica i junt amb els amfitrions, s’aniria refredant. I així, a deshores, ens n’aniríem a dormir quan ja fóra ben tard. I és que algú ha establert que només podem fer anar les busques del rellotge amunt i avall el dia D i a l’hora H. Llavors tot encaixa i res és sobrer: de cara a l’hivern el dia és més lluminós de bon matí i es fa fosc més aviat, però tret d’això tots els trens arriben a l’hora, no perdem cap autobús, el cap de l’oficina ens saluda amablement, tenim temps de comprar begudes amb crispetes al cinema i en sortir podem anar a sopar tranquil.lament. Tot plegat fa l’efecte que la realitat no és més que un acord, un pacte, i tots els pactes tenen quelcom de renúncia. Però pactem perquè ens cal agafar el tren i no perdre l’autobús, perquè ens cal no fer enfadar el cap de l’oficina i sempre és millor no fer esperar els amfitrions per sopar. De tant en tant, però, ens plau endarrerir per compte propi el rellotge, trencar el pacte, desfer l’acord i badar sense rumb pels carrers, observar com giren les rodes dels cotxes, els molinets de vent dels balcons, les portes giratòries dels hotels, els penells dels teulats, les busques dels rellotges aliens...mentre imaginem que un tren sense renúncies ni pactes ens espera a l’andana del temps.10/11/10
Il·lusió
Els pràctics n’hi diuen “objectiu”; els cretins, “target”; i, si ens agrada la prosa edulcorada, n’hi podem dir “somni”. Sigui com sigui, més enllà de com l’anomenem, és clar que poca gent podria viure sense una il.lusió. D’il.lusions n’hi ha de totes mides: grans anhels, aspiracions a llarg termini que esdevenen, en alguns casos, gairebé dèries. Il.lusions petites i amagades que creixen com perles irisades enmig dels plecs de la rutina. Il.lusions breus, efímeres: una postal, una trucada...il.lusions de cap de setmana i viatges, il.lusions amb mirada sorpresa d’infant, il.lusions amb regust de vi i rialles, il.lusions inventades (“Això era i no era quan reia la pomera”, “dibuixa’m un xai”). Il.lusions quotidianes a l’abast de la mà o il.lusions pouades enmig de mines fosques, tant se val. La il.lusió com una espurna que ens encén per dins, una raó per pintar tots els fulls del calendari de llampant color vermell, una festa al calaix de l’escriptori, un motiu per dir que demà, més. 8/11/10
Blame it on the boogie
De tots els acudits, els que més m'agraden són aquells que defineixen determinats tarannàs, certes actituds o punts de vista. En definitiva, els que mostren per quina banda ens apreta la sabata i, en general, el peu que calcem. Com aquella humorada del boig que circula per l'autopista i sent a la ràdio que un tocat de l'ala va contra direcció per la mateixa via. "Un no, tots!"- exclama el nostre guillat. I és que per a certes persones sempre són els altres els qui ho fan malament. Incapaços d'assumir les conseqüències dels seus actes, en última instància la culpa és sempre, com diu la cançó, del txà-txà-txà. 5/11/10
Je voudrais que quelqu'un m'attende quelque part
Em costa entendre la moguda, francament. En fi, com que veig que el pal és de demanar perdó pels errors comesos en el passat (“Perdó per haver-te cremat viu, perdó per haver-te tancat en un llòbrec calabós fins que la humitat et va desfer els ossos, perdó per haver-te obligat a emigrar i a viure en el desterrament, perdó per haver-te perseguit, perdó per haver-te arruïnat la vida, per haver-te acollonit, per haver-te afusellat...”), doncs demanem perdó. Principalment, i pel que fa a la qüestió, a la meva catequista: perdó per haver-te desmanegat la majoria de les classes que fèiem a la Parròquia amb la voluntat d’haver volgut anar més enllà d’allò que tu en deies “Fe” i que a mi només em semblava la porta que amagava la més absoluta de les vacuïtats, la pedra de toc de la ignorància. Perdó – la cosa va anar a més- per intentar evitar qualsevol mena de dogma en general, sigui religiós o laic. Perdó, en definitiva, per voler fugir del gregarisme recalcitrant i cec. Perdó, perdó, perdó. I que no, que jo tampoc t’espero. 4/11/10
"No m'escoltes..."
- Sí? Digui’m?...- demana l’home pel telèfon.- T’engraparé la polla...et masegaré els ous...- fa una veu de dona a l’altra banda del fil.
- Òndia! Una trucada obscena? Assetjament sexual, potser?- demana ell, encuriosit.
- Bé...– dubta. S’escura la gola- obscena sí...assetjament, encara m’ho he de rumiar, saps?– deixa anar la dona, amb un aire forçat de seguretat.
- Ah, val...és curiós, però – diu ell, divertit.
- Curiós? Per què curiós?
- Oh, perquè el normal és que aquesta mena de trucades les faci un home, no?
- Ah, normal, normal...i què és normal, eh? –pregunta ella, mig mosca- què és normal?
- Ai, no ho sé...- s’excusa ell- normal és el que fa la majoria, no? Normal és...què sé jo?!...
- Doncs no senyor, no senyor! Les dones també podem fer trucades obscenes...que ho sàpigues, espavilat!
- Ah, sí, sí...si no dic pas que no, és només que...
- Que què, eh? - el talla- que no tenim igualtat de drets, eh?
- Sí, sí...i tant...i tant...jo només volia dir...
- Oh, oh! I encara cobrem fins un 20% menys per fer la mateixa feina – li retreu ella.
- Sí, sí...és injust, del tot injust...- fa ell, tot excusant-se.
- Ah, i després arriba a casa i au! L’home al sofà, sense fotre ni brot i...saps com em fa sentir tot això, eh? Ho saps?...
- D’acord...d’acord...- fa ell, mig estabornit- així doncs...estàvem amb que m’engrapaves la p...
- Això! Jo et parlo de sentiments i tu em surts amb el sexe! Si és que tots sou iguals, home!...que sempre penseu en el mateix!
- No...si jo no....només volia....
- Sí, sí...ja ho sé què volies tu: el mateix que tots, volies!
- Que no, que no...- s’excusa.
- Que no escolteu – somica- que no escolteu mai!...
- Escolta, que jo no....
- Imbècil!!
- Escolta? Ei?...Escolta?...
- Tit...tit...tit...tit...
3/11/10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
