Ós

No vaig entendre mai què hi feia un ós polar, al Mediterrani. Tancat al zoo, engabiat entre quatre parets: un hàbitat natural estrafet amb murs de formigó. No sé quin dia li van fer bescanviar la neu blanca pel ciment gris, el fred polar per la calor aclaparadora de Barcelona. En un racó, el tronc sec d’un arbre; a l’altre, la menjadora i un abeurador. Mitja gàbia era una bassa d’aigua on hi flotava una illa artificial. L’ós, en bucle constant, en una dèria infinita, anava del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, tornava al tronc. Una vegada i una altra. Només de tant en tant, s’aturava enmig de l’illa i mirava cap amunt amb els seus ulls vençuts, profunds i negres. I hi tornava: del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, al tronc. Com un Síssif modern, condemnat per sempre.

A contrallum

Imagino un cel de baldufes que ballen en sincronia damunt del pont de Besalú. En sortir del tren, la meva mà a contrallum. Mil milions de fotons la travessen fins a esdevenir pols d’estrelles, coral vermell, tarda en calma, primavera, branca de cirerer. Un dia faràs com el Petit príncep i tornaràs al teu petit planeta. O seràs enlloc i a tot arreu alhora, tant li fa: si hi penses bé el que és realment excepcional és estar viu.

Estrany

Als cinc anys vaig fer un dibuix a classe que em va servir com a introducció als números ordinals (tercer, segon, primer...) i a les primes per rendiment (premi). Del dibuix en recordo, principalment, un cel tricolor lila, groc i vermell que va agradar molt. També recordo que em van donar un llibre que no tenia lletres: no em va agradar. Els llibres havien de ser com els que mirava a casa, amb lletres. Si no, no volien dir res (al revés d’ara, que penso que hi ha molts llibres plens de lletres del tot absurds). Amb els anys, aquell cel multicolor que tanta gràcia va fer va començar a neguitejar (“i per què pintes el cel d’aquesta manera?”) fins a fer-se del tot estrany. Ara, que sovint encara veig el cel multicolor, quan em pregunten dic que el cel és blau i prou. I si les coses van mal dades, que sóc economista. Malgrat que de la primera afirmació no n’estigui del tot segur i que la segona sigui rigorosament falsa, la gent sembla molt més tranquil·la quan els ho dic. Que estrany que és tot plegat...

Com una heura

...i així, gairebé de sobte, esdevenir liquen, obaga, falguera. Pedra als vorals, salamandra, riera. Atzavara i ginesta. Groc i verd al capciró dels dits, arrel entre les ungles, molsa al fons dels ulls. Tornar-se manat d’argelaga, estepa blanca, boix grèvol, escorça, roure, aire boscà. Ser gairebé terra, humus, formiga, heura que et creix nom enllà.

Dies defectuosos

Als dies, a vegades, els passa com als electrodomèstics o les làmpades: s’espatllen sense avisar. Es fonen. Són aquells dies que, sense nosaltres saber-ho, han sortit defectuosos. Arrenquen com tots: llampants, lluents com un cotxe nou de trinca, plens de promeses com una núvia vestida de blanc. Hi hauria d’haver un senyal que ens advertís d’aquests dies. Una mena de sirena vital que comencés a udolar tan bon punt el dia defectuós hagués sortit de fàbrica, al primer control de qualitat. Llavors seríem a temps de prendre alguna mesura d’emergència: cavar una rasa dins nostre a mode de refugi i entaforar-nos-hi fins que tot hagués passat o alçar un mur que ens protegís amb les llambordes de l’experiència. Però no, els dies defectuosos perden les ales sense avisar. Se’ls para el motor després de fer un parell d’esbufecs asmàtics. Els dies defectuosos cauen al terra, exhaustos, a l’hora menys pensada. Ens abandonen, es marceixen, es fonen i ens deixen a les fosques, caminant a les palpentes tot fent tentines, arrossegant com un llast les hores que ens resten, enmig d’una boira plúmbia de minuts grisos que fins l’endemà no s’esvairà.

Make my day!

Moltes gràcies, Clint!

El fotògraf fotografiat