A la moda

...i arriba una nova estació -primavera, hivern, estiu o tardor, tant se val- i ens emprovem aquella americana o jaqueta d’entretemps, aquella peça que no és ni carn ni peix, ni massa lleugera ni massa càlida i que ara, amb el canvi climàtic que fa anar una mica la climatologia a la babalà, no trobem mai l’hora de posar-nos i que tant ens costa d’amortitzar. Fem el gest com sempre: la traiem de l’armari, deixem el penjador, ens l’emprovem, ens mirem al mirall i...i hi ha quelcom que no encaixa. La peça és la de sempre, aquella que tant ens esqueia i que ens feia fer tanta patxoca, però ara hi ha quelcom que grinyola als nostres ulls o als de la nostra parella, que ens mira de fit a fit amb mirada reprovadora. La peça és gairebé nova, no té cap estrip, cap descosit ni cap tara. I doncs? Ah! De seguida ens n’adonem: si bé el temps climàtic fluctua una mica a l’atzar, el temps cronològic passa inexorablement i amb ell, és clar, les modes. La nostra jaqueta, el nostre vestit o complement estan, definitivament, “passats de moda”. Vet-ho aquí! La moda, malgrat el seu nom d’origen francès (mode i aquest del llatí modus, manera o mesura) ja ve de lluny: des de la prehistòria, tant als homes com a les dones els ha agradat tocar la seva vestimenta amb diversos complements, dur diferents models amb patronatges i teixits d’allò més variats. L’expressió “anar a la moda” ja apareix en diverses publicacions franceses del segle XVI en el sentit de seguir l'esperit del temps i és, per tant, un dels indicadors més immediats dels canvis socials, polítics, econòmics i culturals. Aquest fenomen va ser durant molts anys el privilegi de l'aristocràcia i dels rics que volien imitar les formes de la Cort, i no va ser fins posteriorment que es va popularitzar i es va convertir en un fenomen de masses. Al segle XVII, per exemple, Lluís XIII, rei de França, va decidir ocultar la seva calvície amb una perruca. Al cap de poc temps, els nobles europeus van començar a afaitar-se el cap i seguir el seu exemple, tot imposant un estil que va durar més d'un segle. La moda, per tant, té molt de gregari: cal gent disposada a seguir-la per tal que tingui sentit. Allò que és original, nou i que ningú més no fa ens converteix en uns genis o uns excèntrics, posicions que són ben lluny del caliu que proporciona el grup. Per altra banda, el fenomen de la moda afecta la roba, però també les tendències socials, els costums, la literatura, etc. Fa feredat veure autèntiques ordes de lectors i lectores que llegeixen arreu (vagons de tren, estacions de bus, sales d’espera) el bestseller de torn. Tothom vestit igual per fora i per dins: quin avorriment! Sense advocar per la genialitat o ser un excèntric, la propera moda que vingui –encara que només duri unes poques temporades- que sigui el fet de no anar a la moda. Tots i totes una mica més lliures i, sobretot, força més originals.

Stonehenge

Stonehenge com un iris de pedra, una pupil·la d’herba i estrella, verda i xamànica que ens observa. Sóc a Stonehenge i hi fa una tarda blava i esvelta, de vent i crinera. Zoòtrop mineral amb líquens que gira entre els records de les vacances passades, entre piscines i tardes infinites d’estiu de fa més de vint anys. Observar-se des de la pròpia memòria produeix efectes curiosos: calidoscopis on les peces sempre dibuixen la sanefa més adequada o la possibilitat de trucar al pis on es viu i respondre amb la pròpia veu tot contestant que la persona per a qui demanen ara mateix es troba absent, mentre ens observem amb posat circumspecte per l’ull de peix de la porta, rodó com la majoria dels records o –ja ho he dit- les pedres d’Stonehenge.

The dream of the blue turtles

He comprat un llibre de poesia. Un altre. Els llibres de poesia tenen quelcom d’oasi (real o miratge, tant se val). Fet amb paper aspre, de quartilla plegada que cal tallar amb un obrecartes, té quelcom de misteri amable, sense el neguit que ens causa allò inconegut. Una mica com el que ens passa amb determinades persones que ens provoquen ganes de persistir en la descoberta a mesura que les anem llegint entre les pàgines del dia a dia. Ara que hi penso: no sé com es diu l’acció de tallar els plecs dels llibres editats així. Hi ha un verb dedicat expressament? Segur que sí, però ara mateix no el sé trobar. Hi hauria d’haver diccionaris inversos en què introduíssim una descripció de l’acció que es realitza i ens diguessin el verb corresponent. Ben mirat, aquesta possibilitat es podria fer extensiva a totes les paraules, no només als verbs. Encara que això, a la llarga, ens duria a dir les coses pel seu nom. Un drama, vaja. Més val que no.

