El mag explicava el que és evident: que a vegades mirem sense veure-hi. N'hi ha prou en fer que la vista es fixi en un punt; la mà, per exemple. No se'n saben els motius però, si es fa un gest corbat, la mirada el segueix a cada moment; en canvi, si el moviment és recte, la mirada es fixa en el punt de partida i el d'arribada. D'un extrem a l'altre, el buit, un parèntesi que l'il·lusionista aprofita per fer desaparèixer carteres, joies i rellotges. La màgia és a tot arreu, només cal una excusa més o menys inversemblant, i potser és de mag mediocre explicar els trucs per endavant però qualsevol dia, enmig d'un munt d'explicacions tècniques, entre Canon i Nikon, entre "focus" i "velocitat d'obturació", et robaré un somriure. D'un punt a l'altre, quan no prestis atenció. Clic.
3 comentaris:
Mira, estic somrient. Clic :)
Per a truc al·lucinant el que ens permet congelar l'instant, desar-ne una representació i recuperar-la quan volguem.
Un somriure sempre és màgic!
;)
Publica un comentari a l'entrada