ZX Spectrum

Galaxians, Invaders, cyan, yellow, magenta. Tape loading error. Caps shift, Caps lock, Jet Pac, Pssst!, Attic Attack. 10 FOR N= 0 TO 7, GO TO, GO SUB. Amstrad, Commodore, ZX Spectrum. Hi va haver un temps en què amb 48 K. ho fèiem tot.

Aquí teniu un simulador en línia.

Cadaqués

Cadaqués, atzucac blaumarí. Pròleg i epíleg, llibre de sal, novel·la pal mestre, botafora i botaló. Fanalets on el temps hi crema petit, una guitarra recolzada en una cadira, fum i notes blaves. Flors seques, buguenvíl·lies i atzavares. Llambordes humides, parets de pissarra: la llum de la lluna ormeja les barques. Somriures vela mitjana, fars que ens guien de dia, cala fredosa, crancs, mol·luscs, escuma marina, dies lleugers, batent d’onada. Sense horitzó, mar i cel es confonen: un vaixell enfila cap al sol, un núvol reposa al damunt de la nostra taula. Fotografies a la memòria, polaroids fixades sense ordre, deu megapíxels de cap de setmana amb gust de ginesta, garbí i tramuntana.

Billie Holiday

Mamá y papá eran un par de críos cuando se casaron. El tenía dieciocho años, ella dieciséis y yo tres.

Així comença Lady sings the blues. Memorias

Balles?

Aquesta nit els tigres són gats mudats que passegen per La Rambla. Amunt i avall, vestits amb ratlles...tigers know their stripes. Saben prou de què va el joc...tigers know their game. Sempre tan ocupats tot pensant que la gent ens mira. La gent ens mira? No. Avui ningú no ens estudia, ningú no ens jutja...there is no BBC crew waiting for you to screw. Anem doncs a ballar...come on do your little dance. És tot el que ens cal avui...come on do your little dance. Perquè fins els cotxes mal aparcats fan coreografies i una estranya poesia, la gent que va passant. Sents la música pels carrers? A weird poetry in people walking by...perquè aquesta nit els tigres són gats mudats que passegen per La Rambla i fins et cedeixen el pas...

...So come on and do your little dance, do your little dance for me, there’s everything you need to do, a little dance for me!...

Postals

Passejo pel centre del poble. Al mig del que era la plaça, un edifici enorme. Em falta perspectiva, la baluerna m’embafa. Segurament feia falta però jo me’n sento fora. Enyoro una mirada més ampla i clara. El campanar al fons, la Mola darrere. Res més, una postal amb personalitat, lluny d’aquest Guggenheim estrafet. Si en la música el silenci compta, en arquitectura no construir també hauria de ser un valor.

L'efecte llagosta

…després hi ha aquella deliciosa seqüència d’Annie Hall en què Woody Allen i la seva parella intenten bullir unes llagostes en una olla de grans dimensions. Les pobres bestioles, en veure’s escaldades, salten foc enllà, cap al terra, rere la nevera, sota la taula...i tot plegat esdevé una persecució de crustacis, cops d’escombra i rialles. Uns mesos més tard, i ja amb una nova parella, Woody Allen intenta repetir l’escena, i allò que llavors va ser tan divertit esdevé forçat i un punt absurd. I és que, sense saber-ne ben bé el motius, amb determinades persones s’estableixen unes complicitats que amb d’altres no es donen ni que ho especifiqui el guió! És el que aquí al Cafè en diem, en homenatge al lúcid director, l”efecte llagosta”.

Girona

De vegades n’hi prou amb un gest per fer-se un baluard on resguardar-se. Només amb una mirada, potser. D’altres, és fet d’atzavara i sol de mitja tarda o de llum de dissabte al matí, de pedres plenes d’anys, de faigs i salzes, d’heura i carrers antics, de riu, de pont, de llum de fanal que llisca per les teulades, de vidre entelat i de nit...i fa gust de creppe i cervesa amarga, ametlla ensucrada i cafè amb llet de bon matí...