Ps: el llibre te’l regalo després i li talles els fulls que queden. O els cises, o els ciselles, o els guillotines, no ho sé pas!

Mesures i atzars

Surt el sol rere uns ulls inesperats i cal inventar un nou joc de mesures i atzars, donar nom a tots els colors del verd, definir pentagrames on encabir la llum dels matins. Recordes quan “T’estimo” era un joc de miralls que només reflectia el teu nom? Viure a la república del gest compartit, de la mirada còmplice s’aprèn a poc a poc perquè no hi ha millor improvisació que la llargament assajada. Ara, però, hem domesticat totes les isòbares i anem amb el vent a favor. Passegem descalços per la nostra biografia compartida, aquesta platja que va de tu a mi, en una tarda esfèrica d’escuma i bossanova, mentre deixem petjades d’estiu sorra enllà.

Coneixements en xarxa

Què tenen en comú Mozart, Mickey Mouse, Albert Einstein i Ferran Adrià? Doncs el fet que tots quatre tenen una entrada a la Vikipèdia. Va ser el març de l’any 2000 que Jimbo Wales va crear la Nupedia, un projecte d’enciclopèdia lliure amb la intenció de recopilar articles de qualitat comparables als de les enciclopèdies tradicionals gràcies a la participació d’experts, principalment doctorands i acadèmics, als quals es proposava col·laborar de manera no remunerada. Ara bé, el seu desenvolupament anava molt lent, especialment pel que fa al procés de revisió, i es va decidir obrir de manera paral·lela el que s’anomena una “Wiki” (provinent del mot hawaià que significa “ràpid”), una pàgina web oberta a la participació de tothom, de manera que s’anessin creant articles entre una multitud d’usuaris que, alhora, es corregirien mútuament els possibles errors que poguessin detectar. La qüestió és que el petit projecte paral·lel aviat va agafar volada i va eclipsar la Nupedia original, que va deixar de funcionar el 2003. La Vikipèdia -sense la w en la seva grafia en català- va començar com a projecte el 15 de gener de 2001 i la idea original ben aviat es va començar a estendre a altres llengües com l’alemany o el català. Ja el 2004 es va arribar al milió d’articles escrits en 105 idiomes tals com l’italià, el castellà, el suec o el llatí (l’entrada un milió va ser feta en hebreu i feia referència al Kazajstan). Actualment ja s’ha arribat als 9.790.407 articles, tot un èxit si tenim en compte que ara per ara l’enciclopèdia no té un editor responsable, tampoc no hi ha personal contractat i funciona només amb l’aportació voluntària de milers de persones, lectors anònims. D’entrada, es pot pensar que el coneixement digital és molt més precari que no pas l’escrit, que hi ha massa interessos al darrere de moltes qüestions que poden facilitar l’aparició d’articles amb informació esbiaixada o, directament, falsa. Però faci la prova! Practiqui el “Víquing”! Vagi a http://ca.wikipedia.org/ i, a l’apartat de “Cerca”, introdueixi qualsevol qüestió que sigui del seu interès. El músic esmentat al principi del text, per exemple: Mozart. Al cap de no res la biografia ens apareixerà a la pantalla. Un text que alhora és ple d’enllaços cap a altres músics, referències a altres èpoques i fets que, ara un ara l’altre, ens permetran gronxar-nos mitjançant lianes d’hipervincles per la selva del coneixement. Un munt d’articles complets, uns quants en fase de construcció i, el que és més interessant, alguns amb errors que han estat posats en evidència per altres lectors i que esperen ser corregits. Tot un prodigi que fa bona la frase de Monaldo Leopardi “Anche da una finestretta piccola si può vedere il mondo”: també des d’una finestra petita es pot veure el món. I des de l’ampit digital de la Viquipèdia, encara més.

I swear I saw Elvis walk out of a 7-Eleven

Cansat de fer de bomber enmig de tant piròman social. D’inventar bandes sonores per a films de cinema mut. Una oració laica, unes xanques contra els huracans, unes crosses per anar tirant “...deslliureu-nos dels caps de RRHH que llegeixen manuals de motivació personal i de les mestresses de casa que compren llibres d’intel•ligència emocional”. Amén.

Clàssics (o no)

Pel fil musical del bar sona una cançó de pop espanyol amb la mateixa línea de baix que el “With or without you” dels U2. Just abans de pensar “Quina barra, afusellar així els clàssics…”, recordo que una cançó coetània de la del grup irlandès, l”Every breath you take” dels Police, no és més que el “Let’s twist again” abaixat de revolucions. Ben mirat, al final tot és un plagi.