El xàfec l’ha fet entrar al primer bar que ha trobat, just al xamfrà de l’edifici. S’asseu i demana un tallat i un entrepà mitjà –sopar un alvocat i un iogurt desnatat fa que als matins la panxa li rauqui més que un estany ple de granotes-. El local és ple de gent que riu, que s’explica el que va fer durant el cap de setmana, els plans per a les vacances. Res a veure amb el lloc que ell sovinteja, ple de treballadors i treballadores amb corbata o vestit jaqueta que dinen enganxats al telèfon, enllestint gestions tot sols. Els d’aquí duen els pantalons tacats de pintura resseca, amb logos a les samarretes: “Fusteria Martínez”, “Toldos del Vallés, SL. El dring de les ampolles de cervesa damunt la taula de marbre és l’únic fil musical que persisteix, lluny de la música esllanguida, versions suavitzades de clàssics pop i rock, els Rolling Stones sense sexe, The Cure sense neguits, que sona on va habitualment. Para l’orella: més enllà de la roba, en té prou amb fixar-se en quin idioma parlen, els accents -això ho va perfeccionar d'Erasmus a Londres-, les construccions de les frases, etc. per saber que entre la clientela hi ha pocs estudis superiors, que més aviat la parròquia és de “més màsters dona la vida”. Ell va ser dels que va créixer amb aquell anunci de la Generalitat del anys 80, amb aquella cançó de fons que els engrescava a clavar els colzes de valent: “Estudia les lliçons i de gran podràs parlar amb tot el món”. L’esforç i la meritocràcia al país dels eixerits, l'especulació i l’endoll generalitzat. De tot plegat ja en podien tirar un bon tros a l’olla, la mateixa on van a parar actualment la majoria de fulls de càlcul que omple per satisfer els seus clients habituals: ràtios, organigrames, balanços, etc. Per no parlar d’aquells productes de rendibilitat més que dubtosa i a llarg termini que el director de la seva oficina els comminava a encolomar fins no fa massa (“assessorar” en diuen) als més incauts. Del fons li arriba soroll esmorteït d’un ganivet que pica un manat de verdures: a la cuina han començat a preparar els menús del migdia i les olors el porten directament a la infància, quan ajudava l’àvia i deia que “de gran vull ser cuiner”. “Cuiner? Amb aquestes notes tan brillants? Fes alguna cosa de ciències, o de l'àmbit de la gestió empresarial, que és molt pràctic i et valdrà per a tot”. “Su bocadillo, caballero”. Té, encara queden llocs a la ciutat on serveixen entrepans d’una mida correcta a un preu acceptable. A fora ha parat de ploure, el terra humit fa pampallugues i un raig de llum il·lumina un cartell: “Se busca ayudante de cocina”. En univers paral·lel es veu amb vint anys menys picant a la porta del xef, “vaig acabar ADE però no vaig exercir mai”. Somiant despert, embadocat, s’ha tacat la corbata, “sort que a l’oficina tenim Cebralín” pensa mentre paga el compte, saluda i se’n va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada