20/5/10

Cua de núvol

Quelcom familiar: una olor, unes dents petites (que no són altres que les del germà). El clotet a la barbeta de l’avi, el nas de la mare i jo que, sorprès, em veig al fons d’uns ulls menuts que em miren amb curiositat. Peus petits, sabates grans, pallassos improvisats a la carpa de la tarda. Un sol que ja tardava com a estrella convidada, hores ingràvides, un avió que passa, pinces d’estendre la roba, cubells vermells, regadores grogues i un cel blau. “Què mires, Carles?”, “No, res, els núvols”, que com la sobretaula, llisquen suaus.

19/5/10

Just add water


Potser un batut de lluna plena és demanar massa. Allò que diuen: que si la cara oculta, que si el seu caràcter voluble (quart creixent, lluna vella, lluna nova...tu ja m’entens). Tot plegat és massa costós. Però una tarda de divendres liofilitzada no seria possible? Ben empaquetada, en sobrets de deu. Que només calgués afegir-hi una mica d’aigua i remenar una estona per obtenir-ne una. Amb un full d’indicacions adjunt. Posologia: un cop al dia en els casos més aguts. No administrar en divendres (per motius evidents), indicat com a antídot de dilluns al matí. Sense recepta mèdica i disponible a les farmàcies i grans magatzems. Ens les treurien de les mans, tu...!

18/5/10

Telegrama amb notes blaves


Parèntesi-parpella de verd marí, d'ones hertzianes i de sal. Un telegrama amb notes blaves. L’hora de la lluna en els solcs d’un CD. Podria filmar la realitat i llavors explicar-te-la (tot tallant els trossos avorrits a la sala de muntatge) o inventar un divendres bossa-nova en pla-seqüència amb conglomerats i líquens color capvespre empeltats de Louis Armstrong. Life can be so sweet (on the sunny side of the street).

17/5/10

Prestidigitadors

Potser serà un descobriment fet una mica per atzar. És clar que la xamba, si ens sorprèn al despatx o al laboratori, no ho és tant. És allò que deia Picasso: “Que la inspiració ens agafi treballant!”. Sigui com sigui, algú inventarà un aparell de raigs X que ens permetrà veure a través de les aparences. Els farsants, tan opacs en la seva comèdia, esdevindran translúcids. Veure’ls serà com observar un decorat des de la tramoia, ens mostraran els seus engranatges més íntims i les seves intencions més recòndites es veuran reflectides com en un mirall. Veurem els enagos de la geganta i els trucs del prestidigitador més fi. Llavors, de tan despullats, algú patirà un sobtat atac de vergonya aliena i s’afanyarà a inventar-se un nou joc d’excuses i falsos motius. Una façana de nous arguments o una pell de plom que, a manera d’antídot, omplirà els carrers de noves fanfares d’eixerits, malabaristes del no-res i venedors de fum. No tenim remei.


13/5/10

El pas de l'oca

Podries dir-me que el món, aquest món, no és fet per a nosaltres. Amb els seus engranatges perfectament alineats i greixats, amb els seus timbres i les seves sirenes, amb els seus cotxes que corren enlluernats amb els seus fars, amunt i avall, amunt i avall, amb els seus rellotges de corda infinita i els seus pèndols que es gronxen sense parar. Amb els seus balanços, els seus comptes d’explotació i el seu exèrcit de notaris que donen fe, amb els seus comptables grisos de visera i maneguins i els seus llibres, “deure” i “haber”. “El món, aquest món –podries dir-me - no és fet per a nosaltres” i que, malgrat tot, no ens resignem a viure pels racons de nosaltres mateixos, per les esquerdes del temps. Però em dius que “si no hi penses, tampoc no és tant” i que cal tocar de peus a terra, que què vols fer-hi si ara ens calen quaranta anys per pagar un habitatge o si a l’Àfrica es mor massa gent, que ja ningú no busca la platja sota les llambordes, ni reclama que la imaginació pugi al poder. I potser sigui millor així, perdre’s en la rutina quotidiana i admetre, com deia el poeta, “que potser tenien raó els dies laborables”. Anar tirant, que ben mirat, i com tu dius, “si no hi penses, tampoc no és tant”.