Analògics?

Segons un estudi recent, les persones que més utilitzen la tecnologia digital són els protagonistes del retorn de costums i aparells que farien més per als nostres avis que no pas per a algú que viu al segle XXI. Són elles les que prefereixen tornar a deixar caure una agulla damunt els solcs d’un disc de vinil per escoltar música – diuen els experts que s’obté un so més càlid- en comptes d’escoltar-la en “streaming”, és a dir, per Internet. Així mateix, en lloc de fer comandes en línia per al rebost de casa, prefereixen anar al mercat de sempre i moure’s per les diverses parades entre troncs de lluç, caps de rap, tomàquets frescos o menuts de vedella tot intercanviant receptes amb els venedors i venedores. També torna, entre els més tecnificats, l’afició de fer mitja, teixir amb llana i agulles un jersei o una bufanda per al fred. Tot plegat pot semblar una curiositat sociològica, però el cert és que moltes vegades allò que al principi semblava una panacea a la llarga ens cansa. Massa zeros i uns ens embafen: la possibilitat de poder escoltar tota la música que es vulgui, per exemple, fa que es devaluï i preferim un objecte més limitat però a la vegada més tangible. Davant la liquiditat del món digital alguns usuaris enyoren poder tocar i triar el producte que consumiran, bé sigui música o un bon bistec. Poder dir al botiguer “Posa-me’n cinc”, “era més bon músic en els seus inicis” o “vols dir que no encongirà?”. Torna el món analògic amb la força de la fe dels conversos per a alguns que, de fet, ja no van viure en aquell món. Són aquests els que –entre poc i massa- han fet tornar l’entranyable cinta de casset. Als que ja tenim una edat ens faria molta mandra tornar-hi sense alternativa: haver de rebobinar, buscar la cançó o patir de nou l’ensurt de treure un garbuix embolicat del reproductor del cotxe. Segurament només enyorem aquella emoció que sentíem en entregar un recull musical a la persona que ens agradava, les nostres deu o quinze cançons preferides –no massa més, perquè no hi cabien- i dir-li, plens d’orgull: “Té, escolta aquestes cançons...”. Aquí sí que em sembla que la humil cinta de casset era imbatible respecte del món digital: un enllaç a una llista de cançons d’una pàgina web qualsevol resulta una prova d’amor força magra, però qui sap si les fletxes de Cupido ja no són analògiques. Vistos els avantatges de les noves tecnologies –creació d’estadístiques d’encert, possibilitat de fer seguiment per GPS, etc.- l’arquer rinxolat potser ja fa temps que també dispara sagetes digitals.