Fosc

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

Estel

Ara pensava que el vent que envola els estels és el mateix aquí que al Tibet (tot i que no t’ho podria assegurar), que potser el compta és saber descabdellar el fil que ens porta al nen que el mena, a l’infant que un dia vam ser.

Pluja d'ahir, records de demà

Cau la pluja d’ahir per amarar tots els records de demà. Embornals de memòria, l’aigua del temps que fuig dies enllà. Bassals, tolls de dèries, desigs arbrats que creixen als racons, al capciró dels dits, a la comissura dels llavis. Un feix de llum travessa l’espai i els vitralls del pensament i la pols esdevé un oceà d’estels, una nebulosa multicolor que es dispersa suau a la teva mà. Darrerament cal un mapa per saber interpretar tots els colors del blau, les isòbares del somni. Però m’és igual.

Antonio Machado "revisited"

En paz con los hombres Y LAS MUJERES y en guerra con mis entrañas...

Potser abusem del concepte "políticament correcte"?

Sense paraules

Potser és que la vida de debò s'escriu sense paraules.

Urf

Feia una bona estona que l’Urf era assegut en aquella pedra tot pensant la manera de menjar-se aquella cuixa. Uns dies abans havia caigut del cel un raig de llum -que el grup va acordar anomenar “llamp”- que encengué una soca vella. La llum, d’un taronja intens, presa dins el tió, ballava amb el vent bo i escalfant-los a tots. Com a ofrena decidiren llençar-hi una cuixa de xai, ofrena que una hora més tard i davant del migrat rebost d’aquell dia, optaren per retirar del foc, per acabar descobrint amb gran sorpresa que la cuixa rostida era molt més bona.

Però avui del cel no hi queia res i l’Urf no parava de donar voltes a la manera com podia rostir el xai. Voltes i voltes...voltes i voltes...fins que al vespre, fosc i ja cansat, s’aixecà. Frustrat, va llençar una puntada de peu a un còdol que va anar a espetegar contra una altra pedra, tot fent sorgir, d’enmig de la foscor, una espurna d’un taronja intens...

Sota la pluja

El paraigües, capgirat per un cop de vent, desmanegat i trencat, fa l’efecte de ser un estrany aràcnid, un artròpode de barnilles metàl·liques que, enfilat a la seva teranyina de tela fosca, m’amenaça amb el seu fibló esmolat en forma de mànec. I jo, en un gest inesperat, em deixo amarar de gotes de pluja sabates i camals. Xop fins als pensaments esdevinc gairebé un bassal. No se m’acut altra manera de guanyar un paraigües.