Als països mediterranis, quan algú se'n surt per poc d'alguna circumstància, diem que s'ha salvat "pels pèls". L'expressió sembla provenir d'alta mar quan, a punt d'ofegar-se, els mariners eren salvats en recollir-los gràcies als pèls de la barba o de la seva cabellera. Als països anglosaxons, com a equivalent, diuen que se salven "per la campana" (saved by the bell). Com vam passar dels pèls a l'instrument idiòfon de percussió? Segons diuen, l'expressió anglesa té el seu origen en una campana que es posava a prop dels taüts, lligada amb una cinta a la mà del difunt, per si aquest reviscolava (s'han donat casos de reviscuts, algun de força famós que encara cueja). Si algú passava per allí i podia sentir el dring d'alerta, l'afortunat o afortunada se salvava -literalment- per la campana. És a dir, pels pèls.
1 comentari:
Coneixia la història de la campana, tot i que no la recordava. El que em fa gràcia és que, coneixent els precedents, fessin una sèrie d'humor adolescent amb aquest nom. L'origen de la frase és força macabre! Però efectiu, tot s'ha de dir...
Publica un comentari a l'entrada