Quimi Portet

Tothom es pensava que el bo era l'altre.

Bridge over troubled water

La fotografia es titula "Wooden Bridge", pont de fusta. És un atzar. També hagués pogut ser “Un pont de mar blava”, o un “Bridge over troubled water”, fins i tot un “Ponte Vecchio” a Florència. Però per a mi l’important de la fotografia és el tren, que pres en el fotograma no se sap del tot si va o torna. I l’home de les maletes, que en funció del dia sembla que esperi per pujar-hi o que n’acabi de baixar (allò de l’ampolla mig plena o mig buida). Amb tants d’atzars i punts de vista no és d’estranyar que algunes fotografies surtin lleugerament desenfocades o que el retratista se senti, de tant en tant, una mica borrós. I Paul Simon va decidir deixar Art Garfunkel poc després d’escriure la cançó.

Trucs

El mag explicava el que és evident: que a vegades mirem sense veure-hi. N'hi ha prou en fer que la vista es fixi en un punt; la mà, per exemple. No se'n saben els motius però, si es fa un gest corbat, la mirada el segueix a cada moment; en canvi, si el moviment és recte, la mirada es fixa en el punt de partida i el d'arribada. D'un extrem a l'altre, el buit, un parèntesi que l'il·lusionista aprofita per fer desaparèixer carteres, joies i rellotges. La màgia és a tot arreu, només cal una excusa més o menys inversemblant, i potser és de mag mediocre explicar els trucs per endavant però qualsevol dia, enmig d'un munt d'explicacions tècniques, entre Canon i Nikon, entre "focus" i "velocitat d'obturació", et robaré un somriure. D'un punt a l'altre, quan no prestis atenció. Clic.

Per enèsima vegada

L’enèsim article sobre la corrupció, l’enèsima columna que parla de la crisi. L’enèsim escrit que diu que “no” (i la seva corresponent rèplica que diu que “sí”). L’enèsim “copiar/enganxar”, informació elevada a “n”, massa dades, massa de tot. Imagino, doncs, la possibilitat d’escriure un “no article”, una finestra de paper, un ampit fet de paraules, una idea intranscendent. Per no perdre les formes, vestir-lo de llenguatge periodístic: “Una anàlisi rigorosa” de l’olor del primer cafè, per exemple, o un “monogràfic” sobre la silueta retallada al cel del campanar del poble, tot just quan clareja, vista des de la darrera corba de la carretera de Sant Llorenç. Fer “un especial” sobre la molsa i els conglomerats de pedra humida de la Mola i les atzavares que creixen als marges dels camins. Un “estudi” sobre “el bon dia”, “tingui, el canvi”, “moltes gràcies”, “no hi ha de què”. Fins i tot un article “antídot” (no sé si me’n sortiré) contra la cua de cotxes que frissen a la carretera i el semàfor en vermell. Però no ens dispersem, busquem un eix, el tema del tema: Què tal la Borsa? La Reserva Federal i l’Índex Nikkei? No sé fins a quin punt tanta informació és coneixement (quants balanços, estudis, informes, actes, dictàmens i sales de plens ens calen més?). Algú té en compte que en la música el silenci també compta? Massa notes no volen dir res. Es busca el soroll, potser? Hi ha la canalla que juga al pati, “t’ho tallo així, quants en vols?”, el bar del mercat, dos tallats (un descafeïnat de sobre i l’altre curt de cafè), un cigaló, tres croissants, un entrepà de pernil dolç, tràfec de caixes i camions. És una columna, això? Els Pessebres, quan obren els Pessebres? El caliu de la llar de foc, el guix encara humit, papers d’estels, figuretes de fang: els tres reis d’Orient, bombetes de 25W. Jubilats asseguts en un banc fan petar la xerrada, converses de carrer “hi ha funcionaris que treballen, i d’altres que no”, “això a l’empresa privada també passa”, “sí, però és que la pública la pago jo”. Eficiència, eficàcia, “quan és la propera reunió?”. Una veïna fa dissabte. Finestres que s’obren, sucursals bancàries i immobiliàries que tanquen. “Calia fer neteja...”, “I tant...!”. Una llibreria nova, una fruiteria, un pas de vianants. Ja fosqueja i encara només tinc el “no article” imaginari. Enfilo el camí cap a casa: el cafè, el campanar, el mercat de la plaça, “ a reveure”, els Pessebres, persianes metàl·liques que grinyolen en baixar, carretera, Sant Llorenç, La Mola. Fins demà.

Desconfiats?

Llegeixo el diari i ja no penso si veig l'ampolla mig plena o mig buida sinó què se n'ha fet de la meitat que falta.

El pot dels colors

Paraules

No sé si ens cansarem mai de joguinejar amb les paraules. No. Més aviat seran les paraules que es cansaran de nosaltres. Ens deixaran, vençuts, quan ja no estiguem a la seva alçada.

Redescobriment del silenci

Torna el disc de vinil. I amb ell el silenci imposat a mitja audició, la pausa necessària. El full en blanc en què s’escriuran totes les notes de la cara B. Ara entenc perquè el CD, a vegades, embafa.

...ergo sum.

Agafar el propi mòbil, trucar-se un mateix i reconèixer-se en la pròpia veu. No sempre passa.

Caçador de silencis

Sortir a buscar-ne era només l’excusa. Entre el rosat dels carlets i el gris dels fredolics, un pensament verd molsa; entre camagrocs i pinetells, omplir el cistell de vent, aire amarat de pi blanc; entre una llenega i una farinera, la calma del temps que flueix suau. Rovellons, pebrassos, ous de reig, peus de rata, apagallums… fins i tot les cireres de pastor i el galzeran eren només una coartada, l’escenari on l’actor que sóc jo s’asseia al mig d’una pedra a comptar les hores, entre gotes de rosada i espurnes de llum. Res més, els bolets com a excusa. Ara el bosc ha esdevingut el peregrinatge a la meca del fong, i les gotes són quads amb tubs d’escapament per on fuig la calma. Cotxes, arpelles, plàstic, metall i, al final, una bossa al fons del congelador que fa mesos que ningú no toca. Perquè ells, ja ho he dit, no eren pas el motiu sinó l’excusa. Caçador de bolets? Caçador de silencis! Shhhh...