Viu i deixa viure

Un dia et mires la pell de les mans i t’adones que has envellit: aquesta és la part més física del procés. Però també ho constates en la teva mirada sobre les persones i coses, en la perspectiva que atorga la memòria. La sort –encara- de ser a mig camí vital et permet veure amb igual claredat tant joves engrescats que estrenen el món, com avis cansats que l’únic que esperen amb avidesa és la rutina. Més enllà de les xacres de l’edat, trobo que hi ha joves absolutament vells i gent gran del tot jove. Els primers em fatiguen només de veure’ls, els segons a vegades em fa l’efecte que repapiegen. Potser el més just és intentar adequar el temps biològic amb allò que el nostre cos i cap poden donar de si. Sempre m’han neguitejat els joves que en el seu moment, quan tenien tots els camins oberts, no van fer cap mena de provatura vital, que sembla que ho van encertar tot al primer intent, però també m’inquieten els vells rockers que surten a l’escenari havent firmat una pila de clàusules a favor de l’organitzador del concert en el cas que els agafi un atac sobtat de ciàtica. De totes maneres, sempre he tingut més simpatia pels segons perquè segurament viuen una segona joventut. Els joves vells, per contra, em fa l’efecte que no tenen ni la primera. Però allà cadascú amb el camí que ha triat i com de gastades vol les seves sabates. També és veritat que hi ha trajectes amb atzucacs imprevistos i soles que ja des de l’inici fan de mal portar, per això cada vegada gasto menys energies en judicis particulars –encara que a vegades no me’n pugui estar- i més, senzillament, en caminar. És a dir, opto per allò tan clàssic del “viu i deixa viure”.