Regalar silencis

A les parelles no les perd cap gran guerra. No. Les parelles es perden per petites batalles quotidianes: els aniversaris, per exemple. Oblidar una data assenyalada és perdre una mica la partida, fer un forat al cel, desfilar els núvols, despintar el somni. Perquè no agrada a ningú que li regalin silencis. O l'oblit.

La nota blava

“El piano no està fet per tocar jazz, ni blues- diu el músic- va ser dissenyat per tocar música clàssica, amb les seves notes i els seus intervals, una mica a la manera de Bach i el seu Clavicèmbal ben temperat”. Tot i així, els músics amb una formació menys clàssica, però amb les mateixes ganes d’expressar-se, de seguida van saber com trobar les notes que els faltaven: n’hi havia prou amb colpejar les tecles blanques i negres a la vegada, tot fent un lleuger moviment al biaix, per trobar aquesta nota una mica trista, una mica boja que alguns anomenen “blue note”. Encara que no sempre fa falta un piano per poder sentir-la. La nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes…

Mach 2

Més enllà de la velocitat del so, esquinçar l’aire, llambregada. I veure passar tots els objectes, decibels enllà. Que sigui primer el verb, doncs, un gest suau que no digui res i, alhora, ho digui tot. I després, si cal, que arribin les paraules.

De viatge

Tothom corre cap a un altre lloc
i cap al futur
perquè ningú no ha arribat a si mateix.

Michel de Montaigne

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quin aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres...tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrera l’ànima atormentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaka a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc...com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records...fets només de paper.

Cuerdos

Se lo soltó así, en frío, después de abrir la carpeta con sus informes. Hizo una lectura rápida, marcó un par de párrafos, puso una fecha y carraspeó: "Bueno joven- dijo el médico- según este informe usted está cuerdo. Se acostumbrará, ya verá...al principio cuesta, pero luego uno se resigna, o se acostumbra, ya le digo, que para lo que nos ocupa es lo mismo. Luego ya es todo más fácil". Salió de la consulta medio aturdido, casi levitando. En la calle la gente seguía con sus vidas: una abuela con un perro y un bastón cruzaban la acera. En el parque colindante un par de chicos jugaban a la pelota y en un banco, debajo de un magnolio, una pareja de enamorados se comían a besos. ¿Cómo era posible tanta normalidad? Cuerdo, cuerdo… ¿Pero cómo? ¿Por qué él? Y con la cordura vino todo: la universidad de Derecho, tan gris y sórdida, un bostezo de cinco años, pasantía incluida. Un trabajo anónimo, monótono y aburrido en una compañía de seguros, el tedio de la oficina, las telarañas del lunes por la mañana, las corbatas y los nudos, las tarjetas de crédito, el IBEX-35 y las hipotecas…¿En que momento contrajo la cordura? ¿En que momento la contrajeron todos? "Estamos todos cuerdos, cuerdos de remate"- pensó en medio de un atasco, un domingo por la tarde.

Blau

El fons de la platja és ple de d’estels que s’amaguen entre closques de petxina, mol·luscs i algues. Detectors de sols amb escafandre s’hi passegen amunt i avall, fan i desfan a ritme d’onada tot esperant que el senyal n’indiqui un amagat entre la sorra. Hi ha dies en què el temps és blau i, com el vent, bufa a favor nostre.

Absència

De bon matí i tot d’una, al mig del vagó de tren, una estranya sensació de buidor. Es palpa per dins i tot és absència. Observa la resta de viatgers que, plàcidament i absents, l’acompanyen. Ell - ja ve de lluny aquest neguit- se sent diferent, no és com la resta. Busca i rebusca endins però aquí també, com a fora, tot és negra nit. Finalment constata l’evidència, la crua realitat: amb les presses, i encara mig adormit, s’ha deixat el telèfon mòbil a casa.