Primavera exiliada

De la mateixa manera que en les fotografies les postes i les sortides de sol acostumen a ser intercanviables, també ho eren la tardor i la primavera. Tant l’una com l’altra gaudien de la mesura justa, com un equilibrista entre el rigor del fred de l’hivern i l’aclaparadora xafogor de l’estiu. Ara que les estacions tenen la brúixola una mica desorientada i els ametllers han perdut el nord, la primavera comença a ser un bé escàs. Tot just començada ja apunta maneres d’estiu. Res de mitges tintes! Jubilem les rebeques i les fresques jaquetes de lli! Els turistes, àvids de sol, ja deambulen per la ciutat amb sandàlies i samarretes de tirants i llueixen un bronzejat urgent de terrassa de bar i platja recent estrenada. La primavera passa sense fer soroll, sigil•losa i cada cop més breu. D’estació en estació, aquest espai de temps se’m fa cada cop més curt, i imagino la meva primavera exiliada, entre l’equinocci i el solstici d’algun planeta llunyà.