Grapadores

-Hola...- saluda mentre entra al despatx amb una carpeta ben curulla de fulls- et porto els informes que m’has demanat, els del 2009 i els del...òndia!
-Què passa?
-La grapadora...- assenyala amb el dit.
-Què li passa a la grapadora?
-No tens por? – pregunta una mica neguitós.
-Por de què?- diu el company, cada cop més estranyat.
-Oh...- respon- les nostres perquè són manses i ja vénen domades de fàbrica...
-Ah...- fa l'altre, bo i aixecant la cella esquerra – no ho sabia...
-...però un amic em va explicar que, a un amic seu, la grapadora (que per un error de comanda es veu que era silvestre), en una badada, li va grapar la corbata a la taula del despatx. I en l’estona que va trigar a reaccionar després de l’ensurt, li va grapar també els punys de la camisa, deixant-lo tot immobilitzat. La resta, ja te la pots imaginar...- afegeix amb aire greu.
-Carai...
-Sí, noi...bé, et deixo. Si vols alguna cosa més seré al primer pis, al despatx del Garcia. Vinga...adéu...
-Està com un llum de ganxo...- pensa. Es queda quiet un instant. Mira la grapadora de reüll. D’una revolada, l’agafa, obre l’últim calaix de la taula (ziiiip), la fica a dins (cloc!) i la tanca amb la clau (clac!)...- com un llum...- afegeix.

Com una pluja en si bemoll

Tot el dia que sonen. Els primers compassos de Clair de Lune dins el meu cap. Davallen les notes amb un dring de cristall, com si algú les deixés anar per una escala de cargol. I en arribar al terra – un tauler d’escacs tot fet de marbre- s’escampen arreu com una pluja en si bemoll que tot ho amara. El curiós del cas és que jo avui em sentia més Rolling Stones que no pas compositor noucentista – em sap greu, Claude. L’escampall fa estona que dura i les notes, ja immòbils, semblen confits. Un oasi, un paisatge impressionista de pinzellades lleugeres, un miratge blau en què fa bo capbussar-s’hi al vespre. Un redós amable on fins el temps, assedegat, s’hi atura a beure uns instants.

Sense milles ni armadura

Aprendre el tempo dels cossos entre batecs de temps. El lent transcórrer de les hores, jocs de mesures, espais sense vèrtexs ni caires. Vertigen, miralls, poms de maragdes, pistes d’aterratge per a globus Montgolfier, 99 red balloons, te verd amb aroma de poma, coca de sucre colrada a foc lent. Inventa’m una altra tarda blava de diumenge amb gotes d’anís. Parla’m en codi binari, digues, senzillament, “tu i jo”. I deixem el fora de joc en fora de joc.

Sàpiens

A fora cauen volves de neu, petits cristalls d’aigua glaçada. A casa, però, hi fa calor: la febre m’ha fet apujar força el termostat i els vidres estan ben enllorats pel baf. Recolzat al marc de la finestra, quan me’n vaig hi descobreixo, sorprès, l’empremta de la meva mà. A la taula del menjador hi tinc el llibre “Sàpiens” de l’Eudald Carbonell. Homo Sàpiens, és clar. És estrany, després de tant anys d’evolució, descobrir-se en aquest gest atàvic, reconèixer-se en els mateixos instints que ens defineixen des de fa gairebé 150.000 anys. La meva mà, de sobte, com una fotografia feta de petites gotes de vapor d’aigua que em diuen qui sóc, la imatge de la meva identitat: Sàpiens. La sorpresa de redescobrir allò que per costum donem per fet i que, ben mirat, és d’allò més extraordinari: l’Homo Sàpiens és l’únic animal que té plena consciència d’ell mateix, de la seva existència i de la seva relació amb el món que l’envolta. Fa 150.000 anys, un homínid, gairebé un primat, va entrar en una caverna humida i va encendre un foc per escalfar-se, per protegir-se del fred i els animals depredadors, per rostir-hi un tros de carn, segurament. De sobte, sota el sostre de la caverna, protegit de tot, amb la gana satisfeta i esperonat per la seva pròpia ombra projectada pel foc a la paret, algú va imaginar. Algú va pensar en d’altres móns, alhora, però, que prenia plena consciència del seu. D’homínid a dona i home algú va dir: “sóc jo, ara i aquí”, i tot recolzant la seva mà a la paret de la cova hi va deixar la seva empremta. La mateixa empremta que, 150.000 anys més tard, resta al baf de la finestra de casa meva. Petites gotes de vapor d’aigua que em diuen –ens diuen- “sóc jo, ara i aquí”. Sàpiens.

La lluna i jo

Al final m’hauré de fer una lluna a mida. De cartró pedra i en blanc i negre com a les antigues pel·lícules de Georges Mèlies. I col·locar cràters a cada fotograma, una mica a l’atzar. Una lluna bastida amb filferros i vestida amb llençols blancs. Una lluna una mica Ikea, senzilla però aparent, amb quarts minvants sota comanda, quarts creixents prêt-à-porter. Una lluna efecte òptic, que comenci i acabi a dins d’un telescopi, petit satèl·lit a tocar de la mà. La lluna en un cove, potser això és el que vull.

Fosc

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

Estel

Ara pensava que el vent que envola els estels és el mateix aquí que al Tibet (tot i que no t’ho podria assegurar), que potser el compta és saber descabdellar el fil que ens porta al nen que el mena, a l’infant que un dia vam ser.