Stonehenge

Stonehenge com un iris de pedra, una pupil·la d’herba i estrella, verda i xamànica que ens observa. Sóc a Stonehenge i hi fa una tarda blava i esvelta, de vent i crinera. Zoòtrop mineral amb líquens que gira entre els records de les vacances passades, entre piscines i tardes infinites d’estiu de fa més de vint anys. Observar-se des de la pròpia memòria produeix efectes curiosos: calidoscopis on les peces sempre dibuixen la sanefa més adequada o la possibilitat de trucar al pis on es viu i respondre amb la pròpia veu tot contestant que la persona per a qui demanen ara mateix es troba absent, mentre ens observem amb posat circumspecte per l’ull de peix de la porta, rodó com la majoria dels records o –ja ho he dit- les pedres d’Stonehenge.