"Col·lapsats"

D’uns anys ençà els edificis ja no s’ensorren, ni s’esfondren. Tampoc se’n van a terra o, senzillament, cauen. No, des de fa un temps, els edificis es “col·lapsen”. Sobretot quan el fet ha transcorregut a països de parla anglesa i se’n fan ressò els mitjans d’aquí. Segons el diccionari, “col·lapsar” fa referència a “produir un col·lapse”. I un col·lapse, d’altra banda, és “una síndrome caracteritzada per una baixada de pressió sobtada”, “una paralització de les activitats econòmiques, polítiques, etc.” o la “la contracció d’un objecte celeste que es produeix quan l’atracció gravitacional de tota la massa cap al centre supera la força generada per la pressió de la matèria”. Així doncs, malgrat que la construcció hagi assolit preus astronòmics els darrers anys o les hipoteques estiguin pels núvols, no correspon parlar de “col·lapse”. Es tracta, és clar, d’un cas de false friend, un fals amic: una paraula que s’escriu igual (o semblant) en anglès però que significa una altra cosa. En aquest cas “col·lapse” fa referència, efectivament, a un esfondrament. Equívocs com aquest es donen força sovint als nostres mitjans informatius, circumstància que fa dubtar força del nivell d’anglès dels corresponsals allí enviats i, ja posats, de la notícia mateixa. Si ja no està clar el significant, com ho ha d’estar el significat? Una persona escriu que un edifici es “col·lapsa” i des de llavors qualsevol edifici anglès o americà pateix de problemes circulatoris, paralitza la seva activitat econòmica o es converteix en un objecte celeste que es contrau per efecte de la seva massa. I és que a vegades ens creiem informats i no fem més que llegir notes, correus electrònics, missatges d’agència, etc. amb prejudicis, faltes i errors. Soroll informatiu, repetit una vegada i una altra. N’hi ha per col·lapsar-se, oi?

Dolor de llengua

La paraula “article” té múltiples accepcions: des de "disposició que en conjunt amb unes altres forma un estatut, un reglament, etc." passant per "gènere del periodisme d'opinió". S'hi inclou, també, la de l'article personal, aquell que "pot precedir els noms propis de persona". Si parem l'orella, veurem que a Girona usen "en", que a les Balears salen (sa nina, es bòtil...), i que de Ponent al delta de l'Ebre usen "lo". Sigui com sigui, al davant del nom sempre hi ha un article. Però la tendència, almenys en molts textos -sobretot traduccions- i quan van vinculats a noms propis, és a fer-los desaparèixer. Potser sí que podem escriure els noms propis sense articles al davant, entre altres canvis, però llavors cal acceptar que el geni del català -entenent com a “geni” la definició que es dóna a l'estructura particular d'un idioma- es va perdent, que es deixata fins a esdevenir un aiguabarreig d’estructures pròpies i de la llengua que té més propera. Aquest mateix fenomen es pot veure també en l’ús dels pronoms febles, que tendeixen a desaparèixer i la seva absència dóna com a resultat frases que grinyolen, que els falta quelcom. O els quarts en les hores: cada vegada costa més quedar amb algú a dos quarts de cinc, perquè tothom fa cites per a les “quatre i mitja”, un calc del castellà. És una qüestió delicada, perquè si bé és cert que al carrer es dóna el bilingüisme sense cap mena de conflicte, si que s’observa una tendència, pel que fa al català, que porta cap a la diglòssia. És a dir: s’usa una llengua per a cada àmbit (allò de “hem guanyat l’escola, però hem perdut el pati”, que diuen alguns educadors). Totes les llengües evolucionen i idiomes tan estesos com l’anglès, per exemple, no tenen una acadèmia de la llengua que en fixi les normes - com hi ha la Real Academia de la Lengua, per al cas del castellà o l’Institut d’Estudis Catalans, per al cas català- però quan aquesta evolució no és progressiva, sinó que es dóna en un lapse relativament curt de temps (només cal escoltar les sèries d’ara respecte de les emeses en els inicis de la televisió en català per veure com han desaparegut certes vocals) i implica el calc d’estructures sintàctiques, de la fonètica, etc. sembla que hi ha quelcom que no acaba de rutllar. El pitjor és que quan es fa notar aquest fenomen es corre el risc de passar per intolerant, que ateses les circumstàncies –s’argumenta-, encara gràcies com moltes persones que no el tenen per llengua materna s’avenen a parlar-lo. I és veritat. Però des d’un àmbit estrictament lingüístic fa l’efecte que es perd un idioma. També alguna cosa íntima, un desassossec que no sempre es comprèn o que, a vegades, s'interpreta erròniament i que provoca el que alguns lingüistes anomenen ja com “dolor de llengua”.

