El paraigües, capgirat per un cop de vent, desmanegat i trencat, fa l’efecte de ser un estrany aràcnid, un artròpode de barnilles metàl·liques que, enfilat a la seva teranyina de tela fosca, m’amenaça amb el seu fibló esmolat en forma de mànec. I jo, en un gest inesperat, em deixo amarar de gotes de pluja sabates i camals. Xop fins als pensaments esdevinc gairebé un bassal. No se m’acut altra manera de guanyar un paraigües.
2 comentaris:
És curiós, m'agraden molt els paraigües, però poc la pluja :)
Aquesta foto és ben xula.
dons jo a l'inversa que a vida...molt la pluja i poc els paraigues
per gustos els colors..oi?
bona nit
Publica un comentari a l'entrada