Un gota

Al museu del "Temps perdut" la gent s’agombola al voltant de la vitrina, tot seguint la guia que amb el banderí vermell els ha menat amunt i avall pels passadissos. Protegida amb vidres d’alta seguretat, alarmes i sensors, allí es troba la peça estrella del museu. Cristal•lina, compacta, totalment translúcida i clara, solcada per un feix de llum que en el seu interior es torna irisada, perfecta com una llàgrima. “...i aquí la tenim” –fa la guia- “la joia de la corona, la peça estrella del museu: La Gota Que Va Fer Vessar El Got...la gota que colmó el vaso”. Ohhhh! – exclama el grup a l’uníson. I un esclat de flaixos al seu voltant la torna més lluminosa i diamantina que mai...

Els lladres del banc

- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! I no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…
L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...
- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, que són moltes virolles! S’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...
....
- Jo – deia el tercer lladre, ja fora del banc, tot gratant-se la clepsa – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!

Pronòstics

...ara que, un pacte "a la basca", PSC+PP, seria tota una sorpresa, eh?

I el teu pronòstic, quin és?

Juventuddivinotesoro

Tenir vint anys i escriure bé no té cap mena de mèrit.

Sense brides

Ara per ara, encara no hem après a posar brides al desig; o una mordassa. Ficar-lo, ben desat, en vasos canopis mentre esperem una altra vida. Guarnir-lo amb coll fort i corbata dins despatxos de midó. Bastim quimeres, de tant en tant, projectes seductors, però irrealitzables; idees vanes que només són el producte de la imaginació; il.lusions de porcellana, boniques i fràgils. Les oblidem, les abandonem a qualsevol racó com els infants abandonen les joguines velles, com andròmines. Floreixen lilàs i rosasses de cristall als marges dels camins, maragdes, calidoscopis, clavellines als cims més alts de les branques dels arbres, suc de magrana, aromes d’espècies: clau, canyella i nou moscada, però ens entestem a seguir l’home del banderí vermell com turistes a preu fet, cada cop més exiliats i lluny de casa: corrues de xais, adotzenats i mesells. Mentrestant, pel fil musical, John Lennon ens canta com una fiblada, a cau d’orella, allò de “Life is what happens while you are busy making other plans”. La vida és allò que passa mentre fas plans per a la vida.

Repeticions

“El plaer és en la repetició”, que diuen. Repetir-se per trobar-se, per reconèixer-se. Les mateixes paraules, les mateixes cançons, una vegada i una altra per fer-les ressonar dins nostre i que el seu eco ens doni la mesura del que som.

I a tu, què t’agrada repetir?

Matís

Ves a saber el perquè, m’ha vingut al cap aquella frase que ens explicaven a la Facultat d'Econòmiques i que deia “l’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu”. Crec que, uns anys més tard i vist com ha anat tot plegat, hi faria un matís: “l’egoisme individual porta a l’òptim DEL col·lectiu”. Que quin col·lectiu? Doncs el de sempre, home, el de sempre...