A les cançons d’amor del Bryan Adams no hi surten sogres. Ni reunions pesades de pares i mares a l’escola. Tampoc reunions d’escala. Les cançons d’amor del Bryan Adams són típiques, sempre amb la mateixa estructura, amb aquella pujada de to al final, després de l’inevitable solo de guitarra, per crear més tensió musical, fetes de tòpics més que visitats. Però de tant en tant fan de bon escoltar perquè, tot i que ja sabem que els prínceps blaus tenen tendència a descolorir-se i a convertir-se en gripaus, sempre està bé que ens dibuixin –o ens cantin- un ideal per anar buscant. En definitiva, que ens facin seguir somiant.
Anys de degoteig mineral han aixecat una catedral salina magnífica. Arcbotants, contraforts de cristall blanc. Sales de sodi, parets lluents de color rosat: una variant del mineral anomenada, encertadament, “carnelita”. Estalactites, estalagmites. Pinacles d’aspecte orgànic si no fos per la seva fredor i els segles que acumulen. A la cova hi fa una temperatura constant al llarg de l’any, al voltant de tretze graus. Els ratpenats, fugint de les inclemències de l’hivern, s’aposenten al sostre de la gruta a la recerca d’un clima amable i constant. Un refugi segur. La sal, però, segueix el seu creixement de manera ineluctable. A l’estiu, quan puja la temperatura, els ratpenats deixen enrere la seva hibernació i es disposen a abandonar la foscor de pedra que els ha arrecerat els darrers mesos. A la majoria, però, la sal els ha crescut al voltant de les potes i els ha lligat al sostre per sempre més. Llavors, incapaços de desprendre’s malgrat tots els esforços, acaben per morir d’inanició. Ben mirat, la naturalesa és una proveïdora magnífica de metàfores.
Fullejar llibres antics a les llibreries de vell produeix una sensació estranya: és, com a mínim, la segona vegada que uns ulls ressegueixen les seves pàgines però per a nosaltres és ben nou. Com ha arribat el llibre fins allí? Per què? Potser avorria el seu primer propietari. Potser va ser venut a preu de saldo degut a la fallida d’alguna llibreria o, qui sap, forma part de les escorrialles d’un excés de tiratge -els camins de les subvencions són inextricables- que el mercat no s’ha pogut empassar. Sigui com sigui, ara, a les nostres mans, gaudeix d’una segona oportunitat, perquè malgrat el paper, la tinta o les cobertes, un llibre només és quan algú el llegeix.
Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues...són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho...de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz...no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps. 
Potser un batut de lluna plena és demanar massa. Allò que diuen: que si la cara oculta, que si el seu caràcter voluble (quart creixent, lluna vella, lluna nova...tu ja m’entens). Tot plegat és massa costós. Però escolta’m, Baldiri: una tarda de divendres liofilitzada no seria possible? Ben empaquetada, en sobrets de deu. Que només calgués afegir-hi una mica d’aigua i remenar una estona per obtenir-ne una. Amb un full d’indicacions adjunt. Posologia: un cop al dia en els casos més aguts. No administrar en divendres (per motius evidents), indicat com a antídot de dilluns al matí. Sense recepta mèdica i disponible a les farmàcies i grans magatzems. Ens les treurien de les mans, Baldiri...
