Que no ens falti la llum

Em sap greu, però crec que això anirà a més perquè la pressió no farà més que augmentar. A la llarga, quan un catalanoparlant demani els mateixos drets i igualtat que un castellanoparlant quedarà com un tossut de la ceba, un repatani recalcitrant que més val ignorar. El castellà, en nom de la llibertat i una falsa aparença de bilingüisme i tolerància en què la majoria de catalanoparlants acaben claudicant del seu idioma, acabarà per empassar-se la llengua més afeblida en tots els àmbits. Quan feia filologia catalana a la UOC es deia a tots els manuals que una de les mostres més clares que un idioma estava desapareixent era que es perdia la seva transmissió de pares a fills. D’aquí a uns anys, veient la realitat de la llengua catalana, voldrem tornar enrere. I serà massa tard.

Scratch my back

Degoteig de llum, làmpada nua, incandescència de calendari, dies-neó que cremen a la pira del temps. Un núvol amb vestit de tempesta llisca suau pel palmell de la meva mà: desig elèctric, espurna de pol oposat. Estesa de notes en fils de telègraf. Meandre de lluna en quart creixent, autopista d’heura i gotes d’anís, coleòpter ingràvid, paracaigudes d’ala de papallona, paisatge domèstic embastat amb agulles de cap i cinta magnètica. Fragments de mirall, trossos de nit. Restes de somni escampades al llit.

"Viva Cataluña independiente!"

Quin enrenou amb el darrer convidat de l'Albert Om, el Gerard Quintana, cantant dels Sopa de Cabra. Els seus fills, pel que sembla, són castellanoparlants i venint d'algú que, com comentava l'entrevistador, és una "estrella del rock català" això sobta una mica. Però com el Gerard diu molt bé "és la realitat d'Eivissa", lloc en el qual van a l'escola els seus fills. En Gerard també és - tal i com ha afirmat en els seus darrers concerts- un ferm defensor de la independència de Catalunya respecte d'Espanya. Ara bé, em fa l’efecte que gran part del motor independentista català, a més de l’economia, el mou un sentiment de nació que implica, en més o menys mesura, la llengua. No hi fa res que els fills del Gerard parlin castellà però estic convençut que, de grans, se sentiran més espanyols que altra cosa. No deixa de tenir un punt de contradicció que el pare demani la independència de Catalunya quan els fills segurament no ho faran mai. I crec que això és el que va sobtar més a tothom, perquè les qüestions nacionals són opinables, però pel que fa a la biologia tothom té clar que el futur és dels fills.

PRIMFILATOR 2000

Jo era dels que abans es preocupava per la salut del català. Em neguitejava cada cop que algú es menjava un pronom feble (“ja vaig”), feia un mal ús del verb tenir (“tinc que...”) o donar (“em dóna el sol”), per exemple. Fins que una veïna em va donar la solució: el “PRIMFILATOR 2000”. Sí, PRIMFILATOR 2000, un aparell únic en la seva categoria i que, gràcies a les seva mida reduïda, es pot dur discretament a sobre i a tot arreu. Mitjançant un sofisticat sistema d’ones PRIMFILATOR 2000 corregeix tot allò que en la parla del dia a dia ens sona massa normatiu, tant a l’hora de sentir-hi com –novetat!- a l’hora de parlar. Ja fa dies que el duc a sobre, des que vaig veure clar que tenia que comprar-me’l i, ni curt ni mandrós, en vaig adquirir un. El PRIMFILATOR 2000 té diferents nivells: el Nivell 1- Elimina pronoms febles, bàsicament. Nivell 2 - Elimina expressions corrents per calcs d’altres idiomes i, finalment, el Nivell 3, este último es fantástico y ya no tengo ningún problema al pedir un zumo de melocotón en un bar o, sencillamente, dar la hora a un transeúnte en esta bonita lengua que tanto queremos, que es el catalán.

Nostrum al dia

Realment, pel que fa la igualtat de gènere, encara hi ha molta feina a fer. Prenguem per exemple el cas de l’empresa de plats cuinats Nostrum, que té per eslògan “El menjar de la mare per emportar”. Fins aquí sembla correcte, però passem-lo al masculí: “Nostrum: el menjar del pare per emportar”. Ja grinyola més. I per què? Que potser no hi ha pares avui en dia que arreglen el dinar de la mainada? O fins i tot de la família sencera? És un eslògan força discriminatori. Una alternativa més acurada seria “Nostrum: el menjar de la mare o el pare per emportar”. Tot i que, el pare, entès com l’home o mascle que ha engendrat un o més fills -el mateix passa amb la paraula mare- deixa de banda totes les noves parelles actuals amb les quals hom ha refet la vida i que fan de pare però no ho són pas en el sentit biològic del terme, és a dir, que són el company/a del pare o la mare. L’eslògan, per acabar de polir-se, hauria de ser, doncs: “Nostrum: el menjar del pare, la mare, company o companya per emportar”. Ara bé, també és veritat que en aquests temps atabalats en què vivim és l’àvia qui acaba per cuinar molt dels àpats. I no podem oblidar tots aquells avis que, bé sigui perquè estan prejubilats i no saben on dar-la, bé sigui perquè senzillament els agrada remenar els fogons, també cuinen. Per tant, en rigor, l’anunci hauria de ser el següent: “Nostrum: el menjar de l’àvia, avi, pare, mare, company o companya per emportar”. Treballadors i treballadores de Nostrum, prenguin-ne nota, si us plau.

Cabines telefòniques

S’extingirà la darrera cabina de telèfon pública com es van extingir els dinosaures. Se l’endurà una grua-meteorit cap al no res i només en quedarà un rastre de plataforma de ciment. Andròmina del segle XX, parament de cables i vidres amb llista de telèfons de paper imprès, insereixi la moneda, parli gairebé amb el passat. Hi haurà fòssils de cabines? Traces calcificades de converses pretèrites, de paraules perdudes en cables de coure, lluny de les òrbites i els satèl·lits actuals. Once upon a time, fa molt i molt de temps, diran els llibres d’Història, hi havia cabines amb telèfons als carrers.

Bon dia, mandra (2ª part)

Algú ha acabat el rotlle de paper de WC i ha deixat el cartró nu a la guia que el suporta com si es tractés d’un rotlle invisible per a mals de ventre inexistents. Per altra banda, no cal anar a buscar el recanvi a cap armariet inaccessible, ni omplir cap instància de segells impossibles: es troba just al costat de la pica. Potser és que la cambra ha esdevingut momentàniament un palau amb un reietó assegut en tron de marbre, un eixerit amb la feina feta que espera dels seus súbdits un gest que ell no farà mai. Mentrestant, no puc evitar pensar que del cartró despullat de paper higiènic hi pengen l’egoisme i la desídia. O més senzillament: la mandra. Després encarregarem cares auditories externes per definir llocs i usuaris. Farem cursos i comprarem llibres de gestió d’empresa per saber el perfil i les motivacions del nostre personal.

ps: 3 anys després d'aquest escrit segueixo trobant tubs de cartró pelat en comptes de paper de WC. En tres anys la persona que no el canvia s'hauria pogut treure una diplomatura (pla antic) en "Canvi de paper higiènic". Fins i tot un màster en "Gestió de lavabos". Però no, no hi ha manera. Ai!

ps2: fins i tot els Rolling Stones canviaven el paper! *vegi's foto.