Com una pluja en si bemoll

Tot el dia que sonen. Els primers compassos de Clair de Lune dins el meu cap. Davallen les notes amb un dring de cristall, com si algú les deixés anar per una escala de cargol. I en arribar al terra – un tauler d’escacs tot fet de marbre- s’escampen arreu com una pluja en si bemoll que tot ho amara. El curiós del cas és que jo avui em sentia més Rolling Stones que no pas compositor noucentista – em sap greu, Claude. L’escampall fa estona que dura i les notes, ja immòbils, semblen confits. Un oasi, un paisatge impressionista de pinzellades lleugeres, un miratge blau en què fa bo capbussar-s’hi al vespre. Un redós amable on fins el temps, assedegat, s’hi atura a beure uns instants.