Cau la pluja d’ahir per amarar tots els records de demà. Embornals de memòria, l’aigua del temps que fuig dies enllà. Bassals, tolls de dèries, desigs arbrats que creixen als racons, al capciró dels dits, a la comissura dels llavis. Un feix de llum travessa l’espai i els vitralls del pensament i la pols esdevé un oceà d’estels, una nebulosa multicolor que es dispersa suau a la teva mà. Darrerament cal un mapa per saber interpretar tots els colors del blau, les isòbares del somni. Però m’és igual.
2 comentaris:
Graaaaaan escrit! En prosa però molt poètic! No m'arrepanteixo gens de seguir aquest blog!
Blau com el mar, innocent el qui miri i no sàpiga nadar.
Publica un comentari a l'entrada