"¡Que no cunda el pánico!"

La manera com molts economistes, empresaris, polítics, etc. s’enfronten a la qüestió del canvi climàtic* em recorda aquella escena de Tiburón (Jaws en l’original) en què un biòleg expert informa que hi ha un enorme tauró blanc a la costa i que, de no capturar-lo, esperen un seguit de desgràcies a la població. Enmig de l’advertiment l’alcalde diu que d’acord, però que primer cal pensar en la temporada d’estiu, que aviat vindran un munt de banyistes disposats a gastar els seus diners a la ciutat i que tampoc cal que s’escampi el pànic. La pel·lícula -atenció, spolier!- acaba com el rosari de l'aurora. Espero que d’aquí uns anys ningú no ens miri amb la cara pàl·lida i ens deixi anar allò de “We’re gonna need a bigger boat” ("Necessitarem un vaixell més gran") perquè només en tenim un. 

* Si es vol es pot canviar per la paraula “Pensions”. El text funciona igual. 

Truc o tracte?

A vegades envejo una mica aquelles núvies vestides de blanc radiant que afirmen al sortir de l’església, exultants i amb ulls brillants d’enamorada: “És el dia més feliç de la meva vida!!”. Vull dir que m’agradaria estar feliçment emmarcat per un grapat de tòpics sense ser-ne conscient. Viure amb el pilot automàtic social, empassar-m’ho tot com les oques, no qüestionar convencions, ser una baula més de l’engranatge, comfortably numb. Però és divertit jugar a fer d’antropòleg, sociòleg (xxxx-òleg, en general). Sovint som nosaltres i la nostra circumstància, circumstància que sol venir donada per una bona colla de convencions acumulades al llarg dels anys. Però són immutables, aquestes convencions? Les podríem capgirar? Un cop vaig llegir que existeix una tribu els membres de la qual no tenen inconvenient en copular públicament però que es moren de vergonya si algú els veu menjar. Com és que en la nostra societat, per exemple, no costa res convidar algú a una calçotada però tothom ens miraria amb astorament si l’invitéssim a una sessió de sexe en grup? És possible que alguna festa de Halloween aquests dies acabi en una bacanal de panellets, moniatos i plaer carnal però em fa l’efecte que seran minoria. Trick or treat? Truc o tracte? Si vius en societat, una mica de les dues coses.

Go down rockin'

El cel és un color primari, llenç blau amb pinzellades blanques de bon matí. Quatre xiprers a tocar de la finestra, catenàries, badalls. Vagó de grills enxubats, caixes de música amb wi-fi, concert de Whatsapps. T’he deixat un disc damunt el coixí perquè te’l trobis en sortir de la dutxa i et faci de banda sonora a l’autopista. Decibels contra els embussos, les cançons noves d’un cantant que, com nosaltres, es fa vell. If I’m gonna go down, I’m gonna go down rockin’... digues que sí, Bryan, que hi ha peatges i revisors, però ja que hem de pagar un preu que almenys sigui fent una mica de soroll!

Pa amb Nocilla

“Quin sentit té TOT?”. Quines preguntes que em fas. Ens podríem cenyir a coses més concretes que ens allunyin del vertigen d’alguns interrogants: "Hauria de portar el cotxe al mecànic, a quina hora dius que passa el de la revisió del gas?”. “Quin sentit té tot?”. Això ja s’ho preguntaven fa uns quants milers d’anys. TOT, amb dues T com enormes talaiots de pedra, rituals atàvics a la vora del foc d’un grup de micos evolucionats que avancen fent tentines a la llum de la lluna. I després queda la O, que ves a saber què encercla: the universe is expanding, així, dit amb la veu metàl·lica de l’Stephen Hawking fa de mal acotar. Potser és millor pensar en una alfa i una omega, en un senyor barbut de mirada impertèrrita que et diu “Ego sum lux mundi”. Ella pronuncia millor que jo “Sartre” però no el llegeix. De fer-ho sabria que “l’home és una passió inútil”. El filòsof guenyo encara no estava per minúcies políticament correctes però diria que “la dona també”. “Quin sentit té tot?” Sempre més preguntes que respostes, no arribarem a encalçar-nos mai. Pa amb Nocilla per berenar i el plaer de llepar el ganivet amb les restes de la xocolata cremosa i dolça. Tot plegat potser només és això.

Perdent el món de vista

La socialització corporativa, assumir el tarannà d’una organització (política, econòmica, etc.) i vincular els seus objectius amb els propis –segons defineixen els manuals de psicologia- em fa l’efecte que a vegades duu a comportaments sectaris i deixa poc espai per a una visió més àmplia de la realitat. A llarg termini es pot acabar com el boig que va en direcció contrària per l’autopista i se sorprèn del nombre de sonats que té al davant.

Lliçons d'economia

El Papa Francesc i en Xavier Sala-i-Martín tenen en comú dues coses: els dos duen una vestimenta peculiar i opinen sobre l'estat de l'economia actual. Però quin dels dos ha dit això darrerament? “Denuncio la invisible tirania dels mercats” i “Cal tornar l’economia al servei de les persones”. Sí, només d'imaginar el professor d'economia, catedràtic de la Columbia University, acusant els mercats de tirans fa que ens regirem incòmodes a la cadira. Potser als plans d'economia actuals hi convindria treure alguna assignatura redundant i afegir-ne alguna de catequesi. Vull dir que potser ja va essent hora de posar al dia l'eslògan que ens repetien a la UAB: "L’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu" i que, vist amb la perspectiva dels anys, caldria matisar. El podríem deixar així: "Hi ha un col·lectiu d'egoistes que convindria que agafessin la porta", el mateix però una mica girat. Ep, és un suggeriment que faig com a modest ex-alumne de la Facultat de CC. Econòmiques de la UAB. A més, que mai no m'he sentit còmode amb les americanes fúcsia.

 

Lleugerament desenfocats

Llegeixo “La gent que sempre queda bé a les fotos no és de fiar”. El pardal blau de Twitter és un poti-poti on hi cap de tot, un abocador d’idees sense filtre divertit i curiós. És veritat: algun cop ens han enxampat amb els ulls tancats o fent una ganyota: no som màquines. Massa postura assajada, “mi lado bueno es el izquierdo”, “espera’t un moment”, impliquen artifici, vanitat i càlcul. No passa res si algun cop sortim borrosos a la fotografia. A mi també em neguitegen aquells que –aparentment- sembla que ho endevinin tot a la primera pel que fa a feines, relacions, etc. Deu anar a tarannàs, però sempre m’han semblat molt més interessants les persones que estan fetes de segones oportunitats.