Quan ja no ens quedin àvies.

Sempre li demanava el mateix: que m’expliqués coses de la guerra. De “la guerra”, perquè llavors els diaris encara eren massa lluny i de guerra, per a mi, només n’hi havia hagut una: la seva. De mica en mica anava desgranant la vida de llavors i tot, de tan irreal, semblava pertànyer a una pel·lícula. Poc a poc, però, vaig adonar-me que aquells fotogrames no eren pas fets de cel·luloide, sinó de moments recordats que, malgrat els anys transcorreguts, semblaven ben vius. Records que es fonien en la penombra de la cambra, pels plecs de les cortines, que creixien per les parets projectats per la llum tènue i esgrogueïda d’una làmpada. A força de nits vaig arribar a copsar el que hi havia rere aquelles paraules, tot allò que és impossible de sentir només amb els llibres. Tanta, tanta misèria. Misèria física però, sobretot, misèria moral. De tan sòrdides i tristes, vaig acabar per demanar altres històries, anècdotes del poble, coses de la família, fets més amens. Però la Història, la que s’escriu amb majúscules, ja l’havia après; i no puc estar-me de pensar què succeirà quan ja no quedin àvies per explicar-la. Què succeirà quan, passats els anys, sigui només la seva paraula contra la nostra. I em fa l’efecte que una ombra fosca s’allargassa per les parets de casa, que alguna cosa tèrbola neix entre els plecs de les cortines una altra vegada...

* Un  text que ja té uns anys, però que convé recordar en temps d'homenatges a la División Azul. Textos antics perquè, malauradament, sembla que tornem enrere en molts aspectes.