Encara

A aquestes alçades ja hauríem de saber què fa tensar la pell als violins (o almenys què tensa l’arc dels violoncels) o perquè els geranis no són un color primari. Hauríem de saber cada quan muda la pell el sol i perquè aquest cel, el nostre, encara fa gust de clor. Hauríem d’haver desxifrat ja el llenguatge de les barques, el mecanisme de la lluna plena, l’aquarel.la amb què es pinten els capvespres d’agost o a quina temperatura es fon el Somni. Hauríem de saber perquè els dits són dits i les arrels són arrels i no confondre’ls més d’aquesta manera ni barrejar-los amb el temps, aquest temps que, com el del tango, no passa. I, sobretot, hauríem de saber perquè no hi ha pou ni memòria i perquè, encara ara, som al principi de nosaltres. Ho hauríem de saber, no trobes?