Grècia

Fa vint anys Grècia era acròpolis, cariàtide, Partenó (i tots els seus frisos espoliats que són al British Museum). Sol i sal. Regatejar pels mercats, cançons a la plaça Sintagma, mar blau i espurnes de llum, les illes d’Hydra, Poros i Aegina, banys al costat d’un vaixell, cases blanques. Plats típics que ara ja coneixem però que llavors eren tota una novetat: souvlaki, tsatsiki, moussaka. Descobrir que “manta” es pronuncia igual que “peseta” i que “vale” vol dir “més” per perplexitat nostra i del cambrer que seguia abocant-ne més en una tassa ja a punt de vessar. També era Porta d’Adrià, estadi olímpic, l’acústica perfecta del teatre d’Epidaure o canvis de guàrdia amb soldats de vestimenta peculiar. Fotografies, postals, adreces noves, “ja ens trucarem, fins aviat”. Ara és tot això encara però també Tsipras, “paquets d’austeritat”, “reformes”, “zona euro”, “cimeres urgents” i un jubilat que plora al costat d’un caixer automàtic perquè només pot treure’n seixanta euros després d’esperar tot un matí. Fa vint anys el món era més amable o jo era més ignorant? Sigui com sigui m’agraden més els records d’abans.