Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps. 5/10/10
Jazz
Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps. 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Deixa que el ritme vagi posseint-te, doncs. I quan te'n cansis i tornis cap a casa, l'Ella Fitzgerald pot cantar-te una cançó de bressol.
Al final, el gin-tònic, de què era?
porto, el que hem passat de setmana, escoltant la Vaughan, la Peyroux, la Dinah Washington, en Ray Charles, l'Etta James, l'Ella, en Johnny Hartman... i els que hi aniré afegint... imagina't que plogués, ja seria per considerar-ho la felicitat quasi absoluta.
Darrerament de Tanqueray. Bombay Saphire pot ser una altra opció :)
Ah, la Peyroux, gran descobriment! Per contra, a la Diana Krall li he agafat mitja mania, mira.
Lo cafeter del Vallès.
Festival de Jazz a Copenhague, principis de juliol, una joia!
Uf! Em cau una mica lluny, Carolina!
Segur que està molt bé!
C.
Publica un comentari a l'entrada