Podries dir-me que el món, aquest món, no és fet per a nosaltres. Amb els seus engranatges perfectament alineats i greixats, amb els seus timbres i les seves sirenes, amb els seus cotxes que corren enlluernats amb els seus fars, amunt i avall, amunt i avall, amb els seus rellotges de corda infinita i els seus pèndols que es gronxen sense parar. Amb els seus balanços, els seus comptes d’explotació i el seu exèrcit de notaris que donen fe, amb els seus comptables grisos de visera i maneguins i els seus llibres, “deure” i “haber”. “El món, aquest món –podries dir-me - no és fet per a nosaltres” i que, malgrat tot, no ens resignem a viure pels racons de nosaltres mateixos, per les esquerdes del temps. Però em dius que “si no hi penses, tampoc no és tant” i que cal tocar de peus a terra, que què vols fer-hi si ara ens calen quaranta anys per pagar un habitatge o si a l’Àfrica es mor massa gent, que ja ningú no busca la platja sota les llambordes, ni reclama que la imaginació pugi al poder. I potser sigui millor així, perdre’s en la rutina quotidiana i admetre, com deia el poeta, “que potser tenien raó els dies laborables”. Anar tirant, que ben mirat, i com tu dius, “si no hi penses, tampoc no és tant”.
