El temps de les cireres

Ara pensava en els dies que vindran i que estarà bé poder oblidar durant una estona l’Ibex-35, el preu del barril de Brent, les cotitzacions i les divises. Canviar el parquet per la sorra calenta de la platja, reposar-hi el cap, adormir-s’hi suaument. Capbussar-me en tu i deixar que, per una vegada, sigui el mar la metàfora.

"Perdón imposible"

Ai, les comes! Quins maldecaps! Tan relatives i arbitràries, a gust del consumidor. Si es poguessin repartir com aquell que tira la sal a l’amanida. Però no. Expliquen que Carles V, pel que sembla, signava les condemnes de mort amb la frase “Perdón imposible, que cumpla su condena”, frase que algun cop, amb magnanimitat, canviava per “Perdón, imposible que cumpla su condena”. Però quin neguit penjar així d’una coma! Quina angúnia saber-se en mans del botxí i de la seva capacitat per interpretar els matisos del llenguatge escrit! Dependre d’una coma, la mateixa que va de “Señor, muerto está, tarde llegamos” a “Señor muerto, esta tarde llegamos”. Ai!!

* "Prohibido fumar, gas inflamable", "prohibido fumar gas, inflamable" o "Prohibido fumar gas inflamable"?

Gaudeamus

El vi com una memòria de feixes i terra vermella. Fulles de vinya i llicorella. Tots els colors al paladar, com més anys més matisos i savi. Que el bon beure no és per fugir, sinó per tornar. Salut!

La Vanguardia CAT

Hola Carles! Com a bon català vas comprar ahir La Vanguardia CAT ? Què et va semblar? La portada poc impactant, no? A mi em va deixar una mica decebut, esperava més articles de país: era un dia històric !!!! El diari de referència (en vendes) de Catalunya finalment en català. Tot i així el primer ARA el vaig trobar molt més reivindicatiu i molt més il·lusionant. En fi, sigui com sigui és una gran notícia que tinguem LA VANGUARDIA CAT. Ja era hora !!!

I tant que vaig comprar LV! A primera hora! Mmm...penso que tens raó i no. M’explico: el diari ARA naixia de nou i, alhora, els seus continguts són més “emocionals”, no tant d’anàlisi, és un diari que pot durar-te uns dies, és una altra línia. Pel que fa a LV penso que sí, que hagués estat bé fer alguna cosa més de país, però per altra banda carrega una mica que et facin sentir com una excepció cultural. A mi ja em va estar bé veure el diari de sempre només que, senzillament, estava escrit en la meva llengua. I ja està. Com el que es faria en un país normal: cafè, entrepà i el meu diari en la meva llengua. I vaig pensar que fins ara havia sigut molt estrany trobar-se amb un diari català escrit en castellà...i que com l’havia trobat a faltar!! Va ser emocionant...sí, sí...el tocava i pensava “Uah!...LV en català!”

Libiamo, libiamo...

Sense ser gens excepcional em fas adonar que, força sovint, faig equilibris pel fil prim de l’excepció. I potser tens raó: ara que hi penso, mai no m’han escaigut els vestits prêt-à-porter. Tinc al·lèrgia als organigrames i a l’autoritat i em costa pair depèn quins caps, l’Església i haver de fer el soldat. Sóc del club dels que ens saltem els pròlegs, comencem el diari pel darrere i tirem per l’altre cantó del camí que tothom espera. Per altra banda, poder-ho fer tot com tothom però més i no arribar a l’excel·lència en res té un punt de condemna, sí. Com diu la cançó: The search for perfection is all very well, but to look for heaven is to live here in hell. És clar que amb el temps també s’aprèn l’art d’agafar-se una treva de tant en tant, i qui més qui menys sap dibuixar un parèntesi en forma de capvespre entre dues copes de vi blanc. Brindes?

Termòmetres

El problema dels termòmetres d’ara és que no es trenquen. O almenys no es trenquen com els d’abans. Fa uns anys era gairebé inevitable, només una qüestió de probabilitat: una vegada presa la temperatura el termòmetre quedava oblidat en algun plec dels llençols, enredat entre la vànova, enmig de revistes i llibres llegits per fer passar les hores grogues de la febre. Tard o d’hora acabava per caure a terra i, inevitablement, el dipòsit de vidre que contenia el mercuri es partia i tot era un escampall de perles cromades que feien de mal recollir. Era divertit joguinejar amb el mineral líquid, metàl·lic i brillant: petites gotes de plata que ara una, ara l’altra, s’anaven ajuntant. Actualment els termòmetres són de plàstic i ja no es trenquen com abans, però encara roman intacte el plaer d’ajuntar perles cromades, petites gotes de metall. Totes les paraules, al capdavall.

El "Perich"

• España tiene una enfermedad de pronóstico reservado. Reservado por algunos que no quieren que cambie el pronóstico.

• Lo de "dame pan y dime tonto" podría aceptarse si el pan nos lo dieran.

• Es posible que ustedes no sepan que con lo que vale un tanque se pueden comprar tres coches deportivos, una villa en la Costa y tres personas de servicio. Pero los que indudablemente lo saben son los que fabrican tanques.

• Según las normas imperantes en la actualidad, un imbécil es un imbécil que no tiene dinero.

• El dinero sí da la felicidad. Lo que no la da es ganárselo.

• A buen hambre no hay pan duro. Y a buen dinero tampoco.

• Eso de que no hay mal que cien años dure está por ver.

• Ser honrado no conduce a ninguna parte que aprecien los demás.

• Toda persona inteligente suele quedar como un imbécil cuando se halla rodeada de imbéciles.

• Todo empresario nos dirá que gracias a él comen muchos trabajadores. Lo que no dirá es que gracias a muchos trabajadores él come mucho mejor.

• La línea más larga entre dos puntos es la RENFE.