Prejudicis

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre allò que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc en forma de prejudici. Certes persones, així com determinats comportaments, se’ns tornen un déjà vu que amb el temps pren un aire eixut i bròfec on tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua” se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, d'abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes i tornar a ser un xic ingenus, una mica infants. Serà només llavors que aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho de tant en tant...

Cubase

Ara que ja sé tocar la bateria. Ara que ja sé tocar el baix. Ara que ja sé tocar els teclats. Ara que ja sé tocar la guitarra. Ara que...de moment no puc fer el miracle dels pans i els peixos i clonar-me per fer una modesta banda de rock, almenys puc dir allò de "I don't believe in God...but I believe in Cubase".

Petits detalls

Pierre Laffaiette va morir sobtadament mentre es prenia un mojito a la piscina de casa seva (realment l’Adelina, la serventa, preparava uns mojitos esplèndids, amb el gel picat però no molt, amb el rom al punt i un parell de fulles de menta al capdamunt).

Ara jeia al tanatori de Mont-Ciel, amb el vestit de ratlla diplomàtica que tant li agradava mentre la seva dona, Juliette, se’l mirava amb cara afligida.

Pierre Laffaiette havia estat un home brillant i del no res havia aixecat un imperi: va començar en un petit taller al garatge però de seguida va començar a ampliar el negoci, a diversificar, a obrir nous mercats amb el tràfic d’armes (míssils suïssos, fusells russos, mines antipersona espanyoles...) i diamants (de l’Àfrica occidental, principalment), tracta de blanques i algunes coses més d’extorsió i xantatge (un polític incaut, algun empresari...)

Tenia, a més, un parell de fundacions filantròpiques que, de passada, ajudaven a blanquejar diners i a pagar menys impostos mitjançant alguna estratagema d’enginyeria comptable i alguns suborns...

Tot era a punt per a la cerimònia. Seria un enterrament de luxe en què s’havia arreglat tot amb molta cura, tots els petits detalls que ell tant cuidava: la música (l’adagi d’Albinomi, no per sentit, deixava d’emocionar-lo), les flors (els lliris sempre li havien agradat)...havien vingut companys d’arreu del món i el capellà tenia a punt una homilia on s’exaltava la figura de qui havia estat bon pare, espòs, home de negocis i benefactor de la Humanitat (fins i tot seria enterrat dins de l’església de Saint Michelle on ell, catòlic fervorós, tantes donacions havia fet).

Ja amb el cofre tancat (de fusta noble amb incrustacions d’or) a la cambra només hi quedaven la seva dona Juliette i ell. La comitiva era a fora i d’un moment a l’altre vindrien els de la funerària per recollir-lo junt amb totes les corones de flors (“Dels teus fills i la teva dona que tant et van estimar”...).

Hi havia un silenci espès a tota la sala. De sobte, es van sentir uns cops. La Juliette de primer va pensar que trucaven, però no: provenien del taüt. Espantada davant la possibilitat que el seu marit fos viu, va córrer a obrir-lo.

- “Juliette! Oh!...Gràcies!...Gràcies!”- va a encertar a dir l’home, tot atabalat i ben blanc -“Em pensava que m’hi quedava! Sóc viu!...sóc viu!”

Però la Juliette ho ha havia arreglat tot fins al més petit detall: la música, les flors, els recordatoris... i dos bitllets d’avió cap al Brasil. Va posar un coixí dins del taüt i el va tancar d’un cop sec -clac!- mentre per la porta entraven, diligents, els homes de la funerària...

Jazz

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Imagina

On van anar totes les cançons que li quedaven per escriure a John Lennon? Van fugir com un estol d’ocells, espantades pel tret que li van engegar just a l’entrada de l’edifici on vivia, davant de Central Park? “Perdoni em signa un autògraf? Oh-i-tant-que-sí, com et dius? Mark, Mark Chapman". Pistola, bala, gallet, percussor. Clic. Pam! Es van esvanir amb ell mentre repetia sense poder acabar de creure-s’ho: “M’han matat...m’han matat...”? Van caure al terra, al costat del bolígraf i el disc que acabava de signar? Van quedar-se suspeses a l’aire junt amb la flaire de la pólvora? On paren totes les cançons que van quedar orfes amb aquell tret? No ho sé pas, però a mi m’agrada pensar que són encara al mateix lloc d’on ell les treia i que, d’una manera o altra, surten cada cop que algú pensa que és massa fàcil viure amb els ulls clucs, tot fent-se l’orni i exigeix la veritat, o lluita per ser ell mateix bo i acceptant les seves debilitats, cada moment que algú recorda amb nostàlgia els seus orígens o té el valor de començar de nou, cada vegada que algú estima o, senzillament, imagina un món en pau.

English patient

Vaig i vinc per la simetria del teu nom i intento imaginar un paisatge diferent d’aquest joc de miralls que es reflecteixen mútuament en un horitzó sense fi. Però només arribo a esbossar un The End de cinema mut i fosa en negre enmig d’un pati de butaques on no hi som ni tu ni jo. I que sí, que sí, que fa temps hi hagué aigua i palmeres, però ara només resta un grapat de siluetes dibuixades que neden en la pedra del desert.

The apple doesn't fall far from the tree

Cuanto más mayor te haces, más posibilidades tienes de parecerte a tu madre*.

Perdoneu, però algú ho ha havia de dir.

*Trobat a Cuéntalo tú, que tienes más gracia.