No hi ha color

Ho veig a venir. De fet, no falta pas massa: amb el temps el meu cap esdevindrà un aiguabarreig d’idiomes. I si bé allò que compta és el significat i no pas el significant – al capdavall les paraules només són la pell de les coses- no puc evitar que les llengües em creixin a dins com floreixen les plantes al jardí. Francès, anglès, castellà, italià, portuguès i fins i tot el dur alemany em ressonen a vegades en una mena d’orgue de gats internacional. De cadascun en prendré el que més m’agradi en funció del moment, la persona, o la cosa. Va com va, però sempre he pensat que entre “gajos de naranja” o “grills de taronja” no hi ha color.

De tornada

Per un dubte que ara no fa al cas, he introduït al cercador Google les paraules “Com es fa...” i ell mateix, abans d'acabar d'escriure, ja m’ha ofert un seguit d’opcions d'entre les més buscades: “com es fa el paper", "el vidre”, “el vi”...a partir de certa posició els catalans tenim tirada pels productes lactis: “com es fa el mató”, “el iogurt” i “el recuit”. Després ens tornem un punt exòtics i ens preguntem “com es fa el guacamole” i, finalment, per allò de la crisi, ens qüestionem si no paguem massa de factura elèctrica i busquem “com es fa el carbó”. En canvi, si fem la mateixa consulta en castellà, “Como (sic) se hace...”, el Google ens vol explicar, en primera opció, “Como se hace el amor” (??!!). Tanta fama que tenim els catalans de ser freds en el tracte i poc afectuosos en general i guaita! Resulta que pel que fa a la qüestió del sexe estem més que de tornada, que abans volem saber com es fa el paper, el vidre, o el guacamole. En canvi, pels àmbits hispans, tanta anomenada, i ja ho veus, quan arriba l’hora, no saben ni per on posar-s’hi! Si és que ja ho diu l’adagi: uns es guanyen la fama mentre d'altres carden la llana.

Abaixeu el teló

Conten que un reputat actor, veient el desgavell que s’estava produint en una determinada obra de teatre (diàlegs que no encaixaven del tot, males entrades, espais en blanc...), enmig d’una de les seves frases, va demanar que s’abaixés el teló per, a continuació, dirigir-se al públic tot demanant-los disculpes i dir-los que, si no els feia res, tornarien a començar des del principi per tal de, si era possible, recomençar l’obra amb més bon peu.

El teatre, és clar, beu moltes vegades de la realitat. La majoria d’obres en són, amb més o menys imaginació, un mirall prou fidel. Però si hi ha alguna cosa que separa el teatre de la realitat, és precisament aquesta: la possibilitat d’abaixar el teló. Abaixar el teló no és gents corrent i només es dóna en casos extrems (una sobtada lipotímia de l’actor, que el decorat caigui tot fet uns parracs, etc...), però es pot fer. Algú, en algun moment determinat, pot fer un salt per damunt dels diàlegs i dir: “un moment, que parem!”. A la realitat, no. De vegades també ho voldríem fer això d’abaixar el teló, de poder cridar “un moment, que ens ho rumiem...! Que semblava que sí, però és que no...”, però el teló no hi és, és clar i mirem al fons, a la platea i veiem el públic, expectant, amb cara de circumstàncies i un cert gest de displicència. Per no haver-hi, no hi ha ni un trist apuntador que ens tregui del mal pas amb quatre ratlles de diàleg mal dictades. I tot segueix, res s’atura i els llums ens enfoquen i el temps passa...arribats a aquest punt, doncs, potser el millor és improvisar, sortir del pas com puguem tot interpretant el paper que ens ha tocat, agafar-se fort a la corona si fem de rei o fer un parell de cabrioles més, si fem de bufó, seguir amb l’obra. I via fora!

L'hora del pati

¿A què juguen de grans, els que quan eren nens no jugaven a futbol? I les nenes que no jugaven a saltar a corda? A què juguen?

Tot escoltant: "L'hora del pati". Adrià Puntí


Fotografia: Carles

Globalització

*Fotografia: Carles

La bicicleta

No fa massa em vaig comprar una bicicleta. Al vespre, en sortir d’un local, vaig adonar-me que m’havien pres el seient. Passats la sorpresa i l’enuig posterior, vaig pensar que el millor que podia fer era no posar-m’hi pedres al fetge, que què hi farem, que les coses van com van i que no tenia cap sentit anar en contra del destí. Ben mirat, per fer més força, sovint pedalejo dret i el seient tampoc no m’és tan necessari. Al cap d’uns dies, després de fer una infusió en una cafeteria, vaig veure que la roda del davant també havia desaparegut. Menys sorprès i ja amb certa experiència, vaig raonar que prou que podia passar, a la manera de monocicle, amb una sola roda. Fet i fet, fins al centre no haig de pedalejar massa i fa baixada. Una setmana més tard era la seva germana bessona, la roda del darrere, la que desapareixia. I ja em va estar bé: sense roda del davant vaig adonar-me que m’era molt difícil, si no impossible de girar, atès que el manillar quedava del tot inutilitzat. Amb els peus era més fàcil. Al mes d’anar sense rodes, i després de fer unes fotocòpies, vaig veure que m’havien pispat el quadre. Si bé ara la bicicleta m’anava millor per pujar i baixar escales, el quadre sense rodes resultava ser més pesat que una mula en braços. Aquest cop, fins i tot em vaig alegrar del furt, pensant que algú més necessitat que no pas jo havia obtingut un bon recanvi. A la farola, lligat amb el cadenat, només hi restava el manillar. El que em sabria greu és que ara em robessin el timbre, amb el qual adverteixo als transeünts de la meva presència amb la bicicleta, i que més d’un cop ja m’ha servit per evitar un accident amb algun vianant despistat. No tinguéssim un disgust.

*Fotografia: Carles

Roba estesa

- Ara que hi penso, aquest deu ser l'únic cas en què el mateix símbol que serveix per demanar la pau fa alhora les funcions de camp de batalla...

- Pst! Que hi ha roba estesa...!