El cas de la dona de fer feines que va robar un tren de rodalies de matinada

La notícia sembla un llibre d’aquests que es porten ara amb títols una mica absurds: “El cas de la dona de fer feines que va robar un tren de rodalies de matinada”. Només caldria il·lustrar la coberta amb un dibuix tipus Jordi Labanda i, au, a vendre. El fet, però, no té res a veure amb la literatura i ha passat als afores d’Estocolm: una dona de fer feines va robar un tren en acabar la jornada laboral i el va estavellar, per manca de perícia, en una casa amb cinc persones que en aquell moment hi dormien. Potser va passar com quan a casa ens van robar el Renault 14, que per un segon de deixar les claus posades i el cotxe desatès... però segurament més que parlar d'un robatori podríem dir que la dona va ser víctima d'un impuls romàntic: els trens sempre han tingut un punt “Orient Express” i qui és que no ha volgut agafar-ne un per anar a París o, senzillament, perdre’s rails enllà? La senyora, tipa de fregar, va decidir engegar a dida el fregall i, de passada, totes les metàfores. Pujar a la màquina i pensar “aquest tren no se m’escapa”.

Prínceps i princeses

Quan tenia tretze anys vaig programar un joc d’ordinador. Als anys 80, 48K eren una carretada de bytes i ben aprofitats semblava que donaven per a molt. El joc en qüestió es basava en una torre de castell medieval on, a cada jugada, hi apareixia una princesa en un balcó que frissava per trobar-se amb el seu amant. El príncep blau havia d’arribar a la pubilla gràcies a un coet propulsor -gentilesa del mag del castell- que s’alimentava tot fent anar el “joystick” a dreta i esquerra com si fos una dinamo. La dificultat es trobava en que, a cada partida, el balcó apareixia a una alçada diferent seguint un criteri aleatori. A vegades el príncep feia curt, a vegades es passava. De tant en tant l’encertava i els dos hereus apareixien plegats envoltats d’un grapat de cors vermells que s’enfilaven pantalla amunt. Ara, vist amb la perspectiva del temps, se m’acuden dues coses: la primera és que programar tot allò sense haver assistit a cap curs tenia força mèrit. La segona és que, efectivament, en les coses de l’amor a vegades costa trobar la mida justa.

Faves comptades

No sé com deu ser a d’altres universitats, però els meus estudis a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UAB em van semblar com algunes noies de Sabadell: massa buits i pretensiosos. Ciència? Va, home, va…mètode a tot estirar. Massa ràtio, anàlisi freda de números, poca visió històrica, d’on venim i cap a on anem. Tot plegat amanit amb un grapat de professors desmotivats per un sistema que valora qualsevol cosa (recerca, publicacions...) abans que l’ensenyament. La comptabilitat a l’FP, si us plau. I la llicenciatura que comenci on precisament ara acaba. Menys radiografies de faves comptades i més moral.

Tot esperant la neu

 

A ciutat no, perquè el brogit dels cotxes ho impedeix, però el millor de la neu és el silenci. Quan d’un cel gris cau un llençol blanc que tapa el soroll com si fos negra nit amb flocs de decibels emmudits i no es pot sentir altra cosa que els propis pensaments. Anar a esquiar moltes vegades és, com pujar a buscar a bolets, només una excusa per sortir a escoltar les pedres o el vent. La neu com un pentagrama blanc on s’hi escriuran tots els sons quan es comenci a fondre. Mentrestant, flocs de silenci.

Amb lletra de metge

Expliquen que en una visita, un doctor renyava el genial humorista Joan Capri: 

- Vostè sempre se'n fum dels metges i quan arribi l'hora cap el voldrà visitar... 

- Ah! Això serà el que em salvarà!- diuen que va exclamar el còmic. 

I és que hi ha metges que fa l'efecte que recepten pastilles amb la mateixa convicció que alguns informàtics et diuen allò de "Has provat de sortir i tornar a entrar?".

Catalònia, ens McDonalitzen

Suposo que per això darrerament els seus venedors tenien un aire una mica fatigat: sabien, com se sol dir a Girona, que la crisi feia estona que “els falconava la llebre”, que traduït al català d’aquí vol dir “nos quedan tres telediarios”. I, efectivament, ens hem assabentat que la llibreria Catalònia tanca. És una llàstima perquè suposo que com jo molta gent se l’havia fet una mica seva –com fem amb tots els llocs que ens agraden- i ja li sabíem tots els racons: pujar les escales i trobar-se amb els volums d’història; a l’esquerra, el llibres de filosofia; més endavant, els de periodisme. En tombar, els d’història de l’art i després els de música. Sortir-ne sense cap compra era tot un repte. Ara es confirma que l’espai que ocupa la llibreria esdevindrà una hamburgueseria. Ens McDonalitzen i aquesta vegada literalment. Quan la franquícia americana ja s’hi hagi instal·lat no descarto fer com en Paul Giamatti a Sideways (Entre copas) però en comptes del meu millor vi portar-hi el Quadern gris de Josep Pla i, en acabat, fer-hi un rotet a la salut de qui hagi permès bescanviar un espai amb caràcter com la Catalònia per un grapat de carn picada globalitzada i ketchup. Burp...

Músic pagat...

Sovint ens pensem que fent la farina plana a algú obtindrem alguna mostra de gratitud. I normalment és així. Però posar les coses fàcils a vegades fa que els més justos de mirallets es creixin, que es pensin que ja tot és bufar i fer ampolles quan la realitat és que caminen per una catifa vermella teixida a força de paciència aliena. Ja ho diu l’adagi: “Músic pagat no fa bon so”.