El "Perich"

• España tiene una enfermedad de pronóstico reservado. Reservado por algunos que no quieren que cambie el pronóstico.

• Lo de "dame pan y dime tonto" podría aceptarse si el pan nos lo dieran.

• Es posible que ustedes no sepan que con lo que vale un tanque se pueden comprar tres coches deportivos, una villa en la Costa y tres personas de servicio. Pero los que indudablemente lo saben son los que fabrican tanques.

• Según las normas imperantes en la actualidad, un imbécil es un imbécil que no tiene dinero.

• El dinero sí da la felicidad. Lo que no la da es ganárselo.

• A buen hambre no hay pan duro. Y a buen dinero tampoco.

• Eso de que no hay mal que cien años dure está por ver.

• Ser honrado no conduce a ninguna parte que aprecien los demás.

• Toda persona inteligente suele quedar como un imbécil cuando se halla rodeada de imbéciles.

• Todo empresario nos dirá que gracias a él comen muchos trabajadores. Lo que no dirá es que gracias a muchos trabajadores él come mucho mejor.

• La línea más larga entre dos puntos es la RENFE.

Calamarsada

Al poble les gotes que han caigut arreu van decidir que no, que elles eren més, que no en tenien prou amb ploure d’aquella manera, tot desbordant teulats, canals i tapes de claveguera. No, al poble van decidir ser granissat de llimona, grapat d’anissos. I així va ser que en poca estona els carrers van quedar coberts d’una manta cruixent i blanca enmig d’una fanfara de llamps i trons. I no hi va haver prou paraigües per parar tanta aigua i tot jo, xop, amarat de dalt a baix, vaig perdre la batalla amb les gotes, em vaig tornar home-embornal, I’m singing in the rain, “Què vols fer-hi?” –pensava, mentre saltava pels bassals...

Sense franquícies

...i arriba un dia en què, tip de restaurants on el colesterol s’asseu a cada taula, decideixes entrar al local. A la porta ho diu ben clar: “XXXX: el menjar de la mare per emportar”. I penses que potser sí, que potser fan el gaspatxo al punt d’oli i vinagre com el de la mare, les aletes de pollastre rostides com les fa la mare, el rostit de conill, el pastís de formatge, les amanides, les costelles de xai, les magranes amb moscatell, la vedella amb bolets, el peix al forn...tot, com ho fa la mare. I demanes el primer plat, el segon i les postres. I els comences. I te’ls acabes. I surts del restaurant, que és una franquícia amb establiments idèntics cada cinc cantonades, i penses que sí, que potser els plats estaven cuinats amb més o menys fortuna, però que de mare...de mare només n’hi ha una.

Mitjons

Sempre he tingut conflictes amb els mitjons. Crec que tenen vida pròpia, i una voluntat decididament senar. Ai...

La ciutat que vivia d'esquena al mar

...i Antonio Rebollo va desdisparar la fletxa del pebeter. I la paràbola d’espurnes taronja, desdibuixada en l’aire, ens va portar a la Barcelona preolímpica. Quines coses! Ara ens sembla increïble, però durant molts anys aquesta ciutat va viure d’esquena al mar, barallada amb les onades i la sal. Les platges eren un apèndix brut i amb llànties d’oli de fàbriques que fumejaven. Paisatge gris d’uralita i xemeneies. Tot tan gris que els dies de pluja encomanava una tristesa plúmbia que regalimava per balconades rovellades. I hi havia el Xino, amb antres lúgubres i el sexe com a reclam a cada cantonada. “Gomas y lavajes”, pensions barates, olor de desinfectant. Gemecs a preu fet, martingales, estraperlos, “Qué miras, chaval?!”. I al final de La Rambla, xiringuitos a la sorra indultada per tot aquell món industrial: paelles, diumenge, llimona, pantalons curts i els genolls pelats. “Canalla, au vinga, a dinar!”. Aiguabarreig tèrbol i tendre alhora pels racons de la meva memòria, petit viatge en el temps, “À la ville de...Barcelona!”. Antonio ja pots tornar a disparar.

Lluna de cafè

Foto: Carles

Em vaig comprar un llibre per reconèixer els estels, les constel.lacions...Ja de nit, en sortir a fora al pati, el cel estava núvol i no es veia gran cosa. Vaig tornar a entrar i em vaig fer una tassa de cafè. Al cap d’una estona vaig tornar a sortir: amb prou feines si es reconeixia l’Óssa Major. Vaig aixecar la tassa de cafè per fer un glop i a sota, a les estovalles, em vaig trobar aquesta lluna. I és que sovint les coses que busquem ens apareixen quan menys ens ho esperem.

Shiny Happy People

A vegades no queda més remei que treure el sol de la maleta. Un sol fet a mida, portàtil i de calor tèbia. I és que quan plouen llimones res millor que inventar-se un astre fet de grills de taronja que ens escalfi una mica. Un sol particular, dibuixat en l’aire amb un gest de la mà. Un sol-escullera que ens protegeixi de les inclemències de les dèries alienes, dels mals humors i totes les maltempsades, perquè ja se sap que a vegades l’infern són els altres. Take it easy, shiny happy people. Adéu, boires de plom! Que brilli el sol també és una qüestió d'actitud.