Copy / paste

Projecte de futur: ser dona, llicenciada en dret per ESADE i casada amb el-nòvio-de-tota-la vida. O l’home número 12 de l’anunci de Bikkembergs.

Quimi Portet

Tothom es pensava que el bo era l'altre.

Bridge over troubled water

La fotografia es titula "Wooden Bridge", pont de fusta. És un atzar. També hagués pogut ser “Un pont de mar blava”, o un “Bridge over troubled water”, fins i tot un “Ponte Vecchio” a Florència. Però per a mi l’important de la fotografia és el tren, que pres en el fotograma no se sap del tot si va o torna. I l’home de les maletes, que en funció del dia sembla que esperi per pujar-hi o que n’acabi de baixar (allò de l’ampolla mig plena o mig buida). Amb tants d’atzars i punts de vista no és d’estranyar que algunes fotografies surtin lleugerament desenfocades o que el retratista se senti, de tant en tant, una mica borrós. I Paul Simon va decidir deixar Art Garfunkel poc després d’escriure la cançó.

Trucs

El mag explicava el que és evident: que a vegades mirem sense veure-hi. N'hi ha prou en fer que la vista es fixi en un punt; la mà, per exemple. No se'n saben els motius però, si es fa un gest corbat, la mirada el segueix a cada moment; en canvi, si el moviment és recte, la mirada es fixa en el punt de partida i el d'arribada. D'un extrem a l'altre, el buit, un parèntesi que l'il·lusionista aprofita per fer desaparèixer carteres, joies i rellotges. La màgia és a tot arreu, només cal una excusa més o menys inversemblant, i potser és de mag mediocre explicar els trucs per endavant però qualsevol dia, enmig d'un munt d'explicacions tècniques, entre Canon i Nikon, entre "focus" i "velocitat d'obturació", et robaré un somriure. D'un punt a l'altre, quan no prestis atenció. Clic.

Per enèsima vegada

L’enèsim article sobre la corrupció, l’enèsima columna que parla de la crisi. L’enèsim escrit que diu que “no” (i la seva corresponent rèplica que diu que “sí”). L’enèsim “copiar/enganxar”, informació elevada a “n”, massa dades, massa de tot. Imagino, doncs, la possibilitat d’escriure un “no article”, una finestra de paper, un ampit fet de paraules, una idea intranscendent. Per no perdre les formes, vestir-lo de llenguatge periodístic: “Una anàlisi rigorosa” de l’olor del primer cafè, per exemple, o un “monogràfic” sobre la silueta retallada al cel del campanar del poble, tot just quan clareja, vista des de la darrera corba de la carretera de Sant Llorenç. Fer “un especial” sobre la molsa i els conglomerats de pedra humida de la Mola i les atzavares que creixen als marges dels camins. Un “estudi” sobre “el bon dia”, “tingui, el canvi”, “moltes gràcies”, “no hi ha de què”. Fins i tot un article “antídot” (no sé si me’n sortiré) contra la cua de cotxes que frissen a la carretera i el semàfor en vermell. Però no ens dispersem, busquem un eix, el tema del tema: Què tal la Borsa? La Reserva Federal i l’Índex Nikkei? No sé fins a quin punt tanta informació és coneixement (quants balanços, estudis, informes, actes, dictàmens i sales de plens ens calen més?). Algú té en compte que en la música el silenci també compta? Massa notes no volen dir res. Es busca el soroll, potser? Hi ha la canalla que juga al pati, “t’ho tallo així, quants en vols?”, el bar del mercat, dos tallats (un descafeïnat de sobre i l’altre curt de cafè), un cigaló, tres croissants, un entrepà de pernil dolç, tràfec de caixes i camions. És una columna, això? Els Pessebres, quan obren els Pessebres? El caliu de la llar de foc, el guix encara humit, papers d’estels, figuretes de fang: els tres reis d’Orient, bombetes de 25W. Jubilats asseguts en un banc fan petar la xerrada, converses de carrer “hi ha funcionaris que treballen, i d’altres que no”, “això a l’empresa privada també passa”, “sí, però és que la pública la pago jo”. Eficiència, eficàcia, “quan és la propera reunió?”. Una veïna fa dissabte. Finestres que s’obren, sucursals bancàries i immobiliàries que tanquen. “Calia fer neteja...”, “I tant...!”. Una llibreria nova, una fruiteria, un pas de vianants. Ja fosqueja i encara només tinc el “no article” imaginari. Enfilo el camí cap a casa: el cafè, el campanar, el mercat de la plaça, “ a reveure”, els Pessebres, persianes metàl·liques que grinyolen en baixar, carretera, Sant Llorenç, La Mola. Fins demà.