English patient

Vaig i vinc per la simetria del teu nom i intento imaginar un paisatge diferent d’aquest joc de miralls que es reflecteixen mútuament en un horitzó sense fi. Però només arribo a esbossar un The End de cinema mut i fosa en negre enmig d’un pati de butaques on no hi som ni tu ni jo. I que sí, que sí, que fa temps hi hagué aigua i palmeres, però ara només resta un grapat de siluetes dibuixades que neden en la pedra del desert.

The apple doesn't fall far from the tree

Cuanto más mayor te haces, más posibilidades tienes de parecerte a tu madre*.

Perdoneu, però algú ho ha havia de dir.

*Trobat a Cuéntalo tú, que tienes más gracia.

Ken Follet: un final massa obert?

L'edició catalana de l'últim llibre de Ken Follet ha estat publicada sense els dos darrers capítols. Això ha de ser, per força, una metàfora de...*

* s'accepten suggeriments.

** Fotografia: solució proposada al Cafè per als llibres ja editats amb l'errada.

Sentit i direcció

A vegades també és important saber cap a on NO vols anar.

Petons

N’hi ha de curts i de llargs, a la galta, al front, als llavis, d’amistat, fraternals, maternals, de Judes, de secs o d’humits, maldestres, experts i fins i tot de professional. Amb gust de clor i amb gust de mar, de més dolços i de més salats, urgents o sense pressa, de benvinguda o de comiat. El vertigen del primer, la tristesa del darrer. Geografia del temps, mapa de records. Petons

When the world is running down you make the best of what's still around

Si et toquen llimones...aprèn a fer llimonada*.

*Dita americana que fa referència a saber treure el millor de cada adversitat.

De tornada

Arriba el dia en què les vacances se’n van de vacances i torna el temps dels bons propòsits. I és que, si bé d’adults ens regim per l’any que neix amb les dotze campanades, l’infant que duem a dins encara es deixa portar per l’horari escolar. Prou que ho saben les editorials, que cada any llencen al carrer per aquestes dates un ventall ben ampli de col·leccions i, d’aquesta manera, abasten tots aquells que han fet la prometença d’iniciar un nou curs vital en retornar de les vacances. És el moment de reprendre els idiomes que tenim mig rovellats, sobretot després dels nostres infructuosos intents d’aconseguir que els nadius d’aquell poblet ens indiquessin correctament on queia la propera benzinera o, senzillament, fer nous amics en una llengua estrangera. És l’hora de fer cultura més enllà dels viatges, de comprar llibres, pel·lícules, aprendre a pintar a l’oli, d’omplir l’esperit....i rebaixar la panxa: els excessos de l’estiu ens passen factura i abunden les ofertes dels gimnasos, la propaganda d’aparells miraculosos que ens convertiran en models esculturals només en tres setmanes i gairebé sense esforç. Ara és el moment de començar tot allò que la resta de l’any deixem per a més endavant, de fer el propòsit, almenys. I, de nou, enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gestos, les mateixes estacions de tren i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons, e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts de l’esmorzar, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els estàvem enyorant.