Arriba el dia en què les vacances se’n van de vacances i torna el temps dels bons propòsits. I és que, si bé d’adults ens regim per l’any que neix amb les dotze campanades, l’infant que duem a dins encara es deixa portar per l’horari escolar. Prou que ho saben les editorials, que cada any llencen al carrer per aquestes dates un ventall ben ampli de col·leccions i, d’aquesta manera, abasten tots aquells que han fet la prometença d’iniciar un nou curs vital en retornar de les vacances. És el moment de reprendre els idiomes que tenim mig rovellats, sobretot després dels nostres infructuosos intents d’aconseguir que els nadius d’aquell poblet ens indiquessin correctament on queia la propera benzinera o, senzillament, fer nous amics en una llengua estrangera. És l’hora de fer cultura més enllà dels viatges, de comprar llibres, pel·lícules, aprendre a pintar a l’oli, d’omplir l’esperit....i rebaixar la panxa: els excessos de l’estiu ens passen factura i abunden les ofertes dels gimnasos, la propaganda d’aparells miraculosos que ens convertiran en models esculturals només en tres setmanes i gairebé sense esforç. Ara és el moment de començar tot allò que la resta de l’any deixem per a més endavant, de fer el propòsit, almenys. I, de nou, enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gestos, les mateixes estacions de tren i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons,
e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts de l’esmorzar, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els estàvem enyorant.
N’hi ha de curts i de llargs, a la galta, al front, als llavis, d’amistat, fraternals, maternals, de Judes, de secs o d’humits, maldestres, experts i fins i tot de professional. Amb gust de clor i amb gust de mar, de més dolços i de més salats, urgents o sense pressa, de benvinguda o de comiat. El vertigen del primer, la tristesa del darrer. Geografia del temps, mapa de records. Petons
Arriba el dia en què les vacances se’n van de vacances i torna el temps dels bons propòsits. I és que, si bé d’adults ens regim per l’any que neix amb les dotze campanades, l’infant que duem a dins encara es deixa portar per l’horari escolar. Prou que ho saben les editorials, que cada any llencen al carrer per aquestes dates un ventall ben ampli de col·leccions i, d’aquesta manera, abasten tots aquells que han fet la prometença d’iniciar un nou curs vital en retornar de les vacances. És el moment de reprendre els idiomes que tenim mig rovellats, sobretot després dels nostres infructuosos intents d’aconseguir que els nadius d’aquell poblet ens indiquessin correctament on queia la propera benzinera o, senzillament, fer nous amics en una llengua estrangera. És l’hora de fer cultura més enllà dels viatges, de comprar llibres, pel·lícules, aprendre a pintar a l’oli, d’omplir l’esperit....i rebaixar la panxa: els excessos de l’estiu ens passen factura i abunden les ofertes dels gimnasos, la propaganda d’aparells miraculosos que ens convertiran en models esculturals només en tres setmanes i gairebé sense esforç. Ara és el moment de començar tot allò que la resta de l’any deixem per a més endavant, de fer el propòsit, almenys. I, de nou, enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gestos, les mateixes estacions de tren i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons, e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts de l’esmorzar, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els estàvem enyorant. 
Els traductors automàtics van molt bé per sortir del pas però, a vegades, ens poden donar resultats delirants. Al Cafè, per exemple, encara no ens hem recuperat de l’ensurt que vam patir en veure una pàgina web que ens instava a anar a un enllaç determinat amb un sorprenent “marmitó aquí” (pinche aquí), una traducció potser massa literal del típic “pinche de cocina” castellà. Per no parlar d’aquell “rigorós” estudi laboral en què es parlava dels “micos de treball” (monos de trabajo) o, senzillament, dels “temes arracades” (temas pendientes). I és que sovint, amb això de les traduccions automàtiques, hay para alquilar sillas (sic)... 
