A fora cauen volves de neu, petits cristalls d’aigua glaçada. A casa, però, hi fa calor: la febre m’ha fet apujar força el termostat i els vidres estan ben enllorats pel baf. Recolzat al marc de la finestra, quan me’n vaig hi descobreixo, sorprès, l’empremta de la meva mà. A la taula del menjador hi tinc el llibre “Sàpiens” de l’Eudald Carbonell. Homo Sàpiens, és clar. És estrany, després de tant anys d’evolució, descobrir-se en aquest gest atàvic, reconèixer-se en els mateixos instints que ens defineixen des de fa gairebé 150.000 anys. La meva mà, de sobte, com una fotografia feta de petites gotes de vapor d’aigua que em diuen qui sóc, la imatge de la meva identitat: Sàpiens. La sorpresa de redescobrir allò que per costum donem per fet i que, ben mirat, és d’allò més extraordinari: l’Homo Sàpiens és l’únic animal que té plena consciència d’ell mateix, de la seva existència i de la seva relació amb el món que l’envolta. Fa 150.000 anys, un homínid, gairebé un primat, va entrar en una caverna humida i va encendre un foc per escalfar-se, per protegir-se del fred i els animals depredadors, per rostir-hi un tros de carn, segurament. De sobte, sota el sostre de la caverna, protegit de tot, amb la gana satisfeta i esperonat per la seva pròpia ombra projectada pel foc a la paret, algú va imaginar. Algú va pensar en d’altres móns, alhora, però, que prenia plena consciència del seu. D’homínid a dona i home algú va dir: “sóc jo, ara i aquí”, i tot recolzant la seva mà a la paret de la cova hi va deixar la seva empremta. La mateixa empremta que, 150.000 anys més tard, resta al baf de la finestra de casa meva. Petites gotes de vapor d’aigua que em diuen –ens diuen- “sóc jo, ara i aquí”. Sàpiens.27/3/11
Sàpiens
A fora cauen volves de neu, petits cristalls d’aigua glaçada. A casa, però, hi fa calor: la febre m’ha fet apujar força el termostat i els vidres estan ben enllorats pel baf. Recolzat al marc de la finestra, quan me’n vaig hi descobreixo, sorprès, l’empremta de la meva mà. A la taula del menjador hi tinc el llibre “Sàpiens” de l’Eudald Carbonell. Homo Sàpiens, és clar. És estrany, després de tant anys d’evolució, descobrir-se en aquest gest atàvic, reconèixer-se en els mateixos instints que ens defineixen des de fa gairebé 150.000 anys. La meva mà, de sobte, com una fotografia feta de petites gotes de vapor d’aigua que em diuen qui sóc, la imatge de la meva identitat: Sàpiens. La sorpresa de redescobrir allò que per costum donem per fet i que, ben mirat, és d’allò més extraordinari: l’Homo Sàpiens és l’únic animal que té plena consciència d’ell mateix, de la seva existència i de la seva relació amb el món que l’envolta. Fa 150.000 anys, un homínid, gairebé un primat, va entrar en una caverna humida i va encendre un foc per escalfar-se, per protegir-se del fred i els animals depredadors, per rostir-hi un tros de carn, segurament. De sobte, sota el sostre de la caverna, protegit de tot, amb la gana satisfeta i esperonat per la seva pròpia ombra projectada pel foc a la paret, algú va imaginar. Algú va pensar en d’altres móns, alhora, però, que prenia plena consciència del seu. D’homínid a dona i home algú va dir: “sóc jo, ara i aquí”, i tot recolzant la seva mà a la paret de la cova hi va deixar la seva empremta. La mateixa empremta que, 150.000 anys més tard, resta al baf de la finestra de casa meva. Petites gotes de vapor d’aigua que em diuen –ens diuen- “sóc jo, ara i aquí”. Sàpiens.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
un petit error (que m'afecta): no és un llibre d'Eudald Carbonell, és un recull de trobades de'n Josep Corbella amb Robert Sala, Eudald Carbonell i Salvador Moyà!
el post, molt bo!
Ups, això em passa per generalitzar! És veritat, tens raó.
ps: i en què t'afecta? Que hi vas col·laborar?
de retruc. el meu pare hi va col·laborar. ara potser sembla que m'hagi afectat i tampoc és això! haha
una observació perquè m' ha sorprès trobar-me'l aquí.
el post m'ha agradat molt!
També m'ha agradat molt, el post. Una cosa tan important però, que de tan òbvia, oblidam sempre.
Jo volia frivolitzar perquè em cans de dir-te sempre el molt que m'agraden els teus textos...allá voy: sort que ens has contat la teva auto-troballa de sàpiens i no d'erectus :) encara que això també seria interessant que ho contassis un dia ;)
Compte amb la febre, cuida't.
Gràcies, X.
Ui, l'homo erectus, Vida!! I és que la primavera l'homo (sapiens o no) altera!!
Hi ha australopitecus del segle XXI que acostumen a dir "sóc jo, ara i aquí" tocant el tam-tam amb la seva panxa, oi? ;)
anna g.
Text preciós. M'ha fet pensar: som sàpiens per una barreja de curiositat i avorriment. Quan aquest home va estar satisfet després d'haver menjat i dins la seva cova, ja no tenia res més a fer en aquell moment. No havia de mirar enfora, aleshores, va començar a mirar endins, i va començar a tenir consciència d'ell mateix.
La dona ja tenia consciència d'un jo perquè era mare, gestava una criatura dins seu, però mai va permetre que el seu jo anés per sobre del de la descendència: era la dona PATIENS. Fins que va deixar d'ésser mare i es va fer guerrera, monja o dona treballadora. Sàpiens i patiens (no sé si aquesta llatinada és bona, però s'entén, oi?)
Publica un comentari a l'entrada