La ciutat que vivia d'esquena al mar

...i Antonio Rebollo va desdisparar la fletxa del pebeter. I la paràbola d’espurnes taronja, desdibuixada en l’aire, ens va portar a la Barcelona preolímpica. Quines coses! Ara ens sembla increïble, però durant molts anys aquesta ciutat va viure d’esquena al mar, barallada amb les onades i la sal. Les platges eren un apèndix brut i amb llànties d’oli de fàbriques que fumejaven. Paisatge gris d’uralita i xemeneies. Tot tan gris que els dies de pluja encomanava una tristesa plúmbia que regalimava per balconades rovellades. I hi havia el Xino, amb antres lúgubres i el sexe com a reclam a cada cantonada. “Gomas y lavajes”, pensions barates, olor de desinfectant. Gemecs a preu fet, martingales, estraperlos, “Qué miras, chaval?!”. I al final de La Rambla, xiringuitos a la sorra indultada per tot aquell món industrial: paelles, diumenge, llimona, pantalons curts i els genolls pelats. “Canalla, au vinga, a dinar!”. Aiguabarreig tèrbol i tendre alhora pels racons de la meva memòria, petit viatge en el temps, “À la ville de...Barcelona!”. Antonio ja pots tornar a disparar.