Mediocres

adj. De qualitat mitjana. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. Gent mediocre. Ben mirat, tothom ho és, de mediocre. La història de la humanitat va plena de grans pintors, científics, cantants, etc. amb una vida sentimental d’allò més deplorable. Autèntics genis en un àmbit determinat poden actuar com pàrvuls en d’altres. La mitjana, en termes de qualitat, ens porta sempre a la mediocritat. No hi ha res a fer. Som així: brillants, a vegades; a voltes, d’allò més mesquins. I això els que han tingut o tenen la sort d’excel•lir en alguna faceta de la seva personalitat perquè “nostrusenyor” o la genètica els ha proveït amb algun do. Ara bé, la majoria dels mortals – és una d’aquelles coses que fan de mal dir i, sobretot, de mal escoltar- ens movem enmig d’una grisor total. Som ab-so-lu-ta-ment mediocres. La mediocritat, a vegades, quan coincideix amb determinats tarannàs, en individus amb una personalitat fada i deixatada, fa goig de veure. És tota una lliçó de vida contemplar com s’esllangueixen pels anys, immersos en un badall perpetu. La insuportable lleugeresa de l’ésser? Res, home! Qui dia passa, any empeny...i anar-hi anant! Després hi ha el mediocre amb ínfules, que es vesteix amb oripells de cartró pedra: l’expert en ser expert, ungit per títols universitaris, màsters i doctorats; l’artista mediocre que, a força de premis de dubtosa procedència i pressupost, obté cert ressò; el polític barrut aferrat al sou i la cadira in aeternum. Persones abduïdes pel personatge o, en el millor dels casos, conscients que han fet de la farsa el seu mode de vida. Mediocres, al capdavall, d’una grisor i una tristesa infinites.